1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dissabte, 31 de desembre de 2011

Feliç 2012!

LA FERRETERIA DE GUÀRDIA

US DESITJA
UN FELIÇ ANY NOU


[la crisi, més dura que un carranc, necessitarà totes les eines a l'abast]

dimecres, 21 de desembre de 2011

Felicitació

Amor, de vós jo en sent més que no en sé
Ausiàs March


Plaers:
El primer esguard per
la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d´entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Bertold Brecht


No sé si va ser Brecht o algú altre que va dir que la lectura d’un bon llibre
pot canviar una vida. Siga com siga, espere que aquests versos puguen
canviar-vos-en almenys un instant.
Bones lectures, i Bon Nadal!


dilluns, 19 de desembre de 2011

Els vells roquers de la primera promoció no moren mai

Perdoneu la ironia de la frase feta del títol, perquè això de l'edat va com va i des d'on te la mires. El cas és que ni Alberto Perdigón, ni Alejandro Gamarci, ni Sergio Poyatos, ni Manuel Martínez són de cap manera vells per molt que s'enfilen decididament cap a la quarantena, que sí comença a ser una edat abjecta. No són vells, però sí roquers (ells s'estimarien més que els diguera rockers, però en fi) i a més a més de la venerable promoció que va estrenar el nostre Institut el curs 1990/1991 i que, amb alguna que altra excepció, el va abandonar quan va acabar el COU, aquell Curs d'Orientació Universitària que va viure entre la prehistòria del PREU i la postmodernitat del Segon de Batxillerat actual i entre els alegres sofridors del qual es compta l'autor d'aquest post.

Doncs això diu que era -per entrar ja en matèria- que ens va visitar l'Alberto, que porta entre mans uns rètols commemoratius per a l'Institut (les commemoracions es veu que sónel seu punt feble o vici, perquè ja va ser cosa d'ell el nom metàl·lic que el centre exhibeix a la seua entrada des de fa 10 anys, quan fèiem el desè aniversari) i ens va proposar de tancar la commemoració del XXè amb un concert amb els seus col·legues de 33 tocando argento-rock, tots ells, o quasi tots, exalumnes també del Ferrer i Guàrdia, ocasió que serviria per ajuntar de nou les noves glòries del 90/91 i les que van venir després o les que ho seran d'ací pocs anys.

-Però és que ja vam fer el concert de cloenda en el mes d'octubre.
-Doncs nosaltres farem el de recloenda.

Davant proposta tan subtil, qui s'hi nega? Tot una miqueta a la impensada, ho reconec, i fent bona la ditadel pensat i fet que tant en enorgulleix i tants maldecaps ens provoca, li propose de fer el concert-trobada aquest dimecres que ve, 21 de desembre, a partir de les 18.00. Serà, si corre prou la veu i la gent s'hi apunta, una bona oportunitat de retrobar-se vells i velles camarades, paraula que -ja ho sé- no s'estila. Però això al cap dels anys, aquests no tan vells roquers, exalumnes, amics, camarades. De manera que qui vulga escoltar què fan, un colp girada la trentena, aquests joves del Ferrer i Guàrdia amb la música i la vida, sense distinció d'edats ni promocions, deixeu-vos caure per l'Institut.


DIMECRES 21 DESEMBRE
Sala d'Actes, 19.00 h.

33 TOCANDO ARGENTO-ROCK 
Alberto Perdigón
Alejandro Gamarci
Sergio Poyatos
Manuel Martínez 
en concert

[entrada lliure]
· · ·

Està per confirmar l'assistència de Fredi i Emilio, eterns punxadors de les festes que organitzava el Salva Muñoz, però tot podria ser amb una mica de sort. Acabat el concert, i sense víctimes a lamentar, l'Institut convidarà a uns refresquets. Després podria haver-hi comboi per anar a sopar algun bocata o similar i continuar la conversa pel barri. Doncs això, us esperem a l'Institut.






dissabte, 17 de desembre de 2011

La simple acció de llegir

Iniciem, amb aquest primer escrit, una sèrie que titulem Els joves lectors, en la qual aniran apareixent textos signats per alumnes del nostre institut. Com podeu deduir pel títol, els joves lectors (que haberlos, haylos, no n'hi ha dubte, i de ben bons) hi expressaran tot el que la lectura significa per a ells, tot el que troben o esperen trobar en els llibres. Acompanyarem el text amb alguna imatge que ens semble suggestiva. I al final, trobareu el nom de l'autor o autora. Abans que s'acabe el 2011, doncs, comencem a preparar-nos en certa manera per al proper Dia del Llibre, que com sabeu enguany dedicarem a Joan Fuster, com un preludi, a les portes de l'hivern, de la propera primavera. Salut i que en gaudiu bona cosa. Ah, i no us priveu de deixar constància en aquest bloc de l'opinió que els textos us mereixen.
· · ·
Jo llig per a fugir del món. Per a mi, l'acció de seure còmodament damunt del llit o al sofà del saló amb un bon llibre entre les mans és i sempre ha sigut més que un entreteniment.
Ja des de xicoteta ma mare em deia que jo devorava els llibres. Com és natural en un xiquet, m'interessava sols per les novel·les. Aquell era el meu passatemps preferit –o el meu vici més captivador. Passava el dia amb vint llibres al voltant; sols necessitava cinc minuts per a triar-ne un i ja deixava de sentir el pas del temps. Llegia per a fugir de la rutina diària i de la frase que més odiava: “Encara ets xicoteta, i això és cosa de majors”.
Al món, doncs, sols importaven els pares i els germans majors, i amb el pas del temps, el percebia com una cosa dels professors, dels polítics i fins i tot de les persones amb la nacionalitat del país on jo vivia. Així, les novel·les policíaques i d'aventures primer, i després les romàntiques, esdevingueren el món on em vaig criar. I el millor de tot és que els pares mai li poden dir a un xiquet que deixara de llegir.
Així, una cosa era sempre certa: un lector no adquireix un paper més important a la novel·la per qui és en la vida real; la novel·la sempre serà la mateixa i el lector, siga qui siga, mai en serà exclòs per edat, ofici o nacionalitat. Això era tot un luxe. Els llibres eren la muntanya russa on  puges per a sentir l'èxtasi i l'emoció que no té la vida, i en algun dels vagons sempre hi haurà lloc per a tu.
    Però era d'esperar que, una persona, lectora obsessiva de novel·les, aprenguera alguna cosa dels personatges que ha conegut: per a viure, cal conéixer el món on vivim, i les persones que ens envolten. Això no m'agradava. Per a conèixer algú, cal arribar a formar-se una opinió sobre ell, i això comprén  jutjar-lo.  I jutjar algú portava a ser jutjat. No sé per quina endiablada raó no m'interessava (ni m'interessa) allò que els altres opinaven sobre mi; és més, odiava ser jutjada (tant positivament com negativament), ja que no ho veia útil ni productiu. Però en canvi sí era temptador jutjar els altres. Després de totes les meues lectures m'havia creat un món imaginari, ideal i estable, en el qual classificava les persones i les seues accions. Comencí a sentir una atracció enorme i incomprensible per entendre allò que feien els altres i per què. L'ètica (encara que jo no sabia anomenar-ho fins fa poc) era el nucli principal de les meues meditacions.
Així, comencí a ser jo la creadora dels meus “textos”, que no passaven de ser mentals i eren raonaments encadenats que intentaven explicar el perquè d'una acció simple o una característica de les persones. El meu interés pels llibres mai no minvà, però ara capten la meua atenció textos simples, no de tipus filosòfic ni grans assajos minuciosos i elaborats, sinó que simplement parlen de realitats habituals i quotidianes de les quals ningú no se n'adona. No busque lleis naturals ni explicacions, sinó raonaments subjectius per a contrastar els meus. Aquest interés per entendre l'humà i, per tant, entendre'm a mi, té una raó: com diu Sòcrates, la virtut resideix en el coneixement, i el vici, en la ignorància, de manera que ningú obra malament de manera deliberada. El meu objectiu no és la perfecció, sinó trobar la forma de viure bé, amb respecte, solidaritat i tolerància als altres (i res més!) per a fer aquest món més suportable.
Supose que, després d'aquesta odissea de pensaments i deliberacions, queda més que demostrat que la lectura (referint-me als lectors interessats i no als obligats), és més que un procés de descodificació de lletres per a exercitar una part important del cervell.

Nuseiba ben Hassen, 2n de Batxillerat B. Curs 2011/2012

divendres, 9 de desembre de 2011

Diumenge, bicifestació

Ací teniu una proposta per al diumenge al dematí: acudir a la manifestació en bicicleta (allò que se'n diu amb relativa gràcia una bicifestació) convocada a l'Ajuntament de València a les 11.00 h. Per l'ampliació i millora de la xarxa d'itineraris ciclístics, contra l'absurda pretensió -que apuntem en l'article de més avall- que les multes als ciclistes infractors d'una normativa d'impossible compliment ens hagen de traure d'una crisi bestial (i no provocada per aquests simpàtics vehicles de dues rodes, és clar), per una ciutat més habitable, silenciosa, tranquil·la, neta, harmònica, alegre i ciclable (un altre neologisme no gaire afortunat). 

La manifestació la convoca el col·lectiu València en Bici-Acció Ecologista Agró. Per animar-vos a participar-hi, us penge ací mateix la columna que a propòsit del tema vaig publicar la setmana passada i que, per l'imperdonable error de les dates en què vaig incórrer, conserva intacta la seua vigència. Apa, a pedalejar!

 

 

GERRA A LA BICICLETA

Manel Rodríguez-Castelló

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Solidaritat amb el Poble Saharauí

Com des de fa alguns anys, per aquestes dates comença a l'Institut una campanya de solidaritat amb el poble saharauí gràcies a una iniciativa de l'ong Al-Amal. Es tracta d'una proposta molt senzilla i a l'abast de (quasi) totes les butxaques: fer donatius d'arròs, oli i sucre fins al 23 de gener de 2012. Tots els aliments arrplegats es transporten posteriorment amb camions als campaments de refugiats saharauís.
En temps en què amb l'excusa i la realitat de la crisi els governs i els organismes internacionals estan retallant la major part dels programes de solidaritat amb pobles i gent que viuen pitjor que nosaltres, només la solidaritat efectiva dels ciutadans pot alleujar situacions dramàtiques.
Vine a l'Institut i fes efectiu el teu gest solidari.


divendres, 2 de desembre de 2011

Els premis de Benimaclet Imaginacció

Per falta de temps (que no de voluntat i interès) havíem deixat la notícia dels premis de Benimaclet Imaginacció del post anterior sense continuïtat. Nostra culpa. El cas és que la cerimònia que us avançàvem va tenir lloc en el lloc (passeu-me la redundància) i el temps previstos, i amb molt d'èxit, segons que ens ha traslladat de primera mà un testimoni d'excepció, la nostra enviada especial Rosa Escrivà, entusiasta, com un servidor, d'aquests joves inquiets, creatius, poetes de la imatge, la imaginacció, la comunicació i el barri que són tota la colla de Benimaclet Imaginacció.

Ací teniu tots els premis i mencions del primer concurs audiovisual que han organitzat i que esperem que coneixerà noves i igualment engrescadores edicions.

I com que no podem penjar ací tots els vídeos concursants, sí que ens agradarà almenys que en vegeu el guanyador, que ens ha semblat d'una factura magnífica i molt suggeridor. A veure què us sembla a vosaltres.