1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Celebració del 9 d'Octubre

Com cada any, a l'Institut hem celebrat aquest dilluns (l'endemà de la festa oficial) la Diada del País Valencià. I ho hem fet com sempre, amb poemes i cançons, en el raconet que hi ha entre la Biblioteca i l'Aula de Música. Alumnes de 1r i 4t d'ESO i de 1r de Batxillerat han llegit poemes de Joan Valls i Jordà, que és el convidat especial del curs 2016/2017, per anar fent boca amb aquest poeta excepcional a qui ens dedicarem amb més temps i forces en el segon i tercer trimestres. La part musical va comptar amb l'acompanyament al piano del professor de música Carles Marquina, que va dirigir la cantada d'un parell de peces molt populars entre els nostres alumnes: Que tinguem sort, de Lluís Llach, i La cançó de les balances, una composició de Josep Maria Carandell que va popularitzar el nostre Ovidi. No podem dir, certament, que l'acte es desenvolupés en olor de multituds, però sí amb alegria i tranquil·litat. Els xiprers ens hi donaven ombra, el dia era lluent malgrat que s'havia despertat amb una lleu amenaça de pluja i tot va rodar amablement. "Què més ens podeu dar en altra vida?", es preguntava Joan Maragall, i Estellés responia: "Els versets eucarístics de Bertran Oriola". Només unes mosques insidioses que voleiaven amb insistent torpitud per l'escenari van fer-nos nosa. Debades: el flit és un bon remei contra les insídies, i no només les que procuren les mosques i altres animalons domèstics.
Ara us pengem un altre poema de Valls triat per a l'ocasió i unes fotos captades pels ulls de Vicenta Sabater i d'Anna Gascon. I enhorabona, sobretot, els qui s'estrenaven aquest 9 (o 10) d'Octubre.

A la senyera
Ens donares el signe de l’ofrena
entre la sang i l’or del teu escut,
i ens has fet carn d’amor que ha combatut
sota el flameig heràldic que ens ordena.

L’arrel del crit antic creix i avui estrena,
en un llorer de pau, foc invençut,
car la pàtria té per atribut
els vincles de la terra més serena.

Al cim del cor tu ets la consciència,
l’escalfor d’una vasta pervivència
que flameja espigant-nos vida i blat.

El vent unànime en tu s’acarona
i el Rat Penat et posa la corona,
Senyera, feix i fur de llibertat.

[Toia d'ofrena, 1960]












dilluns, 26 de setembre de 2016

Torna la ferreteria de guàrdia

Després d'any i mig en discret silenci (l'últim post donava notícia del Dia del Llibre, dedicat a l'Ovidi, de 2015) i després que Montserrat Roig passés per l'institut de puntetes, la saba de les noves professores del departament de valencià, Anna Gascon i Vicenta Sabater, ha volgut reviscolar l'arbre mig caigut de la ferreteria de guàrdia. En bona hora, perquè, tot i que mig caigut, l'arbre encara tenia moltes fulles i només era qüestió de temps que es redrecés de nou per animar la vida del nostre centre donant informació puntual de les coses que fem (a més a més de les activitats a les classes "i tot això i allò"). De manera que benvingudes, elles i tots els companys i companyes nous, tots els alumnes que xafen per primera vegada la nostra escola i tots els vells amics, coneguts i saludats, i a veure si entre tots ens podrem espolsar tanta "fadesa tentacular" com sovint ens aclapara. I sembla una bona excusa per reprendre alè l'elecció que el nostre departament ha fet com a motiu literari d'enguany (i que esperem que assumirà el conjunt de la comunitat escolar), aprofitant el centenari del poeta alcoià Joan Valls i Jordà, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps però dissortadament un perfecte desconegut per a la majoria de gent.
Ací en teniu, doncs, un primer tast, un poema del seu llibre La rosa quotidiana (1985), un apunt autobiogràfic en què se'ns dibuixa, entre d'altres coses, el pas del poeta per l'escola de la seua època, sòrdida i autoritària, i s'hi declaren de manera senzilla les arrels populars i proletàries de l'autor. Bon profit.

Drapaire va ésser l'avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples quefers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encés,
tot enfilant el rumb
contra l'embat del vent,
d'aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L'escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada a mal endreç.
Toixarrut era el mestre
–no podia ésser més–
car la vocació
li deixà el regomell
d'un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l'avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.

[Glossari: drapaire: treballador d'un teler per compte propi que treballava per a fabricants més grans; malastruc: dissortat; tramuntana: vent del nord, normalment fred i poderós; toixarrut: rude, grosser, estúpid; regomell: recel, temor d'un perill; magre: escàs, prim; eixarreït: ressec, endurit; esquerp: aspre, poc accessible; còrpora: cos, corpenta; conhortar-se: consolar-se.]


[Més informació sobre l'autor: http://www.cervantesvirtual.com/portales/joan_valls/
  

dijous, 14 de maig de 2015

Dia del Llibre 2015 - Homenatge a l'Ovidi

El proppassat 24 d'abril, l'endemà just del Dia de Sant Jordi (dic jo que potser algun any la coincidència serà plena), vam celebrar a l'Institut el tradicional Dia del Llibre, que enguany hem dedicat a l'Ovidi Montllor en els vint anys de la seua mort. Dues tradicions, doncs, la del Dia del Llibre amb 23 celebracions diverses i ininterrompudes i les activitats entorn les cançons, els poemes i l'exemple cívic de l'Ovidi. Perquè si la memòria no em falla, amb la d'enguany són ja tres les commemoracions que hem dedicat a aquesta figura singular de la nostra cultura: en el 2000, en el 2005 i en el 2015.
D'uns anys ençà (diuen que la veterania és un grau) el Dia del Llibre a l'Institut és una cosa molt especial. Ja queden lluny els temps en què el professorat aquell dia havia de vigilar especialment les portes del recinte perquè no se n'isqueren la meitat dels alumnes aprofitant la confusió. Crec que no exagere si dic que avui tot l'alumnat o la immensa majoria de l'alumnat aprecia i gaudeix amb les activitats que es desenvolupen a la Sala d'Actes. Si més no, l'ambient que s'hi respira és d'una normalitat i respecte que a mi personalment, i estic segur que també als meus companys i companyes, m'anima a perseverar en aquesta festa del llibre, la paraula i la creativitat dels nostres alumnes.
I aquest fou el guió d'actes que van tenir lloc entre les 11.30 i les 14.00 del 24 d'abril, presentats pels alumnes de 2n de batxillerat B Victòria Garcia Ballester i Pau Garcia Bolufer, que van complir el seu paper impecablement:


1. Presentació.
2. Projecció de la cançó d'Ovidi «Homenatge a Teresa».
3. Final del Concurs de Lectura en Veu Alta: 8 cançons d'Ovidi llegides per
Pau Alcón, Maria Franco, Polina Pavlova i Raül Cano (primer dicle d'ESO),
Maria Figueres i Beatriz Ferré (segon cicle d'ESO) i Pau Díaz Solano i Joan Gómez Micó (Batxillerat).
4. Lliurament 23 Premis Literaris Francesc Ferrer i Guàrdia i VIè Concurs de Lectura en Veu Alta-Ovidi Montllor. Premis Literaris i d'Ortografia en castellà.
5. "Un món de poemes": recital de poesia plurilingüe del poema de Jaume Pont "Illa escrita" coordinat per Manel Rodríguez i amb la col·laboració musical de Carles Marquina. Rapsodes:
CATALÀ: Guillem Sanz, Mar Villora, Pau Díaz i Marina Bolea.
URDU: Tasmia Kiran
RUS: Veranika Chyrvonaya
ANGLÈS: Lucía Torres
ITALIÀ:Tatiana Espósito
ALEMANY: Alba Medina
CASTELLÀ: Amparo Revueltas
MANDARÍ: Angel Weng
ÈUSCAR: Manel Rodríguez
FRANCÈS: Álvaro Sáenz
6. Representació Teatral de «Tres», adaptació del conte homònim de Manuel Baixauli, realitzada per alumnes de 3r d'ESO B/C dirigits per Rosa Escrivà.
7. Representació de la cançó d'Ovidi «Sí senyor» per alumnes de 2n A dirigits per Empar Baldrés.
8. Cantada de cançons d'Ovidi: alumnes de 1r ESO B ("Homenatge a Teresa" i "La fera ferotge"), Poetes Anònims (Enric Pérez Parets, Francesc Cantarero i Xavi Hernàndez: "Tot esperant Ulisses"), i Pau Díaz amb Tonyo Torres ("Perquè vull").

I ara el llistat dels guardonats amb els XXIII Premis Literaris:
  
Primer Cicle d'ESO
NARRATIVA:
1r Premi El joc de les deesses, Raül Cano (2n ESO A);
2n Premi ex-aequo El record de Tango, Daniela Soler (1r ESO B), i Boira, Guzmán Muñoz (1r ESO B)

Segon Cicle d'ESO
NARRATIVA:
1r Premi Bru, Isabel Valera (3r ESO C)

Batxillerat
NARRATIVA:
1r Premi La vida des de dins, Pau Díaz (1r Bat A)
2n Premi Cinquanta no és un nombre prim, Marta Meneu (1r Bat A)
POESIA:
1r Premi El fill de la llum i altres poemes, Ana Iranzo (2n Bat B)
ASSAIG:
1r Premi Testamento di un buffone, Pablo Herrero (2n Bat B)

Enhorabona a organitzadors, públic i participants per aquest nou èxit. En un proper post en penjarem el tesimoniatge fotogràfic. Fins l'any que ve. 

dimarts, 10 de març de 2015

Ovidianes

Qui és que obliga el llaurador, ai mare!,
a deixar sa mare terra, ai mare?
Per ell mil malediccions.

(Cançó del llaurador, 1968)

· · ·

–Vull parlar amb l'alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

(La fera ferotge, 1968)

· · ·

Qui són, doncs, els qui cobren
tot el que és d'ell?
Ni això no sap.
I ho paga ell.

(Ell, 1971)

· · ·

O juguem tots
o estripem
la baralla.

(Gola seca, 1969)

· · ·

Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc
i massa poc.
No es pot seguir igual
des de neixes fins que mors.

(El diluvi, 1972)

· · ·

Vam viure amb gent preciosa perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom perquè vull!
Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó perquè vull!
Tot comença en un mateix.

(Perquè vull, 1972)

· · ·

De dimonis és ple el món
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobis.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells ni antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric...
No diré noms.
No, no diré noms.

(Els banyetes, 1973)

· · ·

Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

(Serà un dia que durarà anys, 1973)

· · ·

Va ser la riota dels grans
i la mestra més volguda
dels infants.

(Homenatge a Teresa, 1974)

· · ·

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

(Les meues vacances, 1974)

· · ·

Cante la vida plena
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí,
el cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí
que mai no acabarà.
Cante la vida, sí.

(La vida, 1974)

· · ·

A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit "Tu calla".
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.

(Va com va, 1974)

· · ·

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

(Tot explota pel cap o per la pota, 1974)

· · ·

La suma era dos més dos,
el resultat era quatre.
La pregunta era "Qui és?",
la resposta era "Déu".
La consigna era "Pàtria",
la resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou,
el mestre era a les deu.

(L'escola de Ribera, 1979)

· · ·

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.

(La samarreta, 1979)

· · ·

Vull cantar la cançó aquesta en tango.
I cantar-la amb un clavell vermell
al trau. Pensant en tot aquell
que deixa la pell
per una sola idea.
Idea d'arribar a ser persones.

(Encara el tango, 1979

· · ·

De manars i garrotades
ja n'estem fins dalt del cap.

(De manars i garrotades, 1979)

· · ·

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

(Montserrat, 1979)

· · ·

Quede clar també que són covards
tots aquells qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

(La cançó del cansat, 1979)

· · ·

Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sens hora.

(Balada del pas pel món, 1980)

· · ·

La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat, nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

(Tot esperant Ulisses, 1980)

· · ·

I ARA AQUEST ENLLAÇ, ON PODREU TROBAR VÍDEOS MOLT INTERESSANTS,
PER CELEBRAR ELS VINT ANYS DE VACANCES DE L'OVIDI MONTLLOR



divendres, 20 de febrer de 2015

Arriba la Primavera Literària

Gràcies a les gestions de la professora Rosa Escrivà i l'ajuda del Departament de Valencià, està congriant-se en el cel de final de l'hivern una tempesta benèfica que omplirà de paraules poètiques totes les fulles, que ja apunten decididament cap al verd, de tots els arbres. De manera que aneu escalfant plomes, llapisseres, pintures i teclats, aneu desempolsegant els llibres que dormien al costat del fred, i, amb poemes o fragments de poemes, de collita pròpia o aliena, frases soltes o sentències, aforismes joganers o màximes mínimes, ompliu les fulles en blanc que trobareu a la Biblioteca amb tots els colors de la poesia. Així, entre tots, farem el gran arbre que celebra l'esperat triomf d'una nova primavera. Posa el teu matís a tots els colors del verd.

LA MÀGIA DE LA PRIMAVERA LITERÀRIA