1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dilluns, 26 de setembre de 2016

Torna la ferreteria de guàrdia

Després d'any i mig en discret silenci (l'últim post donava notícia del Dia del Llibre, dedicat a l'Ovidi, de 2015) i després que Montserrat Roig passés per l'institut de puntetes, la saba de les noves professores del departament de valencià, Anna Gascon i Vicenta Sabater, ha volgut reviscolar l'arbre mig caigut de la ferreteria de guàrdia. En bona hora, perquè, tot i que mig caigut, l'arbre encara tenia moltes fulles i només era qüestió de temps que es redrecés de nou per animar la vida del nostre centre donant informació puntual de les coses que fem (a més a més de les activitats a les classes "i tot això i allò"). De manera que benvingudes, elles i tots els companys i companyes nous, tots els alumnes que xafen per primera vegada la nostra escola i tots els vells amics, coneguts i saludats, i a veure si entre tots ens podrem espolsar tanta "fadesa tentacular" com sovint ens aclapara. I sembla una bona excusa per reprendre alè l'elecció que el nostre departament ha fet com a motiu literari d'enguany (i que esperem que assumirà el conjunt de la comunitat escolar), aprofitant el centenari del poeta alcoià Joan Valls i Jordà, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps però dissortadament un perfecte desconegut per a la majoria de gent.
Ací en teniu, doncs, un primer tast, un poema del seu llibre La rosa quotidiana (1985), un apunt autobiogràfic en què se'ns dibuixa, entre d'altres coses, el pas del poeta per l'escola de la seua època, sòrdida i autoritària, i s'hi declaren de manera senzilla les arrels populars i proletàries de l'autor. Bon profit.

Drapaire va ésser l'avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples quefers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encés,
tot enfilant el rumb
contra l'embat del vent,
d'aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L'escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada a mal endreç.
Toixarrut era el mestre
–no podia ésser més–
car la vocació
li deixà el regomell
d'un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l'avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.

[Glossari: drapaire: treballador d'un teler per compte propi que treballava per a fabricants més grans; malastruc: dissortat; tramuntana: vent del nord, normalment fred i poderós; toixarrut: rude, grosser, estúpid; regomell: recel, temor d'un perill; magre: escàs, prim; eixarreït: ressec, endurit; esquerp: aspre, poc accessible; còrpora: cos, corpenta; conhortar-se: consolar-se.]


[Més informació sobre l'autor: http://www.cervantesvirtual.com/portales/joan_valls/
  

Cap comentari:

Publica un comentari