1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dissabte, 27 de novembre del 2010

Un mosaic per commemorar els 20 Anys

El professor Paco García, ajudat per un grup d'alumnes, ha tingut la bona idea de fer un mosaic que reprodueix dos taulers d'escacs, el nom de l'institut i els 20 Anys de la commemoració, i l'ha instal·lat damunt un dels bancs de l'entrada. Quan la matemàtica se suma al noble joc dels escacs, els resultats poden ser ben curiosos.
Ací teniu una reproducció del mosaic:


En aquesta foto, alguns dels ajudants del matemàtic (i, pel que ens han dit, gran jugador d'escacs):


I clicant ací veureu més fotos del procés. A partir d'ara els nostres lleures poden ser més divertits. Enhorabona!

Sobre el cantautor alcoià Hugo Mas

El recital que el dimecres que ve farà Hugo Mas (Alcoi, 1977) al nostre institut té molt d'estrena especial, d'oportunitat única. Més enllà de l'amistat que m'uneix amb aquest extraordinari paisà, vull dir. Perquè de fet, els començos musicals d'Hugo es troben estretament lligats al seu pas per l'institut Pare Vitòria d'Alcoi, el mateix on qui açò escriu va fer el seu batxillerat, si bé en circumstàncies ben distintes: jo hi vaig viure l'agonia del franquisme, amb un director molt fatxa i molt llepaaltars, estudiant de valent i jugant al volei; ell en l'alegria de les línies en valencià i, pel que sé, component les seues primeres cançons sobre poemes de Miquel Martí i Pol instigat pel seu professor Francesc Bernàcer. És llavors quan comença la seua col·laboració artística amb el pianista Juan Antonio Recuerda i el guitarrista Jacobo Blanes. Són anys d'aprenentatge, de lectures i inquietuds que el decantarien cap als estudis d'entomologia (és a dir, de l'estrany món dels insectes, passió probablement relacionada amb el gust del nostre cantautor pel detall i la precisió que tant caracteritzen el seu estil artístic). Gràcies als erasmus (el meu "erasmus" foren les històries de la puta mili a Còrdova, Badajoz i València), l'Hugo va estar a Praga i també a les illes Açores, detall que val la pena d'apuntar per entendre un cosmopolitisme que també el tingué per Madrid compartint barra, entre d'altres, amb el genial Roberto Bolaño, el novel·lista de Los detectives salvajes i moltes altres delícies literàries.
Autor d'un únic compacte (Hugo Mas, 2009) per ara, el nostre cantautor –eixa barreja màgica de músic i poeta– beu de les fonts poètiques i musicals més variades, però d'una manera molt especial del llegat d'Ovidi Montllor (ai el cordó umbilical que ens lliga als ponts i abismes del nostre poble comú!) i de la infinitud de formes del jazz. Autor, doncs, de magnífiques lletres, Hugo Mas és un mestre en l'art de posar melodies als poemes d'altri. La seua experiència teatral li ha atorgat un domini de l'escena que no és freqüent per aquestes contrades. La seua veu poderosa i profunda, la manera com acaricia els textos que recita, l'energia concentrada que desprén en les seues actuacions o l'expressió d'un intimisme ple de calidesa, són altres elements que fan dels seus directes una experiència que perdura en la memòria del públic.


L'Hugo pertany a una fornada d'autors que llancen la tradició musical autòctona un parell de cels més amunt. Jo diria que juntament amb els d'Arthur Caravan, coterranis i companys de generació d'Hugo, representa ara com ara el millor del panorama musical del País Valencià. Amb gent com Hugo Mas, la nostra música ja pot desfer-se de vells complexos i atényer una normalitat artística que només la racaneria miop dels responsables de la cosa pública impedeix amb tota la malícia dels culturicides.
En fi, que serà un luxe escoltar Hugo Mas –probablement acompanyat per Juan Antonio Recuerda i Jacobo Blanes, tant de bo– a casa nostra. Segur que els qui hi serem no oblidarem fàcilment aquesta experiència.

[Us enllace ací algunes adreces d'interès per si voleu anar fent boca: escoltar-ne les cançons, sobre l'autor, alguns vídeos.]

Recital d'Hugo Mas a l'institut

dimarts, 23 de novembre del 2010

Els fatxes tornen a emmerdar el barri

Després de l'estrepitós fracàs de la manifestació d'España 2000 a Benimaclet de divendres passat, que només va concitar silenci i por entre els veïns i que només va poder aplegar tres desenes (aquesta és la xifra que donen els diversos periòdics que se'n van fer eco) de fatxes, ahir al vespre, encapçalats per José Luis Roberto, líder històric dels Gerrilleros de Cristo Rey, amo de Levantina de Seguros i empresari del ram de la prostitució, van entrar al Centre Social Terra en pla intimidatori demanant cerveses, que els cambrers del local es van negar a servir-los. Avisada la policia, i després de demanar el llibre de reclamacions, van abandonar el bar, moment que el tal Roberto va aprofitar per saludar en pla col·lega algun uniformat. No cal dir que en cap moment no se'ls va requerir, per part de l'autoritat, que s'identificaren, al contrari que a un parell de joves del barri que per a la seua dissort es trobaven allà.
Des de la ferreteria de guàrdia ens solidaritzem amb el Centre Social Terra i amb tots els col·lectius del barri que els feixistes han col·locat en el seu punt de mira. És possible que les visites d'aquests estrangers es repetesquen i és possible també que algun dia la sang arribe al riu. Però no hem de perdre la calma ni la fermesa ni desertar dels nostres objectius de treballar pel nostre barri, el nostre país i el nostre poble. L'actitud decidida i pacífica i una trama de solidaritat ben estesa entre el veïnat és la millor arma de què disposem per fer front a les seues fatxenderies (mai millor dit). Si ells lladren i tornen a lladrar és que nosaltres estem realment vius, més vius que de vegades no ens pensem.

[En aquest enllaç de l'Informatiu Digital trobareu una petita nota sobre els successos del Terra.]

[Testimoniatge directe dels fets de la gent del Terra ací.]

Deseo de ser punk

Aprofite l'existència d'aquest bloc per escriure sobre una novel·la que vaig llegir l'estiu passat. El títol del llibre és Deseo de ser punk, de l'escriptora Belén Gopegi. Des d'ací us recomane sincerament que li feu una ullada. Es tracta d'un llibre entretingut, divertit i assequible, pel vocabulari que utilitza i la forma com està escrit, amb frases curtes que produeixen una sensació de dinamisme. Estic segur que molts de vosaltres us identificareu en part o totalment amb la protagonista, sempre que no tingueu una idea de què és ser jove molt conservadora i tradicionalista... 
Tot el que s'endinse en aquesta lectura trobarà aspectes que li resultaran d'allò més familiars: les relacions amb els seus pares, amb els amics i amigues, etc.
A més de tot açò, aquesta lectura també em va servir per ampliar la meua cultura musical, per la quantitat de grups i cançons que l'obra referencia.  Però tranquils, que no cal ser un incondicional de la música punk perquè el llibre us agrade. Així doncs, animeu-vos-hi: hi ha un exemplar de la novel·la a la biblioteca de l'institut. Encara que no servirà per a la classe de valencià, us promet que gaudireu amb ell, fins i tot més que amb l'assaig de Monserrat Roig!
Finalment, un advertiment: la novel·la de Belén Gopegi no és apta per als amants de Camilo Sexto, Julio Iglesias o Manolo Escobar.


Guillem Gil, 1r Batx B



dissabte, 20 de novembre del 2010

Die Welle (La ola), de Dennis Gansel, el dimecres 24 de novembre



Die Welle (La ola)
Continua el nostre cicle Cinema i escola, que a poc a poc va concitant més interès ente professors i alumnes. Per a aquest dimecres 24 de novembre hem programat la pel·lícula La ola (Die Welle), film que dirigí Dennis Gansel l'any 2008.
En el següent enllaç podeu veure un thriller de la pel·lícula: http://www.unetealaola.com/

Sinopsi
La ola és un film alemany inspirat en els successos que van tenir lloc en 1967, quan després de cinc dies d'experiments el professor d'història Ron Jones va haver d'interrompre el projecte The Third Wave amb el qual pretenia demostrar als seus alumnes de l'escola Cubberley de Palo Alto (Califòrnia) la dimensió real i els perills de l'autocràcia. Contràriament als seus propòsits, el resultat en fou un altre de molt diferent. Tot comença quan un dels estudiants pregunta al professor com era possible que el poble alemany al·legara ignorància sobre la massacre perpetrada contra els jueus durant el domini nazi. És llavors que Jones decideix fer un experiment amb els seus alumnes: institueix un règim d'extrema disciplina a la seua classe, restringint les llibertats dels alumnes i fent-los formar en unitat. El nom d'aquest moviment era The Third Wave. Davant la sorpresa del professor, els alumnes s'hi van entusiasmar fins a tal punt que al cap de pocs dies van començar a espiar-se els uns als altres i assetjar els qui no en volien formar part. Al cinquè dia Ron Jones va haver de posar fi a l'experiment abans no arribara més lluny.
El film va obtenir un gran èxit al Festival de Sundance i s'erigí en líder de taquilla a Alemanya quan fou estrenat.

Fitxa tècnica
Durada: 110 minuts    
País: Alemanya    
Director: Dennis Gansel
Guió: Dennis Gansel, Peter Thorwarth (Story: Johnny Dawkins, Ron Birnbach. Idea: William Ron Jones) Inspirat en la novel·la de Todd Strasser.
Música: Heiko Maile
Fotografia: Torsten Breuer
Repartiment: Jürgen Vogel, Frederick Lau, Jennifer Ulrich, Max Riemelt, Christiane Paul, Elyas M'Barek, Jacob Matschenz, Cristina Do Rego, Maximilian Mauff, Maximilian Vollmar, Ferdinand Schmidt-Modrow, Tim Oliver Schultz, Amelie Kiefer, Fabian Preger, Odine Johne
Productora: Constantin Film Produktion / Rat Pack Filmproduktion / Medienfonds GFP
Web Oficial: http://www.welle.info/

Les nostres preguntes
Salvant distàncies de tota mena, fou tan distinta l'Alemanya nazi de l'Espanya franquista?
¿És equivalent l'esforç que Alemanya ha fet durant molts anys per posar en clar el seu passat i transmetre els valors de la llibertat i la democràcia als seus ciutadans al realitzat per l'Estat espanyol en relació a la llarga dictadura franquista?
Els moviments autocràtics que denuncia el film, es diguen feixisme o nazisme, ¿no troben un camp propici on germinar en la ignorància, la desmemòria, l'absència d'esperit crític i la manca de valors humanitaris?
Sota els discursos xenòfobs que alguns “demòcrates” d'avui dia pronuncien aprofitant-se de la crisi econòmica i les xifres de l'atur, ¿no s'amaga la més pura i dura ideologia autocràtica?
¿Està l'escola posant tota la carn a la brasa per educar els xiquets i els joves en els valors de la responsabilitat, la llibertat i la tolerància?
¿Podem permetre que grups de feixistes com España 2000 es manifesten a Benimaclet i atemoresquen impunement els seus veïns?
La pel·lícula que veurem dimecres ens dóna una bona oportunitat per reflexionar sobre aquestes i moltes altres qüestions.

dijous, 18 de novembre del 2010

Mantenint viva la memòria

Dimecres passat, tal com vam anunciar, va tenir lloc a la nostra Sala d'Actes la projecció del vídeo El genocidi franquista a València, que podeu veure i descarregar anant a l'enllaç. Es tracta d'un magnífic documental on s'arrepleguen en directe els testimoniatges d'algunes persones compromeses amb la lluita per la identificació i dignificació de les víctimes del franquisme i del treball que durant aquests darrers anys ha dut el Fòrum per la Memòria del País Valencià, que entre d'altres coses, amb una tenacitat a prova de dificultats de tota mena (plantejades en primer lloc per l'Ajuntament de València) i desesperances, ha documentat les més de 23.000 persones, xiquets, homes i dones de totes les edats, que van ser enterrades a les fosses del cementeri de la capital del país. Torturats i afusellats pels vencedors, morts en el part o víctimes de les malaties i la misèria de la postguerra, aquells ossos i despulles que han conservat en el silenci de setanta anys la memòria i la dignitat dels lluitadors per la llibertat i la democràcia han recuperat, gràcies al treball d'Empar Salvador i la gent del Fòrum, els noms que la història i les traves legals present els han negat.
Una cinquantena de persones, moltes d'elles veïns del barri no directament vinculats a l'Institut, van poden seguir amb el cor en un puny el documental i el posterior col·loqui animat per Empar Salvador, una dona menuda que desborda energia i franquesa, i Antonio López Quiles, home nascut a l'exili que col·labora amb el Fòrum. Malgrat que –a parer d'Empar Salvador– la Llei de la Memòria Històrica aprovada pel Parlament espanyol en 2007 és una mena de llei de punt final al franquisme i els seus crims (tot i que la legislació internacional determina que els crims contra la humanitat no prescriuen mai), malgrat que la memòria dels vençuts, sense la qual és impossible construir una autèntica democràcia, ha de salvar encara molts obstacles, malgrat les incomprensions, l'oblit i les trampes, em fa l'efecte que el treball del Fòrum i de tots els grups que arreu de l'Estat espanyol continuen desenterrant els morts i llaurant la memòria, els homes i les dones com Empar Salvador, ja han guanyat, si no la guerra, sí moltes batalles, la primera de les quals ha consistit a col·locar en el primer pla de l'actualitat i del debat la història de les víctimes del genocidi franquista, la necessitat del coneixement, la reparació i la memòria de tantes malvestats, l'exemple cívic dels qui van defensar la República i les llibertats democràtiques.
Però la feina d'Empar Salvador i els seus companys no aconseguirà els seus objectius si la societat, i molt especialment el sistema educatiu públic, no es fa eco de les seues justes demandes i les seues investigacions. Ignorar els genocidis, es produesquen on es produesquen, és matar les víctimes per segona vegada. Només coneixent el passat i analitzant-lo podrem evitar que es repetesca.

[Fotos d'Andrea Rodríguez. 17 novembre 2010.]


diumenge, 14 de novembre del 2010

Per la independència: 20 anys de lluita i festa

                                          Un moment del concert a Benimaclet

Sembla ser que les grans protestes sempre van totes d’una. Fa vint anys, al nostre barri, es va obrir un institut que havia sigut reclamat per les mares, els pares i els joves que cursaven BUP i COU. Aquests demanaven un lloc on el jovent de Benimaclet poguera estudiar i graduar-se correctament per tal d’accedir a la universitat. Pel que jo sé, fou una llarga i dura lluita que va aconseguir la construcció, a corre-cuita, del nostre  estimat institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  20 anys desprès celebrem l’obertura d’aquest centre i l’èxit que ha arribat a tindre entre els veïns d’un barri que gairebé sempre ha tingut els seus enfrontaments amb els diversos governs . I és enguany quan hem de celebrar la seua lliure ideologia, l’esperit de lluita i reivindicació que ha acompanyat els alumnes del centre i les ganes d’educar que han caracteritzat els seus professors . Així doncs, diríem que hem de celebrar els 20 anys d’escola moderna.
Però no és aquest l’únic esdeveniment important que hem de celebrar aquest any 2010: lluitar i queixar-se del sistema normalment engloba molts àmbits i sectors. I potser és per això que apareixen moviments i convocatòries necessàries per fer sentir la nostra veu. Moviments com l’assemblea de joves Maulets, un grup que defensa molts dels ideals que mantenen els alumnes d’escoles públiques i ensenyament lliure.  I aprofitant la celebració de la darrera Festa per la Independència al nostre barri ara fa uns quants dies, m’agradaria fer alguns comentaris.
Ara fa 20 anys que l'assemblea de Maulets celebra cada darrer cap de setmana d’octubre la festa en què es reclama la independència, es defensen  drets civils com els de la dona i els treballadors i s'hi dóna  suport a campanyes com la de l’avortament. La varietat dels temes tractats enguany ha sigut molt extensa, però sempre amb el fil conductor de la lluita contra el feixisme i el patriarcat. El tema de la festa del 2010 ha sigut la celebració d’aquest acte alternatiu ja fa 20 anys al País Valencià, amb xarrades sobre les festes alternatives que se celebren arreu dels Països Catalans i projeccions de documentals sobre els 20 anys en lluita de Maulets realitzades al CSB Terra, al carrer Baró de Sant Petrillo. Aquests encontres han servit per reunir exmilitants, noves generacions i militants Maulets repartits pels Països Catalans i escoltar les intervencions de gent que participa en les festes alternatives de Sants i que mostren, una vegada més, molta gent unida en la  lluita.
La traca final fou el gran concert de música en valencià celebrat al camp de l’Sporting de Benimaclet, una festa multitudinària que reuní milers de persones al nostre barri, i en la qual es van poder presenciar les actuacions dels grups valencians Atzembla, Aspencat i La Gossa Sorda (aquests dos darreres de la Marina), músics que van fer que els joves d’arreu de les comarques del país gaudiren de la festa més important organitzada per Maulets.
Així doncs, companyes i companys, la lluita és nostra, tant en temes d’educació com en temes culturals i ideològics, que sempre aniran lligats. Visca la terra!

Blanca Jurado, 2n Batx C

                                                           El cartell que anunciava la Festa

diumenge, 7 de novembre del 2010

Biblioburro

Ací teniu un bon exemple, que ens envia Rosa Escrivà, de biblioteca ambulant. Uns tant, i sovint tan desaprofitat, i uns altres tan poc però tan estimat (que és com tenir molt, tenir-ho tot).

Hoy empieza todo (Ça commence aujoud'hui), de Bertrand Tavernier (1999)


Ça commence aujourd'hui (Hoy empieza todo): 1999, Color, 117’, França.

Direcció: Bertrand Tavernier
Guió i diàlegs: Dominique Sampiero, Tiffany Tavernier, Bertrand Tavernier
Muntatge: Sophie Brunet
Direcció de producció: François Hamel
Vestuari: Marpessa Djian
Fotografia: Alain Chouquart
Música: Louis Sclavis
Repatiment: Philippe Torreton, Maria Pitarresi, Nadia Kaci, Véronique Ataly

"Un jardí d'infància en un poble miner és l'escenari per a aquesta bona pel·lícula de Bertrand Tavernier que fou premi de la Crítica Internacional del festival de Berlín i Premi del Públic i Millor Pel·lícula Estrangera del de Sant Sebastià.
El protagonista és un mestre d'escola i el tema –l'educació–  se centra en les repercussions escolars dels problemes socials i econòmics que suporta la petita població on el docent treballa (prop de Valenciennes, al nord de França).
La càmera del director francès es mou molt a prop dels actors, de vegades per tal d'emfasitzar l'ambient opressiu que l'abandó i la misèria generen en una escola de famílies pobres en una ciutat pobra amb un 30% d'aturats, i d'altres per captar els sentiments dels xiquets que van a l'escola.
La càmera movedissa de Tavernier serà present en una sorollosa eixida de classe, en un acte escolar, en un atrafegat dia de treball a les aules i també en una reunió de mestres que despullen la seua condició de petits burgesos.
Sense oblidar que el mestre també té una vida fora de l'escola, Tavernier dedica subtrames a contar els conflictes del mestre amb el seu fill preadolescent i amb els seus pares ancians.
És interessant destacar que Hoy empieza todo no és un film que pren els xiquets com a punt de partida per a la narració. El protagonista d'aquest film polític és el mestre, no els xiquets. El conflicte que s'hi dirimeix és contra les autoritats burocràtiques –progressistes que van oblidar les seues banderes en un calaix d'escriptori– i el film s'ocupa d'exposar la situació com ho faria un periodista en la seua crònica política. Sabem que el bon periodisme no és objectiu però sí clar i contundent. Com el de Tavernier en Hoy comienza todo. Hauria estat senzill per al cineasta commoure l'espectador amb històries lacrimògenes sobre xiquets desemparats, però la pel·lícula denuncia la irresponsabilitat dels adults envers la infantesa en el món globalitzat. Ni més ni menys que això".

Gustavo Camps (http://www.canalok.com/cine/todocomienzahoy.htm)
Adaptació la ferreteria de guàrdia