1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Exposició, xarrada i tallers Objectius del 1000enni del 3 al 9 de novembre

Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià

 
L'Assemblea de Coorperació per la Pau-País Valencià és una Organització No Governamental (ONG) sense ànim de lucre que desenvolupa les seues activitats en el camp de la solidaritat, la cooperació al desenvolupament i la defensa dels drets humans. És una ONG laica, independent de qualsevol opció partidista, defensora dels valors democràtics de diversitat, tolerància i diàleg, des d’opcions socials progressistes. L’Assemblea de Cooperació per la Pau va nàixer en 1991. Al llarg d’aquests anys ha realitzat projectes de cooperació i sensibilització tant a l'Estat espanyol com en una desena de països en vies de desenvolupament.

Membres d'aquesta organització muntaran una exposició sobre els Objectius del 1000enni al nostre institut, una xarrada per a pares i mares i públic en general que tindrà lloc el proper dimecres 3 de novembre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes i una sèrie de tallers entre el 3 i el 9 de novembre amb els alumnes d'ESO.



Objectius de Desenvolupament del 1000enni (ODM)

El 8 de setembre de l’any 2000, com a proposta universal i declaració de principis i objectius per al nou mil·lenni es reunien a la seu de l’organització de Nacions Unides, Nova York, 189 Caps d’estat i de Govern. La seva finalitat era transmetre el missatge clar que l’eradicació de la pobresa mundial havia de ser una prioritat per a totes les nacions. Aquest esperit es va reflectir en la Declaració del Mil·lenni que van signar tots els assistents al cim, i que constitueix fonamentalment un ferm compromís amb els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni:

1 Eradicar la pobresa extrema i la gana

2 Assolir l’ensenyament primari universal

3 Promoure l’equitat de gènere i l’autonomia de la dona

4 Reduir la mortalitat infantil

5 Millorar la salut materna

6 Combatre el VIH/SIDA, el paludisme, la malària i altres malalties

7 Garantir la sostenibilitat ambiental

8 Fomentar una associació mundial per al desenvolupament
 

Però perquè aquesta bella declaració no esdevinga paper mullat i puguem algun dia, tal com es proposa la UNESCO i milers i milers de persones arreu del món, construir la pau en la ment dels homes, cal l'esforç solidari de tots.


dilluns, 25 d’octubre del 2010

Vídeo del concert de Rafa Xambó



Vídeo realitzat per Teresa Mateu la vesprada del 20 d'octubre de 2010
a l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'enfant sauvage (El petit salvatge), de François Truffaut (1969)



A la França de finals del segle XVIII un grup de caçadors descobreix i captura un xiquet d'uns dotze anys que sembla haver-se criat com un animal. El xiquet és enviat a una escola de sordmuts a París on pateix maltractament i és vist com un simple objecte de curiositat científica. Un prestigiós metge, Jean Itard, s'interessa per Víctor –tal és el nom que li han posat– i tracta pacientment de civilitzar-lo en solitari…

Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula de F. Truffaut que es projectarà el dimecres 27 d'octubre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes de l'institut. En aquest enllaç podreu llegir més detalls sobre el film i el seu director. La fitxa artística de la pel·lícula es completa així:

Escrita per
François Truffaut
Jean Gruault

Producció
Les Films du Carosse
Les Artistes Associés

Música
Antonio Vivaldi

Direcció musical
Antoine Duhamel

Fotografia
Nestor Almendros

Intèrprets
Jean-Pierre Cargol - Victor
François Truffaut - Dr Jean Itard
Françoise Seigner - Madame Guerin
Jean Dasté - Professor Philippe Pinel
Annie Miller - Madame Lemeri
Claude Miller - Monsieur Lemeri
Paul Villé - Remy
Nathan Miller - Baby Lemeri
Mathieu Schiffman - Mathieu
Laura Truffaut - grangera
Eva Truffaut - grangera

So
René Levert

Ajudant de Direcció
Suzanne Schiffman

Script
Christine Pellé

Decorats
Jean Mandaroux

Muntatge
Agnès Guillemot
Yann Dedet

Exteriors
Massif Central

Productor delegat
Marcel Berbert

Director de producció
Claude Miller

35 MILÍMETRES
Durada: 83´



dissabte, 23 d’octubre del 2010

Vídeo de l'obra "Deesses per nassos"



Realitzat per Teresa Mateu, 13 d'octubre de 2010. Sala d'Actes de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Homenatge a l'Eliseu



La majoria d'alumnes i bona cosa de professors d'ara del Ferrer i Guàrdia no van tenir la gran sort de conèixer l'Eliseu. L'Eliseu Borràs fou el primer Cap de Departament de Matemàtiques que vam tenir a l'Institut, fins que es va jubilar ara deu fer tres o quatre anys. Tanmateix, l'Eliseu fou molt més que un professor, que un excel·lent matemàtic, que un pioner en moltes de les coses que ara es couen (cada vegada amb més dificultat, tot s'ha de dir) a l'escola actual: fou un gran humanista, en el sentit complet de la paraula, i un gran home. Algunes persones tenen un do especial per al tracte amb els altres, persones que transformen el que és naturalment complicat en una cosa ben senzilla, persones que posen l'educació i el bon humor per davant del lluïment personal i la cobdícia, que sembla que han nascut per posar una mica d'equilibri en el caos, per fer més bo tot allò que toquen, que senten un respecte tan profund per la cultura i saben tant que no els cal anar pregonant-ho als quatre vents. Totes les coses que ara pogués dir sobre l'Eliseu em semblen banals, les trobe a anys llum del que la seua presència m'inspirava. Era un goig compartir quatre paraules amb ell, saludar-nos per dir-nos bon dia, pujar les escales amb la frase de rigor dels darrers anys, "Anem a fer el ridícul", quan al desencís que provoca una professió tan dura com la de l'ensenyant ell hi oposava el somriure, la broma, la bonhomia, el rigor del matemàtic.
Per això va ser un pal tan gran (no per a ell, que possiblement hauria signat aquest trànsit tan ràpid, tan tranquil) que la Parca decidís endur-se'l un dia de la passada primavera i ens deixés una mica més orfes, una mica més desorientats, una mica més pobres a tots els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo.
I què fer quan una persona d'una peça, una bellíssima persona com l'Eliseu ens deixa? Doncs mantenir-lo viu en la memòria, continuar, mal que bé, les seues ensenyances, que és el que farem el dijous 21 d'octubre a la Facultat de Matemàtiques i el que continuarem fent l'endemà, i l'altre…
Inculte com sóc per a les matemàtiques, vaig compartir amb l'Eliseu un parell d'aficions comunes (a més a més del més important: els dies de feina a l'institut i alguns dinars i sopars com a regal extra) : els fados i la poesia (si són coses distintes), en especial la de la gran poeta polonesa Wislava Szymborska. És d'ella el poema que ara us penge ací, en aquesta nota apressada, dedicat al número Pi, per recordar que la poesia i la matemàtica no solament no són incompatibles sinó gairebé cosines germanes, això, si més no, des dels temps de Pitàgores. Ací teniu el poema i la rialla franca de l'amic Eliseu, que sempre serà en la meua memòria i en la de molts altres amics i amigues:

EL NÚMERO PI

El número Pi és ben digne d’admiració
tres coma u quatre u.
Totes les xifres que segueixen són també xifres primeres,
cinc nou dos perquè no s’acaba mai.
No permet de ser abastat sis cinc tres cinc amb la mirada,
vuit nou amb el càlcul,
set nou amb la fantasia,
ni tan sols tres dos tres vuit amb la broma o comparant-lo
quatre sis amb qualsevol cosa
dos sis quatre tres arreu del món.
La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba.
Si bé un xic més tard, el mateix els passa als dracs de les rondalles.
La processó de xifres de què consta el número Pi
no s’atura al marge del paper,
és capaç de prolongar-se per la taula, per l’aire,
per la tàpia, les fulles, un niu d’ocells, els núvols, i continuar pel cel,
per tota la immensitat i la inflor de l’aire.
La cua d’un cometa és tan breu com la cua d’una rata!
La llum d’un estel és tan feble que fins es torça dins l’espai!
Ací, en canvi, dos tres quinze tres-cents dinou
el meu número de telèfon el teu número de camisa
any mil nou-cents setanta-tres sisena planta
nombre d’habitants que té la terra quatre rals
dos dits l’ample dels malucs
una xarada i un codi xifrat
en el qual trobem rossinyol meu, ara volaràs, ara cantaràs
seguit d’es prega de conservar la calma,
i també el cel i la terra un dia moriran,
però no pas el número Pi, ell sí que no,
ell continuarà endegant el seu bon cinc,
el seu vuit selecte,
el seu set no pas definitiu,
esperonant, ai, esperonant la peresosa eternitat
fins a esdevenir perdurable. 

(Vista amb un gra de sorra, Columna, Barcelona 1997.)

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Rafa Xambó en concert el dimecres 20 d'octubre


Dimecres que ve tenim l'esperada visita de Rafa Xambó. El sociòleg i cantautor d'Algemesí (1954) serà acompanyat a la guitarra i la mandolina per Albert Ortega. Juntes veus i cordes, a partir de les 18.30 h., tindrem per fi l'oportunitat d'escoltar les darreres composicions de Rafa, arreplegades en el disc publicat per Picap en 2010 Andanes, fruits de la seua estada com a professor de sociologia a la Universitat de Glasgow.
Les cançons d'aquest disc tenen, en efecte, l'aire assossegat de les boires escoceses i l'impuls del sabor agredolç de la nostàlgia de la terra nadiua, aquest País Valencià de les nostres derrotes però també, en inestable equilibri, de les nostres esperances. Rafa Xambó, em sembla, ha fet un pas important en la seua ja llarga carrera musical amb aquest nou treball, amarat del millor blues i del millor rock, una música magnífica per ampliar la banda sonora de les nostres perplexes, agitades, inquietes i bellament desastrosses vides. I és que no debades les sabates de Rafa Xambó ja han trepitjat moltes carreteres, la funda de la seua guitarra ha estat oberta en molts indrets i la seua veu aguda s'ha escampat des d'un munt d'escenaris. En certa manera la trajectòria del nostre amic discorre paral·lela a l'aventura de la música en valencià al nostre país, n'és part central i indestriable, des d'aquell remot 1974 en què un jovencell Rafa Xambó guanyava un premi en un concurs de cançons a Terrassa. És clar que a més a més de la guitarra, també tocava acabar els estudis universitaris, treballar infatigablement per la dignitat d'aquest país i la seua llengua, pujar un parell de fills, el Dani i el Miquel (que per cert han estudiat tots dos al nostre institut), escriure llibres i un fum d'articles, traure plaça a la Universitat de València, i així anar vivint la vida, que és la primera responsabilitat de tota cuca viva.
Després d'uns anys apartat dels escenaris, hi tornaria amb moltes ganes i un feix d'experiències desades en la funda de la seua guitarra. Una tornada fulgurant que donaria uns bons fruits discogràfics (7 acústics, 2002, Dies oberts, 2003, i Cançons de la memòria trista, 2006) i que contribuiria a la creació del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor, imprescindible per entendre l'eclosió que viu a hores d'ara la música en valencià, per a disgust de tots aquells que no dubtarien de col·locar els valencians i la seua llengua al museu de les coses irremeiablement inservibles i perdudes.
Esperem que l'actuació al nostre institut tinga la presència de públic que es mereix una trajectòria com la de Rafa Xambó. Per anar fent boca literària, us transcric ací la primera cançó del nou àlbum (m'encanta aquesta paraula que no sé si encara s'utilitza en l'argot d'ara), la titulada A Glasgow:

Guaite els bedolls des del cau solitari
Arbres del nord que acompanyen les hores
Núvols i pluja incessant
Com un sostre de marbre
Llàgrimes d’un planeta que es mou.

Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Venen ocells africans
A estiuar a la fresca
M’imagine que t’han vist vora mar.

Salte pel pont cap al riu que s’endu les cabòries
Vaig carregat de no res mentre els ulls em festegen
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.

I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.

Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.

I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.

Lluny, lluny, lluny.


dilluns, 11 d’octubre del 2010

Deesses per nassos, d'Antonio Torreño


Demèter, deessa de l'agricultura i de totes les plantes, viu a l'illa de Sicília amb la seua única filla, Persèfone. Però Persèfone, un dia, ix a collir flors, desapareix i no torna. Durant anys la seua mare la busca pertot arreu. Fins que s'assabenta que la té segrestada Hades, senyor de l'infern, per a casar-se amb ella. Demèter, llavors, demana ajuda a Zeus. Si la seua filla no torna a la terra, no creixerà cap planta i tots els humans moriran de fam. Els déus discuteixen entre ells i arriben a un acord: Persèfone estarà nou mesos amb sa mare i els altres tres a l'hades. Persèfone, però, no vol tornar al regne dels morts i Demèter vol que es quede amb ella (de fet, els tres mesos que la seua filla s'està a l'hades coincideixen amb els de l'hivern).
Així comença l'aventura per escapar dels déus que han imposat tan cruels condicions. Perseguides per Hades i una bona colla d'humans ignorants, ridículs, cruels, infantils i capritxosos que no els deixen tranquil·les en cap moment, les dues dones (deesses però dones) oferiran als espectadors un passeig per la història: una platja grega, un bosc europeu de l'època feudal i de les bruixes, la cort del rei Xahriar (de Les mil i una nits), un temple asteca, una casa de Xàtiva de l'època de Felip Vè i un repàs, com si fos un trencaclosques, dels darrers tres segles d'història.

Tal és l'argument de la comèdia d'Antonio Torreño que veurem el dimecres 13 d'octubre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes. La representa el Grup de Teatre de l'IES Lluís Vives de València. Una bona ocasió, doncs, per gaudir la màgia del teatre i aprendre, de pas, algunes coses sobre els mites clàssics i sobre l'esbojarrada història de la humanitat, incloent-hi els valencians. Una bona ocasió per veure com s'ho munten alumnes de segon de batxillerat d'un institut públic. I tot sembla indicar que s'ho munten molt bé. No us ho heu de perdre. El grup l'integren: Rosa Hurtado (Persèfone I, xiquet), Rosa Martí (Demèter I, revolucionari), Irina Gimeno (Filla d'Homer, Demèter), Ana Burguet (Persèfones II i IV), Joana Borsch (Demèter II, pintor, obrer), Victòria Ros (Marquès, Persèfone), Alexandre Molina (Xahriar, Cap Indi), Carmen Navarro (caçador, Demèter III, castellà), Catalina Paz (joglar, Demèter Epíleg), Miguel la Riva (tècnic de so), Noèlia Navarro (camperol, Persèfone Epíleg) i Lourdes Morales (Perceval, Hatah el Maia).

A tots ells, moltes gràcies. També a la directora del Lluís Vives, Carmina Valiente, que ha fet mans i mànegues perquè puguem gaudir també nosaltres, al Ferrer i Guàrdia i a Benimaclet, del seu treball, i molt especialment a la directora d'aquest muntatge, la professora de valencià Conxa García-Henares.


diumenge, 10 d’octubre del 2010

20 Anys - Programació del Primer Trimestre

· 13 OCTUBRE: Teatre en anglès per Forum Teatre: Underground [8.55 h. Sala d’Actes] i A fool in the house of Windsor [11.15 h. Sala d’Actes] / Teatre en valencià pel Grup de Teatre de l'IES Lluís Vives de València: Deesses per nassos, d'Antonio Torreño [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 20 OCTUBRE: Rafa Xambó en concert: presentació del seu darrer disc Andanes [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 27 OCTUBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula L'enfant sauvage, de F. Truffaut [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]


· 3 NOVEMBRE: Xarrada de membres de l'Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià [18.30 h Sala d'Actes. Entrada Lliure] / Exposició i tallers per als alumnes d'ESO sobre els Objectius del Mil·lenni (ACPPV) [Del 3 al 9 de novembre. Sala d'Actes]

· 10 NOVEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula Hoy empieza todo, de B. Tavernier [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 17 NOVEMBRE:  Xarrada d'Empar Salvador, del Fòrum per la Memòria del País Valencià: “Repressió i crims a la València de la postguerra” [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada Lliure]

· 24 NOVEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula La ola, de D. Gansel [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]


· 1 DESEMBRE: Hugo Mas en concert [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 15 DESEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula La clase, de L. Cantet [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 22 DESEMBRE:  Activitats de cloenda del Primer Trimestre [Sala d'Actes]

dissabte, 9 d’octubre del 2010

De la biblioteca estant, ara amb lapsus

Avui se m'ha acudit d'introduir un canvi en la proposta d'activitat de la Biblioteca, mentre preparava els extractes dels llibres (els que oferim per si algú vol saber qui ha escrit allò i on) que apareixeran a la “porta de La ferreteria de guàrdia” la setmana que ve.

La qüestió és que, a partir d’ara, els textos que hi trobareu cada dia penjats, a més de despertar la curiositat d’aquells que la tinguen adormida, contindran un lapsus, que pillaran els més desperts.

Continue esperant-vos, doncs, a l’hora del descans, a la Biblioteca; podeu “concursar” i demostrar la vostra habilitat/enginy en trobar què se’ns ha escapat (quin és el lapsus) entre les poques línies del text de cada dia.

Vosaltres em direu quin ha estat el lapsus, i jo en compensació, si és que no coneixeu la procedència del text, us en presentaré l’autor i el llibre, sempre que us interesse, és clar.

Ací us mostre el primer fragment que apareixerà amb lapsus, per si hi voleu anar pensant. No és tan difícil, veritat?


“Ja m’agradaria que poguessis parlar”
“I parlo”, digué el Llibre Tigrat, “quan hi ha algú amb qui paga la pena de fer-ho”.



En aquest cas, és molt probable que alguns de vosaltres a més de “pillar” el lapsus, també reconegueu l’obra a què pertanyen aquestes línies. Us espere –ja sabeu– a la Biblioteca, a l’hora del descans.
Estem estudiant la possibilitat de premiar tant el vostre interés per la lectura, com l’habilitat de trobar els lapsus. Però per a això hi hem de tindre candidats! Animeu-vos!

dijous, 7 d’octubre del 2010

Bell començament

Encara que mai no les tens totes en aquesta mena de convocatòries, confiàvem que l'acte d'inauguració dels 20 Anys a la nova Sala d'Actes de l'institut seria lluït i hi acudiria molta gent. Com que l'èxit ens l'hem de repartir tots no crec pecar d'immodest si dic que les expectatives es van complir amb escreix (o amb bona nota, que solem dir). Amb el local de gom a gom i molta gent dempeus, vam aconseguir els objectius que ens proposàvem: presentar el logo commemoratiu (obra de l'artista saguntina Mavi Mezquita), explicar el sentit o sentits de la celebració en què ens hem embarcat i donar a conèixer la programació d'activitats culturals del primer trimestre.

 

Ximo Seró fou l'encarregat, amb la claredat que el caracteritza, de traçar les línies (ell va parlar ben encertadament d'eixos) mestres del nostre projecte: l'escola com alguna cosa més que una factoria de títols, un centre viu generador de cultura; la mobilització per una escola pública, valenciana i democràtica; l'arrelament del Ferrer i Guàrdia en el barri de Benimaclet i en la societat valenciana. Més clar, aigua.


 Rosa Escrivà, molt subtilment, cosí el fil que uneix Llull i Estellés, o el Fèlix amb el Llibre de meravelles, per donar pas al recital.



Quant al recorregut per la València de la postguerra de la mà de les paraules de Vicent Andrés Estellés, no em pertoca a mi avaluar-ne l'encert o possible qualitat. Des de dins, sota la xafogor dels focus que il·luminaven poc les quartilles, hi veig massa errades, tot i la perícia de les mans i el savoir faire del pianista Àlex Andrés. Amb tot, em fa l'efecte que una dosi tan forta de poesia va sentar bé al multicolor auditori, que va seguir el recital amb una atenció que la molta calor (ens haurem de plantejar instal·lar-hi aire condicionat) va fer més meritòria encara.


I per cloure l'acte, xiquets i xiquetes de 2n d'ESO van cantar l'himne Per al Cant de les Trobades. Ací en teniu una foto:


Però el més important, que encara no tenim en fotografia (esperem amb deler el vídeo de Teresa Mateu), fou la nodrida presència de pares i mares i gent del barri, d'alumnes i de (molts) exalumnes, de professors d'ara i de sempre (com que aquests són fàcils de comptar, heus-ne ací la llista, a risc d'oblidar algun nom: Amparo Martínez, Pepe Poyatos, Facund Blasco, Lola Galbis, Gabriel Pérez Sales, Miquel Alandete, José Manuel Aparicio, Salva Muñoz…). Comptat i debatut: un bell començ que es va allargar en animat reencontre amb el vi d'honor. Ja hem trencat el gel. Ara ens espera un altre gran repte: que la festa de la cultura continue celebrant els primers 20 anys del nostre institut.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

De la biblioteca estant

El cas és que enguany hem tingut una iniciativa relacionada amb els llibres a la biblioteca, iniciativa que encara no ha col·lapsat la sala. Ja sabem que la jornada escolar és molt densa i molt dura, que només tenim mitja hora per esmorzar, respirar, anar al servei, estirar les cames, xarrar amb els companys, i que és un esforç gran el que s’hauria de fer per passar uns minuts per la biblioteca. Tanmateix deixeu-me fer uns aclariments sobre l'activitat i com, un dia qualsevol, us pot resultar interessant, encara que no siga una obligació, o precisament perquè no es tracta d'una obligació. Anem a pams. És molt probable que ja us hagen cridat l’atenció els “microtextos” que anem penjant (alguns ja han tocat terra: ja sabeu que Amparo Revueltas és especialista en allò que se'n diu màrqueting).
Bé doncs, la intenció és oferir-vos cada dia unes línies d’un llibre, que podria cridar la vostra atenció per qualsevol detall, i si passeu per la biblioteca, a l’hora del descans, en podeu conéixer la procedència, és a dir, de quin llibre es tracta i qui l’ha escrit.
En principi, podeu prendre’n nota, i si en algun moment teniu curiositat per llegir-ne alguna pàgina més, o fins i tot per continuar fins acabar el llibre, sempre en tindreu l’oportunitat.
Allà em trobareu sempre esperant aquell o aquella que un bon dia es decidirà a passar per provar sort. Qui sap què o qui us hi podeu trobar?
I ara em ve de gust recordar ací unes línies d’un llibre que a mi sempre em ve al cap quan pense en la lectura. Es tracta Sobre la lectura, de Marcel Proust, i en una de les seues pàgines l’escriptor francés recorda unes paraules de Descartes: “La lectura de tots els llibres bons és com una conversa amb les persones més honrades dels segles passats que n’han estat els autors”.
A mi m’agradaria afegir que, honrats o no, morts o vius, sempre hi ha la màgia de poder descobrir algú que ha pensat i ens presentarà unes persones, unes històries que ens sorprendran, ens emocionaran, ens faran dubtar, compartir, dissentir, pensar, inquietar-nos i una infinitat de coses més.
I encara vull apuntar una cosa més, unes paraules que no reproduiré literalment i que provenen del mateix llibret de Proust que us he citat. Amb elles el nostre autor elogiava el llibre que se’ns ofereix com el millor dels amics, que sempre ens espera, pacient, a la prestatgeria, perquè l’obrim quan a nosaltres ens vinga bé, quan ho desitgem. Llavors se’ns obri plenament, sense retrets, sense posar-nos condicions, sense marcar límits, sense secrets, i accepta sense queixar-se mai quan ens cansem i el desem a la taula o al prestatge una altra vegada.
Quina sort! En una biblioteca sempre hi ha una persona intel·ligent i noble que ens espera incondicionalment per parlar-nos de qualsevol cosa que puguem imaginar!
Sempre hi sereu, doncs, benvinguts, sempre sereu ben rebuts, i a mi em satisfarà acollir-vos i atendre la vostra curiositat lectora. Em farà molt de goig compartir l’amistat amb aquells personatges que a mi ja se m’han presentat. I us puc assegurar que tenen coses molt interessants a dir-nos.
Fixeu-vos, al començament pensava que cada dia podríeu conéixer un llibre d’un autor, i cada dia un de diferent, i ara, sabeu què ha passat?, que s’hi quedaran tot el curs perquè us puga presentar a qualsevol dels escriptors i als seus personatges també el dia que a cadascú li vinga bé de passar per allà, per la nostra biblioteca.