El concert que el grup Aljub va donar el passat 23-F fou una d'aquelles coses que els amants de la música no podem oblidar fàcilment. L'acte, com sabeu, coincidia amb el trentè aniversari d'aquella pallassada protagonitzada per Armada, Tejero, Milans del Bosch i alguns més que va posar molts nucs a la gola dels demòcrates. Música i veus marcials, sonoritats mediterrànies i trets de pistola i metralleta al Congrés dels Diputats, cant d'arrel en la veu prodigiosa de Rafa Arnal i exabruptes de caserna de Tejero… El cel i la terra, les antípodes. I la sensació que l'existència de grups com Aljub de Joansa Maravilla delectant un petit però atentíssim públic és ja un guany democràtic i un acte de resistència contra tanta brutícia com ens envolta i envileix.
Diguem-ho amb la precisió del diccionari: `cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d'obra, revestit per dintre de pedres i cobert de volta, que serveix per a arreplegar l'aigua de la pluja´. Una altra cosa que els devem als àrabs, encara que al Camp de Morvedre se'n diu `clotxa´, paraula d'origen mossàrab que retrobem en una paraula tan usual com `clòtxina´.
Aljub va arreplegar amorosament l'aigua plujana que des de temps immemorials cau per tot el Mediterrani i va desgranar un repertori magnífic de versions de vells cants populars, entre els quals molts cants de batre que solien acompanyar les feines als nostres camps. I quin prodigi la mescla de viola de roda, flautes, variades percussions, llaüts, contrabaix i la veu plena del cant d'estil! Qui no ho va sentir no ho podrà cantar ni contar. Esperem que algun dia als amics del Ferrer i Guàrdia els arribe a agradar la música i puguen gaudir tant com nosaltres vam gaudir aquell dia. I ací el testimoniatge de la càmera d'Ernest Estornell.
I un parell de fotos d'Andrea Rodríguez Lluch:
Diguem-ho amb la precisió del diccionari: `cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d'obra, revestit per dintre de pedres i cobert de volta, que serveix per a arreplegar l'aigua de la pluja´. Una altra cosa que els devem als àrabs, encara que al Camp de Morvedre se'n diu `clotxa´, paraula d'origen mossàrab que retrobem en una paraula tan usual com `clòtxina´.
Aljub va arreplegar amorosament l'aigua plujana que des de temps immemorials cau per tot el Mediterrani i va desgranar un repertori magnífic de versions de vells cants populars, entre els quals molts cants de batre que solien acompanyar les feines als nostres camps. I quin prodigi la mescla de viola de roda, flautes, variades percussions, llaüts, contrabaix i la veu plena del cant d'estil! Qui no ho va sentir no ho podrà cantar ni contar. Esperem que algun dia als amics del Ferrer i Guàrdia els arribe a agradar la música i puguen gaudir tant com nosaltres vam gaudir aquell dia. I ací el testimoniatge de la càmera d'Ernest Estornell.
I un parell de fotos d'Andrea Rodríguez Lluch:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada