Orgullós de pertànyer al Ferrer i Guàrdia

No han passat ni deu minuts des que he llegit en el perfil d'un excompany (?) meu una frase aparentment normal: "Orgullós de pertànyer al Ferrer". He pensat que aquella frase no comportava major misteri i, sense més, l'he assimilada amb dolçor i malenconia. I qui no estaria orgullós del seu institut?

Però a mesura que l'he tornat a llegir m'he adonat que potser la sort que tenim nosaltres no la tinga tot el món. En realitat, aquesta frase no podria dir més en menys. No tothom està –o millor dit, pot estar– orgullós del seu institut, perquè un no està –o millor dit, pot estar– orgullós del seu institut (almenys sincerament, i en tota la dimensió del terme) si només entén per aquest les quatre parets (i el sostre) que l'envolten durant les hores lectives d'uns quants anys que es van succeint, les classes magistrals que s’imparteixen i els butlletins de notes que es porta cada curs a mode de souvenir.

Per estar orgullós d’un institut, cal establir-hi una relació molt més profunda, recíproca, i a més de rebre, aportar la xicoteta part que et pertoca per originar i mantindre allò que ahir algú anomenava factor humà. Cal anar més enllà del programa educatiu que per llei s’ha de seguir (la qual cosa és perfectament compatible amb aquest), i no limitar-se a seure al pupitre a llegir i fer exercicis. És una manera molt més enriquidora de passar els anys de secundària i batxillerat –qui s'adorm al tren arribarà a l’estació, però no haurà gaudit del paisatge. Jo no he estudiat en molts instituts, però pel que he pogut esbrinar això no sempre és possible (o almenys no sempre hi ha la mateixa predisposició ambiental). En canvi, el pas pel Ferrer i Guàrdia –sempre que ho desitges– pot significar tot això i més.

I per continuar desvetllant els secrets de tan encertada frase, vull relatar un fet ocorregut a la tancada del 21 de febrer del present any. Resulta que els contertulians no paraven d’esmentar –com és lògic– professors, pares i alumnes. Al principi, de broma, vaig afegir per a mi mateix –i amb “per a mi mateix” vull dir “per al company més pròxim”– “i exalumnes!”. Com l’episodi es repetia al llarg de la xerrada, al final em va fer nosa que no se'ns tinguera en compte. I potser fóra jo mateix qui inconscientment em clavava en un col·lectiu a banda, perquè quan en la distesa conversa que mantenia després amb una eterna “mare-de” (alumnes) amb qui tinc bona relació vaig manifestar la meua queixa, la seua immediata i suposadament òbvia resposta fou que nosaltres pertanyíem al grup dels alumnes.

I en aquell precís moment em vaig adonar de com d'encertades eren les seues paraules. Si bé no hi vaig molt –si per mi fos, entre estiu i estiu tornaria del País de Mai Més per passar un altre curs a l’institut; però malauradament la vida no és altra cosa que passar per un lloc i per un altre, per una persona i per una altra... encara que seria ideal que mai passàrem de “passar” a “haver passat” per cap lloc i per ningú, que no deixàrem mai de “pertànyer a” ni d’“ésser pertanguts per”: i una cosa semblant és el que em passa amb el Ferrer i Guàrdia–, cada volta que en trepitge el terra em sent com a casa, me’n vaig havent-hi passat una bona estona i vull pensar que contribuïsc una mica a allò del factor humà. I és que si formes part d’això, no és fàcil deixar de pertànyer al Ferrer i Guàrdia. Com a colofó, la dura etapa/era per la qual passa l’educació pública determina notablement la manera de funcionar a l’institut, tant pel que fa a la part acadèmica com a la humana (encara que aquesta última ben bé podria incloure’s dins de la primera). Sobra que esmente a què em referisc, així que passaré directament a algunes de les conclusions més optimistes que es poden traure. No tracteu de llegir una justificació, un consol, ni molt menys una excusa; només es una idea que qualsevol ànima egoista i àvida de satisfaccions pot allotjar per dur de la millor manera allò que no depén (en gran mesura) de nosaltres.

Lamentar-se no val per a (quasi) res si no s’acompanya d’una reflexió crítica i d’una resposta activa, i és ben cert que es poden traure coses positives d’això últim. He arribat a sentir a un docent de l’institut dir que “així almenys ens juntem i ens veiem”. Perquè encara que ens estalviaríem molts patiments, juntar-nos per parlar de qualsevol altra cosa, o per no parlar de res, lluitar junts per una causa tan sublim com és una educació de qualitat –en valencià, si se’m permet la redundància– en una escola pública i un accés a la cultura i al coneixement com a mitjà de desenvolupament humà em pareix una de les causes més dignes per les quals es pot –i s’ha de– juntar la gent.

Daltra banda, no fa molt que vaig llegir en paraules del genial Dumas (pare) –o millor dit, d’un traductor anònim per a mi– el que jo mateix no m’atrevisc a traduir: “Sólo aquel que ha experimentado el infortunio extremo es capaz de sentir la extrema felicidad. Hay que haber deseado la muerte para saber apreciar la dulzura de la vida.” Relegant la solemnitat i les dimensions d’aquesta frase a un altre pla, podem fer una lectura aplicable als problemes de què parle. Allò que ens falta, les necessitats que tenim són les que de vegades ens fa esforçar-nos per trobar solucions; i cada pas que donem ens reporta una recompensa més gratificant que si no haguérem tingut la necessitat de donar-lo. Esta mena de lamarckisme social ens fa grans a través de la consciència: moltes voltes patir per alguna cosa et fa estimar-la més, i parle, sobretot, pels qui no tenim un esperit elevat i probablement no sabríem valorar-la si la tinguérem d’entrada. Veure com un mestre –i uns alumnes– amb voluntat i enginy aconsegueixen fer allò que a d'altres amb més recursos –físics, tangibles, que no dels altres– ni se’ls passa pel cap, dóna forces i ganes de continuar treballant. Al cap i a la fi eixa és una altra de les assignatures pendents que molts dels alumnes amb els millors expedients no han cursat.

I aquest esperit de lluita és el del Ferrer i Guàrdia. I no és altre –aprofite per refrescar-vos la memòria– que el que en el seu moment fou el de Ferrer i Guàrdia; de qui, per cert, els qui ens estimem l’escola pública, hem d’estar també ben orgullosos.

Un exemple de tot el que he dit, i ací és on volia arribar, ha estat la JORNADA DE PORTES OBERTES que tingué lloc ahir, dissabte 28, a cavall entre el Pare Català (al qual també pense deure una gratitud que per qüestions d’edat no sabria expressar) i el Ferrer i Guàrdia. Res de nou: gran participació, moltes ganes i el que jo considere un èxit. No m’estendré més en la descripció, deixe un espai per a la crònica –a veure qui s’hi anima–. Només vull agrair a organitzadors, professors, músics, pares i alumnes –m’encanta redundar, i m’encanta poder redundar: és un goig que siguen els alumnes els qui facen de músics i d’organitzadors, que siguen els professors els qui facen d’organitzadors i que siguen els pares els qui facen els alumnes– (i no, no em deixe cap col·lectiu) per fer possible coses com les d’ahir, que ens dóna als malenconiosos una excusa per tornar a l’alma mater i amarar-nos de l’essència del factor humà i que ens recorda a tots per què, malgrat tot, fem tan bona cara i l’alcem amb tanta dignitat.

Lucas Garrido