La simfonia de seda

A qui collons se li ha ocorregut la brillant idea de desenllaçar la nostra història?

Encara crec que en cada fil de seda de les teues cames puc trobar una nova i melòdica partitura encara per compondre sobre un faristol de seda, una mica d' amor desenfrenat, un precipici de circumstàncies encara per viure, o qui sap, potser una simfonía per escoltar. Vaig cosir els pentagrames de les meues febleses a les teues mitges, desafinades a causa de les disputes de complicitat amb els meus dits de pianista de blues.

Ens cam conèixer una nit de pluja lleugera adornant les notes del cel, amb la cristal·lina subtilesa del vidre en la meua boca. Si al cel no hi ha alcohol, a l'infern no deu haver-hi cambrer, o potser ho ets tu. La gent fumejava desencadenant paraules encara sense coordinar i desterrava el pudor d'opinar sobre qualsevol cosa. Jo era a la barra -no és cap novetat-, on la música era més que un diari dels meus disbarats. De sobte, vas decidir tropessar amb mi, com es planeja un assassinat basat en l'atzar i l'impuls. Mala estratègia.

-Tens foc? -vas preguntar.

-No, tan sols el combustible suficient per a deixar-te sense paraules -vaig respondre mentre et deixava l'encenedor

-Vols fumar? -vas preguntar amb el teu somriure de gat de Chesire.

Eixa xuclada va anar seguida de moltes més i una estona d'incalculabes paraules que despertaven els somnis en els quals estàvem presos. Recorde que volies ser actriu i jo deixar d'actuar com un idiota. Vam deslligar la corda del rellotge i vam beure a gust. Insconscientment, vas besar-me i així, desconfigurares la coherència dels meus llavis, i més tard, la dels meus actes. Mai un bany va ser ni tan còmode ni tan poc higiènic per la nostra part. Vaig deixar la meua factoria de fantasies, que més tard donaria lloc als relats. Les presses sempre són inoportunes i les pauses, una altra oportunitat per a ser conscient. Buidant el paquet de tabac i omplint els nostres pulmons de fum, mig vestits per la matinada, a la meua casa amb la pudor del perfum d'un café acabat de fer i les sobres d'una borratxera eficient. Una camisa desfeta i esgarrada, oberta pel pit, sense dos botons  -que van desaparéixer- i carregats per una costura desgastada. La composició de les teues mitges quilomètriques que desembocaven en les corbes que delimitaven la realitat de la ficció, unides per les pinzellades d'un dit al teu abdomen que finalitza la seua obra al teu tòrax. L'eloqüència dels detalls va unir-nos, la casualitat aquesta vegada no ens va parir. La tinta dels teus ulls pintaven la meua imaginació, desmineralitzada per la puresa d'unes dents d'ivori que mossegaven la meua condició de mortal. Aqueixa matinada ho vam fer fins que ens van erosionar les nostres ànimes. L'endemà...

L'endemà, sols les teues mitges van adornar el meu desordre indesxifrable i aquesta vegada, no hi hauria café, ni cigarrets, res. Tan sols, eixes mitges de seda blanques i negres, on vaig escriure la millor composició de la meua vida com a músic clandestí. La desafinada veu de la teua absència com a soprano imprescindible i el silenci com a lletra.

Fernando Cabrelles, 2n Bat B. XXè Premi F. Ferrer i Guàrdia de Narrativa 2012