1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 14 de maig de 2013

Crònica del premi Josep Pla

[Continuant amb el relat de Marc Senabre i Camarasa El llegat d'Abraham, que vau poder llegir fa un parell de posts, us reproduïm ara la crònica del lliurament del premi a la vila de Palafrugell feta pel mateix autor i una instantània presa aquell dia, amb Marc, rosa i foto de Josep Pla, el 26 d'abril de 2013.]

· · ·
Qui espere una crònica detallada i explícita que continue esperant. Més aviat faré una xicoteta reflexió recordant els esdeveniments –i tampoc no tots ni els més importants– d’aquell 26 d’abril.
Com us podeu imaginar em va sorprendre molt la notícia que el meu escrit –en el qual no tenia molta confiança– havia estat premiat amb un accèssit al concurs Josep Pla de Palafrugell, sorpresa que es va convertir en alegria i optimisme. Havia guanyat un premi literari a Catalunya! Això va ser un dimarts, i encara quedava molt de temps per al lliurament del premi, però ja estava content. El divendres encara estava més content, però també molt nerviós perquè sempre he tingut aversió a parlar en públic, i no sabia quanta gent hi seria, què havia de fer i si ho faria bé. M’havien dit que havia de llegir en veu alta un fragment del meu relat i això em preocupava, perquè ja m’ho diuen els professors, que no vocalitze i que parle molt ràpid... Nervis a part. El viatge en cotxe fins a Palafrugell va ser molt llarg, quasi sis hores sense alçar el cul, i, clar, els nervis anaven augmentant. En arribar al poble, i a l’hostal on ens havíem d'allotjar, ens posàrem còmodes. Era molt acollidor, encara que una miqueta xicotet, i amb gent molt simpàtica. Devien ser les sis. El lliurament de premis era a les set, i nosaltres vam arribar-hi mitja hora abans –per a tocar els collons, vaja…– i férem una volta pel centre, un institut immens i nou, no com el Ferrer, i llavors començaren a aparèixer els primers assistents i entràrem a l’aula magna on s'havia de fer l'acte. Hi havia massa gent, sincerament, perquè jo no esperava que hi hagués ningú. La professora encarregada del concurs em va donar el fragment que havia de llegir, del principi. La cerimònia va començar amb la presentació de la poeta Monserrat Abelló, que ens va llegir alguns dels seus poemes, li continuà amb la intervenció d’altres persones que dissertaren sobre la figura de la poeta. Per a finalitzar aquest preludi als premis, la cantant Mariona Font va cantar alguns poemes de Montserrat Abelló. Després d'això començà l’entrega dels premis. Entretant, jo ja m’havia aprés de memòria la meua part de text. Els primers premis van ser els de fotografia, després el de poesia, que va guanyar una xica del Principat que ens va llegir un dels seus poemes –i a mi em va parèixer bastant bo–, el següent, el de treball de recerca, que també el va guanyar una xica del Principat amb un treball que semblava interessantíssim i que em vaig quedar amb ganes de llegir. Conforme passaven els primers premis jo m’anava posant un poc més nerviós. El següent premi estava reservat per als millors escrits dels alumnes de l'institut de Palafrugell. Finalment em va tocar a mi rebre el premi de mans de la poeta Monserrat Abelló. Ara havia de llegir el meu fragment, i em sentia molt nerviós, però vaig agafar aire i vaig començar. Havia decidit exagerar la lectura perquè el meu escrit ho permetia, i la veritat és que m’ho vaig passar molt bé mentre llegia i crec que no ho vaig fer malament, perquè la gent va riure molt i mentre tornava al meu seient vaig rebre moltes felicitacions de part del públic. Ara era el torn del primer premi –recordem que el meu era sols un accèssit–, que correspongué a un xica d’Ontinyent. El seu text estava clarament més treballat i era més profund que el meu. Després de l’entrega ens va tocar patir la sessió de fotos, ara amb els premiats, ara sols o amb el jurat. A l’eixida de l’aula magna ens esperava una picaeta, i va ser per a mi una sorpresa i una satisfacció més gran encara el fet que molts dels assistents em felicitaren pel premi, que em digueren que els havia agradat molt o que volien saber què passava al final del relat. Va ser una experiència molt gratificant i divertida, que sens dubte m’agradaria repetir. Els dies següents els vaig passar a Girona, on tenia la sensació de ser un guiri, ja que la gent parlava en català i els cartells estaven escrits en català! Això a València no passa. Però bé, no contaré més, la resta us la imagineu o inventeu. Au.

Symbad



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada