La clase
Entre les murs
Any de producció: 2008
País: França
Direcció: Laurent Cantet
Intèrprets: François Bégaudeau, Franck Keïta, Wei Huang, Esmeralda Ouertani, Rachel Régulier, Olivier Dupeyron
Fotografia: Pierre Milon
Durada: 124 min.
La bona educació
Una magnífica pel·lícula sobre el món de l’educació escolar, Palma d’Or de 2008 a Cannes. Laurent Cantet (Recursos humanos, El empleo del tiempo) es basa en Entre les murs, un llibre on François Bégadeau, un professor autèntic, arreplegava algunes de les seues experiències professionals. Rodada amb un to realista, que fa servir anècdotes reals aparegudes en el llibre, el mateix Bégadeau n’és coguionista, a més a més d’interpretar el paper del professor protagonista. El marc de l’acció és un institut conflictiu de París, on a causa del multiculturalisme vigent, hi conviuen conviven xiques i xics de procedència molt diversa, l’Àfrica negra, el Magreb, la Xina... François és professor de francès, però les seues classes no es limiten a ensenyar l’ús correcte d’aquest idioma, sinó que són una contínua conversa amb els alumnes en la qual són obligats a pensar, a raonar les seues idees, a explicar per què mantenen un determinat punt de vista. La relació no és perfecta i hi ha alumnes que responen més bé que d’altres. Alguns d’ells es neguen a respondre a les preguntes del professor, ja que això implica donar-se a conèixer. D’altres fan la guitza, o mantenen una actitud passiva, es distrauen... Però aquest és el repte per a François, motivar-los un dia i un altre i tractar-los amb respecte.
El film conté unes interpretacions molt naturals, tot i que Cantet nega que això siga perquè els alumnes s’interpreten a ells mateixos. El director va organitzar un taller amb els alumnes d’un institut i va aconseguir que dels 50 assistents inicials, 25 d’ells continuassen compromesos amb el seu projecte quan començà el rodatge. El que és ben cert és que el desenvolupament de cada classe és atractiu i que els xics resulten creïbles, sense aquells estereotips tan difícils d’evitar en aquests casos. El director, Cantet, afirma que el planetjament de moltes escenes, rodades amb tres càmeres digitals per tal de captar el professor, l’alumne principal i la resta de la classe, era com un partit de tennis, un intercanvi de raquetades on qualsevol podia resultar-hi més o menys vencedor, i aquest enfocament hi funciona molt bé. També és un encert mostrar la fragilitat del professor, qui, a pesar de les seues bones intencions, també pot equivocar-se, o trobar-se sense resposta davant l’alumne. El repte, per descomptat, és no llançar la tovallola, seguir avant amb la lloable meta de formar bé els joves que estan al seu càrrec.
Gràcies, Manel, per la proposta. Me l'apunte. Crec que aportes una bona clau en la frase "motivar-los i tractar-los amb respecte". Motivar-los, oferir-los, però sempre amb respecte. Perquè són persones, perquè tenen molt a oferir i molt a opinar. De fet, no sé per quina raó molta gent (professorat, pares i mares, societat en general) s'entesta a concebre els xiquets i els adolescents com minipersones. Crec que aquesta és una altra clau important. I una errada monumental (a més d'una falta de respecte incomprensible).
ResponEliminaMiraré la pel·li, mestre, i et faré un resum a la llibreta.