· · ·
Jo llig per a fugir del món. Per a mi, l'acció de seure còmodament damunt del llit o al sofà del saló amb un bon llibre entre les mans és i sempre ha sigut més que un entreteniment.Ja des de xicoteta ma mare em deia que jo devorava els llibres. Com és natural en un xiquet, m'interessava sols per les novel·les. Aquell era el meu passatemps preferit –o el meu vici més captivador. Passava el dia amb vint llibres al voltant; sols necessitava cinc minuts per a triar-ne un i ja deixava de sentir el pas del temps. Llegia per a fugir de la rutina diària i de la frase que més odiava: “Encara ets xicoteta, i això és cosa de majors”.
Al món, doncs, sols importaven els pares i els germans majors, i amb el pas del temps, el percebia com una cosa dels professors, dels polítics i fins i tot de les persones amb la nacionalitat del país on jo vivia. Així, les novel·les policíaques i d'aventures primer, i després les romàntiques, esdevingueren el món on em vaig criar. I el millor de tot és que els pares mai li poden dir a un xiquet que deixara de llegir.
Així, una cosa era sempre certa: un lector no adquireix un paper més important a la novel·la per qui és en la vida real; la novel·la sempre serà la mateixa i el lector, siga qui siga, mai en serà exclòs per edat, ofici o nacionalitat. Això era tot un luxe. Els llibres eren la muntanya russa on puges per a sentir l'èxtasi i l'emoció que no té la vida, i en algun dels vagons sempre hi haurà lloc per a tu.
Però era d'esperar que, una persona, lectora obsessiva de novel·les, aprenguera alguna cosa dels personatges que ha conegut: per a viure, cal conéixer el món on vivim, i les persones que ens envolten. Això no m'agradava. Per a conèixer algú, cal arribar a formar-se una opinió sobre ell, i això comprén jutjar-lo. I jutjar algú portava a ser jutjat. No sé per quina endiablada raó no m'interessava (ni m'interessa) allò que els altres opinaven sobre mi; és més, odiava ser jutjada (tant positivament com negativament), ja que no ho veia útil ni productiu. Però en canvi sí era temptador jutjar els altres. Després de totes les meues lectures m'havia creat un món imaginari, ideal i estable, en el qual classificava les persones i les seues accions. Comencí a sentir una atracció enorme i incomprensible per entendre allò que feien els altres i per què. L'ètica (encara que jo no sabia anomenar-ho fins fa poc) era el nucli principal de les meues meditacions.
Així, comencí a ser jo la creadora dels meus “textos”, que no passaven de ser mentals i eren raonaments encadenats que intentaven explicar el perquè d'una acció simple o una característica de les persones. El meu interés pels llibres mai no minvà, però ara capten la meua atenció textos simples, no de tipus filosòfic ni grans assajos minuciosos i elaborats, sinó que simplement parlen de realitats habituals i quotidianes de les quals ningú no se n'adona. No busque lleis naturals ni explicacions, sinó raonaments subjectius per a contrastar els meus. Aquest interés per entendre l'humà i, per tant, entendre'm a mi, té una raó: com diu Sòcrates, la virtut resideix en el coneixement, i el vici, en la ignorància, de manera que ningú obra malament de manera deliberada. El meu objectiu no és la perfecció, sinó trobar la forma de viure bé, amb respecte, solidaritat i tolerància als altres (i res més!) per a fer aquest món més suportable.
Supose que, després d'aquesta odissea de pensaments i deliberacions, queda més que demostrat que la lectura (referint-me als lectors interessats i no als obligats), és més que un procés de descodificació de lletres per a exercitar una part important del cervell.
Nuseiba ben Hassen, 2n de Batxillerat B. Curs 2011/2012
Nuseiba, vertaderament bonica i interessant, aquesta odissea que ens has desvetllat!
ResponElimina