1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

divendres, 25 de maig de 2012

Crítica de l'ésser per a l'ésser


Estem en la veritat quan parlem de la època tecnològica? De la contemporània? Que la cerca de la felicitat –que ens ha dut de cap durant tant de temps i ha tornat boig més d’un filòsof– ha conclòs en aquesta exagerada ampliació de les comoditats humanes?
La joventut ens fem preguntes, posem en dubte tot allò que està al nostre abast, ja que aquest és el mètode d’ensenyança i aprenentatge més eficaç. És llavors quan ens adonem de la quantitat de mentides que ens envolten. Des de petits ja se’ns inculca una educació i uns hàbits, i gràcies a ells comencem a comprendre el món i a trobar un lloc en la societat. Però aquest és el parany en què volen que caiguem: “Feu el que us diguen, no pregunteu, aconseguiu una feina, trobeu parella, compreu-vos una casa, crieu nens i conformeu-vos”. Aquest és el gran error: som conformistes.
Hi ha pel·lícules que anomenen de “ciència ficció”, però tant en unes com en altres podem trobar aspectes totalment reals (almenys metafòricament). O mai heu vist una pel·lícula amb un heroi d’orígens humils que lluita contra la majoria aclaparadora i la societat per arribar al lloc més terrorífic i derrotar els malvats? Que no haveu pensat per casualitat que aquests malvats aterradors i folrats de pasta que s’aprofiten de la societat s’assemblen, en certa manera, als nostres governants? Doncs jo sí. L’exemple més aterridor sense dubte és “màtrix”. En aquesta sèrie es simula que els qui governen el món ho volen tenir tot tan sota control que creen un món virtual en el qual estan connectats tots els éssers humans. Tothom viu una farsa totalment manipulada pels qui manen. Encara que, clar, aquests són màquines perquè ja seria massa evident posar empresaris i polítics dalt del pòdium.
Se’m posen els pèls de punta només de pensar que açò és una aproximació a la realitat. “És impossible!” pensareu, però no hi ha cap prova que siga mentida: el que no es pot desmentir ni provar, és possible. És aterridor pensar que algú tinga capacitat de fer tal bestiesa, però tenint els exemples que tenim al davant, no resulta impensable.
Ens veiem davant d’infinites possibilitats de corrupció i manipulació i ens sentim vulnerables, desprotegits i menuts... molt menuts. Al llarg de la història s’han anat construint a poc a poc els pilars de la nostra societat actual, el capitalisme en estat pur, i ara no sabem com tombar-los. Hi ha hagut intel·lectuals que han dedicat la vida a estudiar el funcionament d’aquest sistema econòmic per desmuntar-lo des de baix (Marx i Engels), però les seues propostes foren manipulades greument per acabar amb dictadures sagnants i ambicioses.
Anem a examinar la situació des de dins, endinsem-nos en l’embull d’arrels creades durant tants anys per veure’n l’origen.
Si anem cap enrere en el temps, la societat aparentment era totalment diferent: no hi havia avanços tecnològics, els recursos per a la investigació eren escassos, les dones no tenien cap dret, els nens treballaven, només certa part de la població es podien permetre una educació, etc. Però si observem bé veurem una ombra de semblança: qui manava sobre tots? Com estaven repartides les riqueses? De quina manera s’arribava al poder? No era tan diferent, doncs. La reialesa i els nobles sempre han sigut la classe dominant, tant en riquesa com en poder i influència. En canvi, la gran majoria la formaven els treballadors, la classe obrera; no obstant, (i amb un poc d’ironia) ells sempre han sigut els que menys drets i recursos han tingut. Clar que açò durant el temps anà evolucionant i sorgiren les revolucions del poble i les manifestacions, però amb dolor admetré que en l’actualitat seguim lluitant i rebel·lant-nos per la vida a la qual tenim dret.
Més enrere d’aquesta època, ens trobem amb el feudalisme. La discriminació de classes i de riqueses en aquest temps era encara més exagerada. Els camperols i els plebeus estaven totalment a disposició del senyor feudal, i aquest decidia a sang freda allò que li vinguera de gust respecte dels seus súbdits.
Si rebobinem quasi del tot la cinta, arribarem a la nostra prehistòria. Ací tot era qüestió de supervivència i de la llei per excel·lència de la naturalesa: la del més fort. Durant aquests llargs anys ens guiàvem pels nostres instints bàsics i gràcies a l’evolució anàrem desenvolupant les nostres capacitats mentals. Llavors, poquet a poquet, s’anà formant en l’home el que seria l’inici del nostre futur. Però m’és inevitable preguntar-me en quin moment el nostre cervell decidí interpretar les seues noves capacitats cognoscitives en relació a les ja existents (com a animals que som) i conduir-les fins a l’extrem de la corrupció. D’on ha eixit aquesta ambició i aquesta cobdícia pel poder? Ja ens venia escrit en les instruccions o s’ha anat alimentant en el temps? Són preguntes que no tenen resposta, només ho saben la naturalesa i el món, que ens han observat durant tant de temps. La naturalesa ens creà i potser sense voler ens impulsà a evolucionar, gran error per la seua part, ja que més tard començaríem a aprofitar-nos de mala manera d’ella i acabaríem per posar-la en perill. Llavors, en cert mode, podríem afirmar que som animals suïcides, ja que ens carreguem la nostra llavor de la vida. El món tremola i es desestabilitza, i nosaltres no fem més que afegir-hi fem i porqueria.
No obstant, em segueix inquietant la mateixa qüestió: d’on surt aquest sentiment avar? Açò em du a examinar de nou la situació: els corruptes, manipuladors, mentiders i cobdiciosos acostumen a ser els adinerats i acomodats de les classes altes. Però, açò ocorre perquè ells són els únics que s’ho poden permetre o perquè l’avarícia creix amb l’adquisició econòmica? N’hi ha casos i casos, desgraciadament, i jo només puc obtenir els objectes i exemples que tinc propers, i basant-me en aquests concloc que el poder i l’abundància alimenta la necessitat de més. Irremeiablement, hi ha rics i pobres, però siga com siga ,no és saludable sotmetre’s a la pressió de la màfia econòmica que ens envolta (tan miserablement com per la catifa roja).
L’ésser humà extraordinàriament complex, la quantitat de filòsofs i intel·lectuals que han intentat furgar en els nostres orígens, en la nostra ànima, en la nostra raó pura. Avui en dia tenim professionals que han dedicat les seues vides a estudiar la psicologia humana i traçar els diferents camins possibles d’enteniment humà. El cervell humà pot ser la “màquina” més perfecta i eficient del món i, alhora, el pitjor malson. La imaginació és una qualitat que ens dóna avantatges com a espècie, però també és una arma perillosa i se’ns en pot anar de les mans.
La nostra història és nostra, i l’hem feta nosaltres, reflexió que em du a admetre que la nostra evolució no ha estat en va. És un fet que hem aconseguit metes impensables per a un medieval o, sense anar-nos-en tan lluny, per a algun franquista. Com a societat hem aconseguit democratitzar-nos i establir un sistema polític estable (tenint en compte els violents canvis polítics que hi ha hagut durant els dos últims segles). És un mèrit, però no hem de donar les coses per acabades, encara ens queda moltíssima feina per davant i una barbaritat d’objectius per complir, així que no ens hem de conformar, hem de tenir paciència i ser constants, perquè ells algun dia cauran i hauran de comportar-se com a representants que són i assumir les seues responsabilitats.
L’únic que se’ns demana és solidaritat i companyonia: unió, ja que el problema més greu del poble i dels reformistes sempre ha sigut la divisió. Tots sabem que a nivell mundial existeix un defecte humà, un dels més greus: la discriminació. Any rere any i arreu de la Terra centenars de persones es senten menyspreades per algun motiu: sexe, raça, altura, diners, obessitat, discapacitat... Som uns éssers summament cruels respecte als nostres iguals i tenim una por vertaderament exagerada per allò diferent, sentim rebuig de seguida, potser per falta de costum o per gelosia, però la nostra consciència ens provoca una reacció instintiva. Molts animals es posen a la defensiva quan oloren un altre individu que no pertany a la seua manada, ens ve en els gens. No obstant, açò no serveix com a excusa barata i de la mateixa manera com hem superat el nostre instint caçador, hem de saber avançar-nos a la discriminació. Des del meu punt de vista, un exercici pràctic per superar aquest defecte és l’empatia: posar-te en el lloc de la persona de la qual s’estan rient o a la qual estan apedregant i intentar sentir el que ells senten. Puc assegurar que ningú voldrà sentir-ho, i només per això ja t’abellirà ajudar eixa persona, et farà sentir millor. Hi ha casos de discriminació que realment fan mal només de sentir-los. Per exemple, a l’Àfrica. A més que quan els africans emigren han de suportar crítiques i amenaces pel color de la seua pell, els albins són persones discriminades fins a tal punt que arriben a tallar-los una cama o dessagnar-los perquè (en ser armes del dimoni) no els volen prop i ordenen matar-los. És inimaginable pensar com es deuen sentir aquest xiquets, perquè sí, es tracta de xiquets que han de viure amb un defecte genètic que implica dificultats per dur una vida normal i, per afegir més sucre al tema, són objectiu de caça bàrbara. Açò és un exemple de la crueltat impassible que practica l’ésser humà dia a dia per desgràcia. L’únic que està en les nostres mans és canviar les coses, promoure la igualtat de tothom i la unió necessària per enfrontar-nos als que manen, als malvats, i treure’ls la llengua, perquè som un poble en moviment. Deixem les nostres diferències i lluitem per allò que ens unifica com a ciutadans i persones que som.
Hem d’aprendre a conviure, a acceptar qui som i què fem ací, perquè si només ens dignem a conformar-nos amb el que ens ha tocat viure és quan s’acumulen les tensions i la infelicitat i deixem de pensar i actuar com a éssers racionals que som. Aprofitem-ho collons! Hem tingut la sort de ser una espècie privilegiada i no sabem treure-li el partit a fons, superem-nos-hi i avancem, siga cap on siga, però lluitem per un futur plaent i pacífic. Moltes persones ho fan, i viuen amb felicitat el que els espera cada dia. Deixem de creure en quelcom que haja de venir o que ens mereixem i aconseguim-ho amb les nostres mans, llavors haurem adquirit la clau de l’èxit. La cerca de la veritat, i per tant de la felicitat, ha mantingut ocupats a molts intel·lectuals segle rere segle. Però deixant enrere tots els estudis de l’ànima, de la idea del Bé, de les proposicions de fet, etcètera, per què no intentem veure què és el que ens complau a cadascú de nosaltres?
Cada persona és un món, és indubtable, i precisament per això mai no es trobarà cap cerca de la felicitat correcta per tothom. Potser per a Plató fos la idea del Bé la seua felicitat i per a Kant, la crítica de la seua raó pura, però igual per a Serrat és cantar, per a Estellés fer art amb paraules, per a Da Vinci inventar o per a Navarro jugar a bàsquet. Cadascú és lliure de descobrir a quin món pertany i quina de les possibilitats que aquest li ofereix és la que més gaudeix.
Així, d’aquesta manera, si tothom trobara el seu benestar, llavors sí podríem parlar d’Estat del benestar (en compte d’aquesta farsa que ens intenten vendre). Tot seria més fàcil perquè el món seria més dòcil, es respiraria bon humor pel matí junt a l’aroma de les torrades i el cafè. Llavors, i com deia Estellés, “Bella és la vida”.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.
Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

Paula Casamayor Segarra, 2n Bat B. XXè Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Guàrdia 2012

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada