Estem
en la veritat quan parlem de la època tecnològica? De la
contemporània? Que la cerca de la felicitat –que ens ha dut de cap
durant tant de temps i ha tornat boig més d’un filòsof– ha
conclòs en aquesta exagerada ampliació de les comoditats humanes?
La
joventut ens fem preguntes, posem en dubte tot allò que està al
nostre abast, ja que aquest és el mètode d’ensenyança i
aprenentatge més eficaç. És llavors quan ens adonem de la
quantitat de mentides que ens envolten. Des de petits ja se’ns
inculca una educació i uns hàbits, i gràcies a ells comencem a
comprendre el món i a trobar un lloc en la societat. Però aquest és
el parany en què volen que caiguem: “Feu el que us diguen, no
pregunteu, aconseguiu una feina, trobeu parella, compreu-vos una
casa, crieu nens i conformeu-vos”. Aquest és el gran error: som
conformistes.
Hi
ha pel·lícules que anomenen de “ciència ficció”, però tant
en unes com en altres podem trobar aspectes totalment reals (almenys
metafòricament). O mai heu vist una pel·lícula amb un heroi
d’orígens humils que lluita contra la majoria aclaparadora i la
societat per arribar al lloc més terrorífic i derrotar els malvats?
Que no haveu pensat per casualitat que aquests malvats aterradors i
folrats de pasta que s’aprofiten de la societat s’assemblen, en
certa manera, als nostres governants? Doncs jo sí. L’exemple més
aterridor sense dubte és “màtrix”. En aquesta sèrie es simula
que els qui governen el món ho volen tenir tot tan sota control que
creen un món virtual en el qual estan connectats tots els éssers
humans. Tothom viu una farsa totalment manipulada pels qui manen.
Encara que, clar, aquests són màquines perquè ja seria massa
evident posar empresaris i polítics dalt del pòdium.
Se’m
posen els pèls de punta només de pensar que açò és una
aproximació a la realitat. “És impossible!” pensareu, però no
hi ha cap prova que siga mentida: el que no es pot desmentir ni
provar, és possible. És aterridor pensar que algú tinga capacitat
de fer tal bestiesa, però tenint els exemples que tenim al davant,
no resulta impensable.
Ens
veiem davant d’infinites possibilitats de corrupció i manipulació
i ens sentim vulnerables, desprotegits i menuts... molt menuts. Al
llarg de la història s’han anat construint a poc a poc els pilars
de la nostra societat actual, el capitalisme en estat pur, i ara no
sabem com tombar-los. Hi ha hagut intel·lectuals que han dedicat la
vida a estudiar el funcionament d’aquest sistema econòmic per
desmuntar-lo des de baix (Marx i Engels), però les seues propostes
foren manipulades greument per acabar amb dictadures sagnants i
ambicioses.
Anem
a examinar la situació des de dins, endinsem-nos en l’embull
d’arrels creades durant tants anys per veure’n l’origen.
Si
anem cap enrere en el temps, la societat aparentment era totalment
diferent: no hi havia avanços tecnològics, els recursos per a la
investigació eren escassos, les dones no tenien cap dret, els nens
treballaven, només certa part de la població es podien permetre una
educació, etc. Però si observem bé veurem una ombra de semblança:
qui manava sobre tots? Com estaven repartides les riqueses? De quina
manera s’arribava al poder? No era tan diferent, doncs. La reialesa
i els nobles sempre han sigut la classe dominant, tant en riquesa com
en poder i influència. En canvi, la gran majoria la formaven els
treballadors, la classe obrera; no obstant, (i amb un poc d’ironia)
ells sempre han sigut els que menys drets i recursos han tingut. Clar
que açò durant el temps anà evolucionant i sorgiren les
revolucions del poble i les manifestacions, però amb dolor admetré
que en l’actualitat seguim lluitant i rebel·lant-nos per la vida a
la qual tenim dret.
Més
enrere d’aquesta època, ens trobem amb el feudalisme. La
discriminació de classes i de riqueses en aquest temps era encara
més exagerada. Els camperols i els plebeus estaven totalment a
disposició del senyor feudal, i aquest decidia a sang freda allò
que li vinguera de gust respecte dels seus súbdits.
Si
rebobinem quasi del tot la cinta, arribarem a la nostra prehistòria.
Ací tot era qüestió de supervivència i de la llei per
excel·lència de la naturalesa: la del més fort. Durant aquests
llargs anys ens guiàvem pels nostres instints bàsics i gràcies a
l’evolució anàrem desenvolupant les nostres capacitats mentals.
Llavors, poquet a poquet, s’anà formant en l’home el que seria
l’inici del nostre futur. Però m’és inevitable preguntar-me en
quin moment el nostre cervell decidí interpretar les seues noves
capacitats cognoscitives en relació a les ja existents (com a
animals que som) i conduir-les fins a l’extrem de la corrupció.
D’on ha eixit aquesta ambició i aquesta cobdícia pel poder? Ja
ens venia escrit en les instruccions o s’ha anat alimentant en el
temps? Són preguntes que no tenen resposta, només ho saben la
naturalesa i el món, que ens han observat durant tant de temps. La
naturalesa ens creà i potser sense voler ens impulsà a evolucionar,
gran error per la seua part, ja que més tard començaríem a
aprofitar-nos de mala manera d’ella i acabaríem per posar-la en
perill. Llavors, en cert mode, podríem afirmar que som animals
suïcides, ja que ens carreguem la nostra llavor de la vida. El món
tremola i es desestabilitza, i nosaltres no fem més que afegir-hi
fem i porqueria.
No
obstant, em segueix inquietant la mateixa qüestió: d’on surt
aquest sentiment avar? Açò em du a examinar de nou la situació:
els corruptes, manipuladors, mentiders i cobdiciosos acostumen a ser
els adinerats i acomodats de les classes altes. Però, açò ocorre
perquè ells són els únics que s’ho poden permetre o perquè
l’avarícia creix amb l’adquisició econòmica? N’hi ha casos i
casos, desgraciadament, i jo només puc obtenir els objectes i
exemples que tinc propers, i basant-me en aquests concloc que el
poder i l’abundància alimenta la necessitat de més.
Irremeiablement, hi ha rics i pobres, però siga com siga ,no és
saludable sotmetre’s a la pressió de la màfia econòmica que ens
envolta (tan miserablement com per la catifa roja).
L’ésser
humà extraordinàriament complex, la quantitat de filòsofs i
intel·lectuals que han intentat furgar en els nostres orígens, en
la nostra ànima, en la nostra raó pura. Avui en dia tenim
professionals que han dedicat les seues vides a estudiar la
psicologia humana i traçar els diferents camins possibles
d’enteniment humà. El cervell humà pot ser la “màquina” més
perfecta i eficient del món i, alhora, el pitjor malson. La
imaginació és una qualitat que ens dóna avantatges com a espècie,
però també és una arma perillosa i se’ns en pot anar de les
mans.
La
nostra història és nostra, i l’hem feta nosaltres, reflexió que
em du a admetre que la nostra evolució no ha estat en va. És un fet
que hem aconseguit metes impensables per a un medieval o, sense
anar-nos-en tan lluny, per a algun franquista. Com a societat hem
aconseguit democratitzar-nos i establir un sistema polític estable
(tenint en compte els violents canvis polítics que hi ha hagut
durant els dos últims segles). És un mèrit, però no hem de donar
les coses per acabades, encara ens queda moltíssima feina per davant
i una barbaritat d’objectius per complir, així que no ens hem de
conformar, hem de tenir paciència i ser constants, perquè ells
algun dia cauran i hauran de comportar-se com a representants que són
i assumir les seues responsabilitats.
L’únic
que se’ns demana és solidaritat i companyonia: unió, ja que el
problema més greu del poble i dels reformistes sempre ha sigut la
divisió. Tots sabem que a nivell mundial existeix un defecte humà,
un dels més greus: la discriminació. Any rere any i arreu de la
Terra centenars de persones es senten menyspreades per algun motiu:
sexe, raça, altura, diners, obessitat, discapacitat... Som uns
éssers summament cruels respecte als nostres iguals i tenim una por
vertaderament exagerada per allò diferent, sentim rebuig de seguida,
potser per falta de costum o per gelosia, però la nostra consciència
ens provoca una reacció instintiva. Molts animals es posen a la
defensiva quan oloren un altre individu que no pertany a la seua
manada, ens ve en els gens. No obstant, açò no serveix com a excusa
barata i de la mateixa manera com hem superat el nostre instint
caçador, hem de saber avançar-nos a la discriminació. Des del meu
punt de vista, un exercici pràctic per superar aquest defecte és
l’empatia: posar-te en el lloc de la persona de la qual s’estan
rient o a la qual estan apedregant i intentar sentir el que ells
senten. Puc assegurar que ningú voldrà sentir-ho, i només per això
ja t’abellirà ajudar eixa persona, et farà sentir millor. Hi ha
casos de discriminació que realment fan mal només de sentir-los.
Per exemple, a l’Àfrica. A més que quan els africans emigren han
de suportar crítiques i amenaces pel color de la seua pell, els
albins són persones discriminades fins a tal punt que arriben a
tallar-los una cama o dessagnar-los perquè (en ser armes del dimoni)
no els volen prop i ordenen matar-los. És inimaginable pensar com es
deuen sentir aquest xiquets, perquè sí, es tracta de xiquets que
han de viure amb un defecte genètic que implica dificultats per dur
una vida normal i, per afegir més sucre al tema, són objectiu de
caça bàrbara. Açò és un exemple de la crueltat impassible que
practica l’ésser humà dia a dia per desgràcia. L’únic que
està en les nostres mans és canviar les coses, promoure la igualtat
de tothom i la unió necessària per enfrontar-nos als que manen, als
malvats, i treure’ls la llengua, perquè som un poble en moviment.
Deixem les nostres diferències i lluitem per allò que ens unifica
com a ciutadans i persones que som.
Hem
d’aprendre a conviure, a acceptar qui som i què fem ací, perquè
si només ens dignem a conformar-nos amb el que ens ha tocat viure és
quan s’acumulen les tensions i la infelicitat i deixem de pensar i
actuar com a éssers racionals que som. Aprofitem-ho collons! Hem
tingut la sort de ser una espècie privilegiada i no sabem treure-li
el partit a fons, superem-nos-hi i avancem, siga cap on siga, però
lluitem per un futur plaent i pacífic. Moltes persones ho fan, i
viuen amb felicitat el que els espera cada dia. Deixem de creure en
quelcom que haja de venir o que ens mereixem i aconseguim-ho amb les
nostres mans, llavors haurem adquirit la clau de l’èxit. La cerca
de la veritat, i per tant de la felicitat, ha mantingut ocupats a
molts intel·lectuals segle rere segle. Però deixant enrere tots els
estudis de l’ànima, de la idea del Bé, de les proposicions de
fet, etcètera, per què no intentem veure què és el que ens
complau a cadascú de nosaltres?
Cada
persona és un món, és indubtable, i precisament per això mai no
es trobarà cap cerca de la felicitat correcta per tothom. Potser per
a Plató fos la idea del Bé la seua felicitat i per a Kant, la
crítica de la seua raó pura, però igual per a Serrat és cantar,
per a Estellés fer art amb paraules, per a Da Vinci inventar o per a
Navarro jugar a bàsquet. Cadascú és lliure de descobrir a quin món
pertany i quina de les possibilitats que aquest li ofereix és la que
més gaudeix.
Així,
d’aquesta manera, si tothom trobara el seu benestar, llavors sí
podríem parlar d’Estat del benestar (en compte d’aquesta farsa
que ens intenten vendre). Tot seria més fàcil perquè el món seria
més dòcil, es respiraria bon humor pel matí junt a l’aroma de
les torrades i el cafè. Llavors, i com deia Estellés, “Bella és
la vida”.
Creixen
els fills, creix l’amor, creix la vida.
No
hi ha per què recelar ni patir.
Bella
és la vida.
Canten
l’alegre tarara vernacla.
Em
trencaràs un ou dur en el front.
Bella
és la vida.
Paula Casamayor Segarra, 2n Bat B. XXè Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Guàrdia 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada