1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

diumenge, 20 de maig de 2012

Qüestió de perspectiva


Els dies de pluja, com avui, m’agrada quedar-me mirant la meua pilota. No és massa gran, no m’ho podia permetre en el moment en què me la vaig comprar. Ara, tot i que la podria canviar per una de més gran i luxosa, possiblement més bonica i amb dos milions més d’habitants, no me’n desfaria d’aquesta de cap de les maneres. M’encanta observar amb la meva grandíssima lupa les persones que l’habiten. Aquestes resulten ser molt interessants, cadascú parla d’una manera diferent. M’ha costat dos centenars d’anys entendre’ls a tots, i encara em costa. El que sí que tinc clara és una cosa: anomenen la meua modesta pilota “Terra”. És curiós aquest fet perquè la majoria està composta d’aigua. I no és l’única cosa estranya que fan. De vegades es tornen bojos i es “barallen” (com dirien ells), produint-se els uns als altres un sentiment, desconegut per a mi, anomenat dolor. Encara no en sé els motius, però supose que amb una contemplació més detinguda arribaré a alguna conclusió. També, tot i que de tant en tant m’encarregue jo de netejar la superfície, s’entossudeixen en crear una horrible capa de fums que de vegades dificulten les meves observacions. Supose que deu ser beneficiós per a ells si no, no insistirien tant que cada dia siga un poc més gruixuda. Per això procure vèncer la temptació d’acabar amb l’embolcall gasós ja que seria un acte massa egoista. 
I
De sobte, m’ha cridat l’atenció un home, especialment encorbat, que camina dificultosament per un carrer. Pareix trist, desorientat i sol. Arriba al portal d’una casa i en comptes de traure una xicoteta peça de metall per obrir, comportament que m’he acostumat a vore, s’asseu. S’asseu i abaixa el cap, com si li pesara. Balboteja per a si mateix paraules incomprensibles i poc rítmiques. De sobte, una femella bastant jove s’hi acosta i, amb una mescla de por i inseguretat, el convida a apartar-se per poder accedir a la seua casa. L’home alça el cap, i deixa a la vista un somriure torçut i pels buits, que anys enrere devien haver ocupat dents lluents i alegres, deixa escapar un “Feia anys, des que vaig perdre la meua Júlia, que ningú no em parlava amb tanta amabilitat. Gràcies”. Va a agafar-li la mà a la xica, però aquesta s’espanta i fa unes passes enrere. L’home es queda parat, alça els muscles amb resignació, pega mitja volta i camina fins a un carreró. Allí, entre els contenidors de reciclatge (que encara no entenc per què els volen si al final tot tipus de fem acaba apilat en grans muntanyes en zones aïllades), s’acomoda i trau una ampolla que duia guardada dins l’abric tota l’estona. Dóna un glop llarg i ple d’amargor , i s’acomoda entre la caixa buida d’una televisió i la paret.
II

- T’agrada com ha quedat la tele, o la posem a l’altre costat de la saleta?
- Calla, calla, no estic per parlar d’això.
- Per què? Què ha passat? Estàs bé? Fas mala cara – i ell l’abraça.
- Si realment no és res greu – contesta ella mirant-lo als ulls, ja més calmada – però és que hi havia un pobre home assegut a les escales de l’entrada que feia olor a dies d’alcohol i carrer, li he demanat que s’apartara per favor i ha volgut agafar-me. No ha arribat a tocar-me, però quina por!
- Si és que ets massa bona, i et penses que tothom ho és. Aaaai... – i la besa al front.
- Tu, que ets un desconfiat, i així et va! No et refies ni de ta mare.
- Em refie de tu – i somriu.
- Va, calla, anem a vore la tele eixa... Jo la deixaria on és, no? Si la canviem no podrem veure-la amb la finestra oberta perquè reflectirà.
- Ni se m’havia passat pel cap, bé, es queda on és. Anem a fer una volta? Fa un dia fantàstic per anar a passejar a la platja.
- D’acord, espera que li trauré un platet de llet al gat que es passa tots els dies per ací.
- Si és que, no tens remei... Vaig a canviar-me les sabatilles i ens n’anem!

III
M’agradaria que realment existiren els animals. S’ha estat investigant com poder fabricar-los, però de moment només ho han aconseguit en miniatura. Em sent afortunat perquè el dia que vaig comprar la meva pilota estava d’oferta poder tenir animals domèstics i salvatges. Els salvatges van ser els primers a ser descoberts, però després de la troballa que cert tipus d’animals podien fer companyia i animar els habitants de les pilotes, tant comuns com a objecte de decoració en la meua regió, els científics van fer dòcils alguns d’ells i els van introduir en la vida de les persones. Em fa una mica de vergonya admetre-ho, perquè molts dels que comparteixen hàbitat amb mi m’han tractat de boig, però m’agradaria que s’hagueren inventat primer els animals, abans que les persones, vull dir. Seria magnífic que els qui tingueren cases i costums paregudes a les nostres foren lloros, gossos, cavalls o serps. Però ja se sap, és més fàcil inspirar-se en les formes i constitucions paregudes a les pròpies, per això són les persones les grans protagonistes d’aquests recipients esfèrics.
Tornant als animals, crec que el gat és un dels millors invents que ha arribat a tenir èxit. Em fascina el punt d’astúcia que se’ls ha inclòs al seu caràcter. Tot i que són animals domèstics, em sorprèn com s’ho fan per sobreviure als carrers, miolant tendrament a la persona adequada quan volen aconseguir un poc de menjar i eriçant cada porus del seu cos mentre emeten un gemec bastant desagradable quan es veuen en perill.
Totes aquestes reflexions les faig mentre observe un gat a la ciutat de costa on he estat centrant la meua atenció tota l’estona. Amb un bot quasi imperceptible ha eixit de la casa on estava reposant tranquil·lament al costat d’una dona suorosa de cabell gris. El gat camina pausadament fins que un xiquet menut estira el braç per agafar-li la cua. Abans que arribe a tocar-lo i sense mostrar el mínim indici de confiança, el gat, silenciós com cap altre terrestre, arranca a córrer. No para fins que arriba a una cantonada pudorosa, on troba un home adormit, inofensiu. Es queda mirant-lo, sempre alerta, fins que es cansa i pega mitja volta en direcció al plat de llet que sabia que estava esperant-lo.
IV

- No faces això, Pauet!
El xiquet mira espantat la mare que, tot i que es passa el dia amb el telèfon enganxat a l’orella, pareix que sempre li queda temps per renyar-lo. Mira amb els seus ullets color mel com el gat amb qui volia jugar se’n va corrent. Quan el perd de vista, continua escodrinyant al seu voltant, mirant cadascú dels qui passen pel seu costat amb mirada atenta i guardant totes aquestes imatges al seu petit cervell. M’agrada utilitzar aquesta paraula, és bonica. Pel que he arribat a entendre, un cervell és com una massa de matèria on s’acumula tot allò que experimenten. Tot i que cadascun dels éssers que conec en té un, cap d’ells no sap com funciona. El guarden en una capsa molt dura, a la part superior del seu cos. Aquesta de vegades es trenca i fa que es posen molt tristos i preocupats. Supose que deu ser una barrera que farà que les experiències d’uns no s’escapen i es mesclen amb les dels altres.
  • Mare, mare! – diu el xiquet a la dona que ja ha deixat el telèfon.
  • Què vols ara?
  • T’imagines que el món és com un dels meus videojocs? Que ara algú està dient-nos que hem d’anar a casa?
  • Va, no digues ximpleries, hauràs de deixar de jugar tant a les consoles, que se t’atrofia l’enteniment.
  • No! Per favor! Val, doncs videojocs no, però... i una pexera? T’ho imagines? Deurem ser els peixos d’un gegant? – i deixa anar una rialleta maliciosa.
  • Es diu peixera, i... ui! Em criden, qui deu ser? Ah, hola Glòria. Pau, deixa d’estirar-me el pantaló! Res, Glòria, li deia a Pauet, ja saps, aquests xiquets, has d’estar sempre pendent d’ells...
     Aquesta última intervenció del xiquet m’ha deixat paralitzat. Per a ells, la realitat no som jo i la meua petita peça de decoració esfèrica. Mai no m’ho havia plantejat. “T’ho imagines? Deurem ser els peixos d’un gegant?”. Mentre jo gaudisc observant i fent hipòtesis sobre les coses estranyes per a mi i tan comunes per a ells que realitzen dia rere dia, els petits habitants de la “meua” Terra (ja no estic tan segur de poder utilitzar aquest possessiu) es creuen únics en l’espai i el temps. Fins a l’ésser més insignificant (com les “pedres”, que encara no he entès quin és el seu cicle vital, què necessiten per mantindre’s vives tant de temps respecte a tots els altres habitants) no podria concebre que el seu món estiguera inclòs en un altre. I si això és així, que em fa pensar que no hi ha ningú com jo a l’altra banda d’aquest cel púrpura observant-me, anotant en una llibreta tot allò que faig i li és desconegut? Aquesta idea m’esgarrifa. Mire cap amunt i intente concentrar-me. No, no es veu res. De sobte, tinc una necessitat increïble d’acostar-me al punt de reunió de la societat i explicar les conclusions a què he arribat. Però, per primera vegada, crec que estic experimentant aquell sentiment que alguns de la Terra anomenarien por. Tinc por de ser diferent a tots els qui seran al punt de reunió. Tinc por de no poder expressar les meves opinions sobre allò que passa al meu món (el món on estic vivint jo) mai més, perquè tothom sap el que passa amb aquells qui diuen disbarats... Mai no m’havia sentit així. Millor dormiré una estona. Sí, això és el que em cal. Després de dormir segur que veig les coses amb més claredat, però sé que en el fons, molt en el fons, mai no podré tornar a veure res de la mateixa manera. Potser hauria de desfer-me de la meva, la seva, la nostra Terra, ignore quines coses noves podré aprendre i que destorbaran la meua tranquil·litat rutinària.
· · ·
Els dies de pluja com avui m’agrada quedar-me observant la meva petita societat. Me la van regalar no fa molt de temps. Tot i que ells han anat perdent molta popularitat per raons ètiques i de privacitat, a mi m’agrada observar i imaginar quins són els motius de conducta de cadascun dels seus membres. Avui, el meu habitant preferit no està embolicat en cap discussió amb la resta. És una pena. M’encanta com argumenta i fa callar boques de gent ignorant. Està assegut, davant d’una pilota gasosa. Em pregunte en què deu estar pensant...

Carla Pérez Parets, 2n Bat B

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada