1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 30 d’abril de 2013

El llegat d'Abraham

[Amb aquest relat l'alumne Marc Senabre i Camarasa ha guanyat recentment el primer accèssit del 38è Premi Josep Pla de Narrativa que convoca l'Institut Francesc Martí Carreras de Palafrugell (l'Empordà). De Benimaclet a Palafrugell, de l'Institut Francesc Ferrer a l'Institut Francesc Martí, de l'Horta a l'Empordà, del País Valencià a Catalunya. Enhorabona! En un proper post Marc Senabre, que sol signar els seus treballs amb el preudònim Symbad, ens farà una crònica del viatge que la família Senabre Camarasa van fer nord enllà.]



El llegat d’Abraham

Per a qui no conega la història d’Abraham, us diré que Abraham, descendent dels constructors de la torre de Babel, va ser un dels preferits de Déu. Déu, manifasser com ell sol, va dir a Abraham que abandonara la seua terra i la seua família amb la promesa d’un país millor. Això era anar a cegues, certament, però Abraham, que és molt devot, li farà cas. Pot ser és aquest el problema d’Abraham, que és molt devot. Però no sols li demana Déu que deixe la seua terra, sinó que també li ordena de participar en guerres, li fa tenir un fill amb la criada de la seua dona –que després desterrarà juntament amb el seu fill Ismael–, fa que es canvie el nom, entre altres. El relat que ve a continuació ens situa en aquesta part de la història. Per a més informació sobre els grans i inescrutables designis divins, i per a la localització del personatge, us diré que va ser a Abraham a qui Déu va dir que sacrificara al seu propi fill, per a demostrar la seua fe.
Situem, doncs, l’escena de partida. Abraham es troba en algun lloc de les terres del Canaan, fent les seues necessitats davall d’un arbre (Abraham és una persona vella i cansada, però molt devota, i no dubta mai de la paraula de Déu), quan de sobte apareix un vell vestit de blanc amb una veu atronadora.

-Abraham, tindràs un fill amb la teua dona –digué Déu.
-Hòstia! No em doneu aquests ensurts! –exclamà Abraham.
Déu, amb to autoritari, va bonegar Abraham:
-No blasfemes!
-Però senyor, sempre apareixeu en el pitjor moment!
Abraham ràpidament es puja la falda.
-Que no veieu que estic ocupat?
-Bajanades! No hi ha cap moment inoportú per als desitjos divins! Vosaltres, els mortals esteu al meu servei!
El pobre Abraham intenta calmar el Déu irat.
-Val, val! No us enutgeu; jo només demanava una mica d’intimitat...
-Deixem-ho córrer. Venia per a dir-te que tindràs un fill amb la teua dona Sara.
-Hahahahahahaha!
Abraham aconsegueix agafar una miqueta d’aire, i eixugant-se les llàgrimes dels ulls replica a Déu, que el mira amb cara de perplexitat:
-No sabia que vós també teníeu sentit de l’humor!
-Però, és possible? Com goses dubtar de la meua paraula? T’he fallat alguna vegada? Jo sempre tinc raó. Per alguna cosa sóc el teu Déu!
-Disculpeu, senyor, Déu omnipotent, tot poderós, ésser creador de l’univers, però m’heu de comprendre, tinc 99 anys, no sé a vós però a mi ja no em funciona... –Abraham senyala la bragueta–.  I la meua dona en té 90... Tampoc no es troba en el seu cim sexual...
El vell Déu, en estat catatònic i a punt d’explotar, el reprén durament.
-Què no torne a passar, Abraham, tu ets el millor mortal d’entre els mortals, cal que confies cegament en mi, i no dubtar mai de la paraula del teu senyor. Ara et deixe, recorda el que he dit: tindràs un fill amb la teua dona i circumcidaràs a tots els barons de la teua casa.
            Amb aquestes últimes paraules Déu comença a desaparèixer.
-Circumcidar? Però això no ho hem parlat! És una ximpleria! Perquè ho he de fer?
Però Abraham cridava inútilment perquè Déu ja no hi era. Ara ja s’havia adonat que no estava amb ell i balbucejava ràpidament i fent voltes en cercle.
-Açò és impressionant... Apareix de qualsevol manera, a la impensada, em priva de tota intimitat i a sobre em diu que tindré un fill. A aquestes edats! I amb la meua dona, que és estèril... circumcidar a tots els barons... Quina estupidesa... Coses de déus... Hauré de fer-li cas...

Després d’aquesta estranya conversa, Abraham entrà a la seua casa, mentre rumiava com li donaria la notícia a la seua dona. A l’hora de sopar, Abraham i Sara, seguts a la taula, van tenir la següent conversa:
-Sara, com ha anat el dia?
-Abraham, vinga, què vols? Què et volta pel cap? Mai no t’has interessat per mi...
-Vaja... Sí que em coneixes... Doncs.. veuràs... se m’ha aparegut Déu...
-Altra vegada? Què volia el vell xacrós aquesta vegada? Sempre que apareix en fa una de grossa...
-Xtttt, Sara! No digues eixes coses; ens pot sentir!
-Jo diré el que em done la gana, i que baixe si vol! Jo no pense viure preocupada per si Déu s’enfada o deixa d’enfadar-se! A més a més a mi em sembla que ja repapieja...
-Val, val, digues el que vulgues, la qüestió és que he parlat amb el nostre senyor i m’ha dit que tindrem un fill...
-Hahahahahahaha! De veritat ha dit això?
- Ja ho sé Sara, a mi també em va fer molta gràcia, però em va dir que seria així!
-Em pareix que Déu comença a tindre alzheimer. Ja no recorda que sóc estèril, i que tinc 90 anys...
-Li ho vaig dir, però no em va voler fer cas. De  fet va insistir...
-De segur que va dir que tindries un fill amb mi? Perquè ja n’has tingut un altre amb la criada...
-No m’ho perdonaràs, oi? Va ser designi de Déu! A més, aquesta vegada ha dit que seria amb tu.
-Doncs saps què, Abraham? Que jo no vull tenir un fill, ja estic farta de fer tot el que vol Déu. Que es busque algú altre!
-Però Sara... és el nostre Déu, no ens podem oposar a ell, ell mana sobre tots nosaltres i...
Sara s’alça de la taula d’un bot i es dirigeix cap al dormitori. Abraham, atònit i amb la boca oberta com volent acabar la frase, opta finalment per callar i torna a xarrupar el plat de brou.
“De vegades envege la meua dona, tan valenta com és, no té por a ofendre Déu i s’atreveix a desobeir les seues ordres. Però eixa conducta li portarà problemes... Hauria de fer com jo, callar i fer tot el que ell diu perquè així no li passaria res”.
Després d’aquesta reflexió, Abraham s’acaba el brou i puja al dormitori, no gosa dir-li res a Sara. L’endemà Sara pareix més relaxada, de manera que Abraham fa un segon intent de convèncer-la.
            -Sara, anit no et vaig dir tot el que em va demanar Déu...
            -Ah! Que hi ha més? No voldrà que ens tornem a canviar el nom? Jo ja estava bé amb Sarái, i a tu Abram t’esqueia més; encara no sé per què ens el vam canviar. Recordes tota la paperassa que haguérem de fer?
            -No qüestiones els seus designis! Els seus motius deu tenir! Bé, doncs em va dir a traïció, tot s’ha de dir, que havia de circumcidar a tots els barons de la casa.
            -Abraham, ets un ingenu, com et deixes fer d’eixa manera tan exagerada. Que no tens criteri propi?
            -És la paraula de Déu, i no puc contradir-la.
            -Fes el que vulgues! A mi això no m’afecta, si tu vols ser tan estúpid de mutilar-te el sexe i el de tots els barons... allà tu.
            -Però, dona. no és així. No puc negar-m’hi!
            -Que sí, que sí, que ja ho entenc... És la paraula de Déu... No sé fins a quin punt arribarà la teua imbecil·litat... Fes el que vulgues amb el teu cos, però a mi no m’emboliques més! No vull saber res més!
Dites aquestes paraules Sara torna a deixar plantat Abraham. Passats uns dies Déu torna a aparèixer-se a Abraham.
            -Abraham, encara no has circumcidat tots els barons de la casa!
            -Oh! Déu meu, quina alegria veure-us! He estat pensant sobre això i... no és ser un poc bèstia? Vull dir, no sé què preteneu demanant-me això. I no és que no confie en vós, però...
            -Abraham, m’estàs decebent!
            -No, no! Disculpeu-me, senyor! No tornarà a passar. Demà mateix ho faré, demà circumcidaré a tots els barons de la casa.
            -Ah! Bé! I com va el tema del fill? Et vaig comentar que l’anomenareu Isaac? Serà una persona molt important. El nen ha de nàixer d’ací a un any, a tot estirar!
            -Senyor, ni tan sols podem escollir-ne el nom? I a més a més a la meua dona no li fa molta gràcia... I una altra cosa: si demà m’he de circumcidar... no serà un poc “incòmode”? Per no dir dolorós...
            -Bajanades! Tu fes el que t’he dit i prou, no em repliques!
Déu desapareix en un clucar d’ulls.
            -Ja l’ha tornada a fer, no em deixa dir res... però no m’hi puc negar...
Ja podem vaticinar que Abraham es circumcidarà, i que també circumcidarà a tots els barons de la casa. Una mostra més del seu gran caràcter, la seua autoritat i fermesa. Abraham és sense dubte el millor dels homes de Déu, un prototip ideal, i encara que qüestione els designis divins, acaba acatant les ordres de Déu. Una persona manipulable i submisa; ja ho he dit, el prototip ideal. Tornant a la història, han passat uns quants dies des de l’última visita del Grandiós i en conseqüencia de la circumcidació i Abraham encara plora a l’hora de pixar. Tot i trobar-se en un estat tan lamentable, el bon home encara vol complir l’altre desig de Déu, tenir un fill amb la seua dona Sara. Però no tot serà tan fàcil, com ja heu comprovat, Sara no té el mateix caràcter passiu que el seu marit i no té cap ànsia de tenir un fill a aquesta edat, i molt menys ganes de sexe, com a mínim amb el seu marit gairebé centenari.
            -Vinga, Sara, ara ja em trobe més bé. Hem de tenir un fill, ja saps el que ens va dir Ell.
            -Ai! Abraham, deixa’m en pau, ja t’he dit que no vull! I no em faces riure: t’he vist plorar cada vegada que has d’anar al bany! A més, tu no saps el que és tenir un fill, és molta feina i les dones patim molt i jo ara no estic com per a patir tant!
            -Això són estupideses, dona! Déu ens ho ha ordenat!
            -M’és perfectament igual el que Déu ens ordene! I t’ho ha ordenat a tu. Com si tu tingueses poder sobre mi! Si vol que JO tinga un fill, que vinga i m’ho demane, ja està bé! Estic farta de viure sempre fent el que el senyor vol! Mira, no t’ho volia dir, però no em vull gitar amb tu, estàs vell i ara amb eixa mutilació que Ell t’ha fet fer-te... No em vull ni imaginar com serà... No, m’hi negue.
            -Sara! Com t’atreveixes a dir-me eixes coses? No cal que et recorde que tu tampoc no estàs gaire jove... I el més important, no digues eixes coses de Déu, ens pot sentir!
            -Bah! Jo ja t’he dit que no, i no pense canviar de parer: no tindré un fill.
Sara no va canviar d’opinió, va mantenir el seu caràcter, però Déu no es podia permetre una fracàs com aquell, ja que el fill que havia de nàixer, Isaac, tindria un paper molt important. Els seus 12 fills, havien de fundar les 12 tribus, així doncs Déu se les va arreglar per a deixar prenyada Sara, I encara que no sabem molt bé com ho va fer, suposem que d’una manera... ja sabeu, divertida, potser convertint-se en raig de llum i fent un miracle, o qui sap, tal vegada en una festa l’enganyara per a endur-se-la al llit. La qüestió és que Sara tingué el fill, i tot el món sabia que no era d’Abraham, fins i tot ell ho sabia, però com a persona devota que era no va qüestionar mai els desitjos de Déu.
Symbad
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada