Dimecres que ve tenim l'esperada visita de Rafa Xambó. El sociòleg i cantautor d'Algemesí (1954) serà acompanyat a la guitarra i la mandolina per Albert Ortega. Juntes veus i cordes, a partir de les 18.30 h., tindrem per fi l'oportunitat d'escoltar les darreres composicions de Rafa, arreplegades en el disc publicat per Picap en 2010 Andanes, fruits de la seua estada com a professor de sociologia a la Universitat de Glasgow.
Les cançons d'aquest disc tenen, en efecte, l'aire assossegat de les boires escoceses i l'impuls del sabor agredolç de la nostàlgia de la terra nadiua, aquest País Valencià de les nostres derrotes però també, en inestable equilibri, de les nostres esperances. Rafa Xambó, em sembla, ha fet un pas important en la seua ja llarga carrera musical amb aquest nou treball, amarat del millor blues i del millor rock, una música magnífica per ampliar la banda sonora de les nostres perplexes, agitades, inquietes i bellament desastrosses vides. I és que no debades les sabates de Rafa Xambó ja han trepitjat moltes carreteres, la funda de la seua guitarra ha estat oberta en molts indrets i la seua veu aguda s'ha escampat des d'un munt d'escenaris. En certa manera la trajectòria del nostre amic discorre paral·lela a l'aventura de la música en valencià al nostre país, n'és part central i indestriable, des d'aquell remot 1974 en què un jovencell Rafa Xambó guanyava un premi en un concurs de cançons a Terrassa. És clar que a més a més de la guitarra, també tocava acabar els estudis universitaris, treballar infatigablement per la dignitat d'aquest país i la seua llengua, pujar un parell de fills, el Dani i el Miquel (que per cert han estudiat tots dos al nostre institut), escriure llibres i un fum d'articles, traure plaça a la Universitat de València, i així anar vivint la vida, que és la primera responsabilitat de tota cuca viva.
Després d'uns anys apartat dels escenaris, hi tornaria amb moltes ganes i un feix d'experiències desades en la funda de la seua guitarra. Una tornada fulgurant que donaria uns bons fruits discogràfics (7 acústics, 2002, Dies oberts, 2003, i Cançons de la memòria trista, 2006) i que contribuiria a la creació del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor, imprescindible per entendre l'eclosió que viu a hores d'ara la música en valencià, per a disgust de tots aquells que no dubtarien de col·locar els valencians i la seua llengua al museu de les coses irremeiablement inservibles i perdudes.
Esperem que l'actuació al nostre institut tinga la presència de públic que es mereix una trajectòria com la de Rafa Xambó. Per anar fent boca literària, us transcric ací la primera cançó del nou àlbum (m'encanta aquesta paraula que no sé si encara s'utilitza en l'argot d'ara), la titulada A Glasgow:
Guaite els bedolls des del cau solitari
Arbres del nord que acompanyen les hores
Núvols i pluja incessant
Com un sostre de marbre
Llàgrimes d’un planeta que es mou.
Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Venen ocells africans
A estiuar a la fresca
M’imagine que t’han vist vora mar.
Salte pel pont cap al riu que s’endu les cabòries
Vaig carregat de no res mentre els ulls em festegen
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.
I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.
Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.
I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.
Lluny, lluny, lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada