Homenatge a l'Eliseu

La majoria d'alumnes i bona cosa de professors d'ara del Ferrer i Guàrdia no van tenir la gran sort de conèixer l'Eliseu. L'Eliseu Borràs fou el primer Cap de Departament de Matemàtiques que vam tenir a l'Institut, fins que es va jubilar ara deu fer tres o quatre anys. Tanmateix, l'Eliseu fou molt més que un professor, que un excel·lent matemàtic, que un pioner en moltes de les coses que ara es couen (cada vegada amb més dificultat, tot s'ha de dir) a l'escola actual: fou un gran humanista, en el sentit complet de la paraula, i un gran home. Algunes persones tenen un do especial per al tracte amb els altres, persones que transformen el que és naturalment complicat en una cosa ben senzilla, persones que posen l'educació i el bon humor per davant del lluïment personal i la cobdícia, que sembla que han nascut per posar una mica d'equilibri en el caos, per fer més bo tot allò que toquen, que senten un respecte tan profund per la cultura i saben tant que no els cal anar pregonant-ho als quatre vents. Totes les coses que ara pogués dir sobre l'Eliseu em semblen banals, les trobe a anys llum del que la seua presència m'inspirava. Era un goig compartir quatre paraules amb ell, saludar-nos per dir-nos bon dia, pujar les escales amb la frase de rigor dels darrers anys, "Anem a fer el ridícul", quan al desencís que provoca una professió tan dura com la de l'ensenyant ell hi oposava el somriure, la broma, la bonhomia, el rigor del matemàtic.
Per això va ser un pal tan gran (no per a ell, que possiblement hauria signat aquest trànsit tan ràpid, tan tranquil) que la Parca decidís endur-se'l un dia de la passada primavera i ens deixés una mica més orfes, una mica més desorientats, una mica més pobres a tots els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo.
I què fer quan una persona d'una peça, una bellíssima persona com l'Eliseu ens deixa? Doncs mantenir-lo viu en la memòria, continuar, mal que bé, les seues ensenyances, que és el que farem el dijous 21 d'octubre a la Facultat de Matemàtiques i el que continuarem fent l'endemà, i l'altre…
Inculte com sóc per a les matemàtiques, vaig compartir amb l'Eliseu un parell d'aficions comunes (a més a més del més important: els dies de feina a l'institut i alguns dinars i sopars com a regal extra) : els fados i la poesia (si són coses distintes), en especial la de la gran poeta polonesa Wislava Szymborska. És d'ella el poema que ara us penge ací, en aquesta nota apressada, dedicat al número Pi, per recordar que la poesia i la matemàtica no solament no són incompatibles sinó gairebé cosines germanes, això, si més no, des dels temps de Pitàgores. Ací teniu el poema i la rialla franca de l'amic Eliseu, que sempre serà en la meua memòria i en la de molts altres amics i amigues:

EL NÚMERO PI

El número Pi és ben digne d’admiració
tres coma u quatre u.
Totes les xifres que segueixen són també xifres primeres,
cinc nou dos perquè no s’acaba mai.
No permet de ser abastat sis cinc tres cinc amb la mirada,
vuit nou amb el càlcul,
set nou amb la fantasia,
ni tan sols tres dos tres vuit amb la broma o comparant-lo
quatre sis amb qualsevol cosa
dos sis quatre tres arreu del món.
La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba.
Si bé un xic més tard, el mateix els passa als dracs de les rondalles.
La processó de xifres de què consta el número Pi
no s’atura al marge del paper,
és capaç de prolongar-se per la taula, per l’aire,
per la tàpia, les fulles, un niu d’ocells, els núvols, i continuar pel cel,
per tota la immensitat i la inflor de l’aire.
La cua d’un cometa és tan breu com la cua d’una rata!
La llum d’un estel és tan feble que fins es torça dins l’espai!
Ací, en canvi, dos tres quinze tres-cents dinou
el meu número de telèfon el teu número de camisa
any mil nou-cents setanta-tres sisena planta
nombre d’habitants que té la terra quatre rals
dos dits l’ample dels malucs una xarada i un codi xifrat
en el qual trobem rossinyol meu, ara volaràs, ara cantaràs
seguit d’es prega de conservar la calma,
i també el cel i la terra un dia moriran,
però no pas el número Pi, ell sí que no,
ell continuarà endegant el seu bon cinc,
el seu vuit selecte,
el seu set no pas definitiu,
esperonant, ai, esperonant la peresosa eternitat
fins a esdevenir perdurable. 

(Vista amb un gra de sorra, Columna, Barcelona 1997.)