1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimecres, 18 de gener de 2012

Andorra, gener 2012. 1

No sé si a vosaltres us deu passar igual però a mi els llocs on viatge, sobretot si són de muntanya, se'm queden enganxats a la pupil·la de la memòria durant un bon grapat de dies després d'haver-ne tornat. És clar que el viatge no dura, per sort, només mentre som al lloc de destinació, sinó que s'inicia molt abans, amb els preparatius, i s'allarga fins molt després mentre la memòria –tan capriciosa– en reté imatges, situacions, paraules… paisatges. Crec que aquesta darrera realitat física, probablement perquè es resisteix més als límits de les paraules, té una data de caducitat de més llarg abast. Però també pot ser que la memòria, malgrat ser un tot, tendesca a fixar-se amb més força segons les persones i les circumstàncies. El cas és que avui dimecres fa una setmana que el grup d'esquí de l'Institut (abans en dèiem Club d'Esquí Fumanxú en homenatge a aquell malèvol personatge del cinema de la nostra infantesa –la de Teresa i la meua) vam tornar d'Andorra, Arinsal, i malgrat que qui més qui menys ja es veu sumit de ple en les seues tasques diàries, amb poc temps per embadalir-se, no he pogut ni volgut desempallegar-me de certes sensacions, dels paisatges sobretot, de les nits estrellades, del fred, del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia (sidreria en basc: i què pintava una sagardotegia a Andorra?) que hi havia enfront del simpàtic hotel on ens vam allotjar i que per cert es deia Cresta (o Crest per als més anglòfils).
Potser el millor que té Andorra (jo, ho confesse, preferesc el Pallars o la Ribagorça, o la Cerdanya o l'Urgell, llocs on també hem esquiat) són els llocs per on passes per arribar-hi, aquells gorgs espectaculars que travesses per entrar al Pirineu, però també les variacions de paisatge que t'ofereix el recorregut per les comarques septentrionals del País Valencià i les centrals de Catalunya. Punts del trajecte, traçats de memòria i en desordre (i per suplir en certa manera el típic desinterès pel paisatge dels nostres joves): València-Sagunt-el Penyagolosa allà lluny-Benicàssim-Reus-Montblanc-Tàrrega i l'escultura d'Alfaro-Ponts (parada per dinar, Andreu)-Verdú (Marc en la memòria)-Belltall (bonic nom)-Solivella, cases pairals de pedra-la Segarra (Paula)-la Conca de Barberà (Laura)-La Seu d'Urgell. I el nom de l'estoic conductor que ens hi va portar: Felipe.
Després, és clar, el record de tota l'esquiada, malgrat la poca neu, que arribava sovint fins a l'extenuació, i del bon ambient general entre alumnes i professors (37+3), la bona organització i l'absència de lesions (miracle dels déus de les neus per una vegada!). I el nom del capità del nostre grup, un jove argentí de Menzoza que es diu Facundo i que esquia com deuen esquiar els àngels per damunt els núvols. Bé, us havia promès la meua, ràpida com la baixada de la pista central d'Arinsal, crònica, i ací la teniu, incompleta, fragmetària. Una crònica que demanaria 39 cròniques més, personals i transferibles. Per bé que ni totes sumades podrien abastar tots els matisos d'un viatge, de qualsevol viatge, ric en aventures que el temps, i només ell, anirà enriquint. Salut a tots els esquiadors i esquiadores i fins a la propera sempre! (I ara el reportatge fotogràfic.)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada