Al meu costat tinc la guitarra, ja rovellada, del meu iaio, que em mira melancòlica. Supose que deu trobar a faltar tant com jo que l’abuelo la deixe eixir del seu amagatall per tocar-nos alguna alegre melodia per acompanyar la seua veu esquinçada. Deu trobar a faltar les estones íntimes en aquella habitació al fons del passadís on intercanviaven històries i sentiments mentre la resta de la família veia alguna pel·lícula d’indis i vaquers asseguts al sofà amb la iaia.
Supose que la guitarra no se’n deu recordar, igual que el meu iaio, d’aquells quaderns de poesia que casualment vaig trobar un dia escorcollant l’habitació secreta. Tampoc recordaran que ell em va renyar i em va fer desaparéixer de l’alcova, per després vindre’m a buscar al saló i mostrar-me aquells sentiments escrits en vers que sempre havia ocultat amb tanta cautela. I, desgraciadament, els serà impossible rememorar que des d’aleshores he sentit una gran complicitat envers ell i que he procurat no privar-lo mai dels meus somriures.
Reconec que és un poc egoista, però m’agradaria que el meu iaio recordara com vaig ser jo qui, al principi de la seua malaltia, el va apartar de la gentada i el va dur a passejar perquè no s’angoixara en no recordar on i amb qui es trobava el dia de la comunió de la meua cosina. O que era jo qui passava vesprades senceres intentant entendre’l i escoltar les seues històries quan perdia la noció del temps i parlava de la seua infantesa com si fóra el present, mentre que tots els altres néts ja el donaven per perdut.
D’altra banda, m’agradaria poder dir-li (i que m’entenguera) que ara ja sent curiositat per les pel·lícules de la seua col·lecció i que m’encantaria sentir la seua opinió sobre aquesta redacció (que segurament criticaria, com feia amb tots els deures que em duia per fer a casa dels iaios). També m’encantaria que em recomanara llibres i em parlara dels que havia llegit, com feia quan jo era més menuda, tot i que no entenia res. M’agradaria tornar a veure’l emocionat mentre els meus germans i jo toquem un concert improvisat i desafinat de violí. Però, per damunt de tot, allò que més m’agradaria seria no veure’l plorar, quan l’alzheimer li concedeix un instant de lucidesa, les mateixes llàgrimes de desesperació que redolen per les meues galtes mentre faig aquest escrit i les que cauen de les cordes de la guitarra dins el seu estoig.
Carla Anna Pérez i Parets, 2n Bat 2011/2012
Supose que la guitarra no se’n deu recordar, igual que el meu iaio, d’aquells quaderns de poesia que casualment vaig trobar un dia escorcollant l’habitació secreta. Tampoc recordaran que ell em va renyar i em va fer desaparéixer de l’alcova, per després vindre’m a buscar al saló i mostrar-me aquells sentiments escrits en vers que sempre havia ocultat amb tanta cautela. I, desgraciadament, els serà impossible rememorar que des d’aleshores he sentit una gran complicitat envers ell i que he procurat no privar-lo mai dels meus somriures.
Reconec que és un poc egoista, però m’agradaria que el meu iaio recordara com vaig ser jo qui, al principi de la seua malaltia, el va apartar de la gentada i el va dur a passejar perquè no s’angoixara en no recordar on i amb qui es trobava el dia de la comunió de la meua cosina. O que era jo qui passava vesprades senceres intentant entendre’l i escoltar les seues històries quan perdia la noció del temps i parlava de la seua infantesa com si fóra el present, mentre que tots els altres néts ja el donaven per perdut.
D’altra banda, m’agradaria poder dir-li (i que m’entenguera) que ara ja sent curiositat per les pel·lícules de la seua col·lecció i que m’encantaria sentir la seua opinió sobre aquesta redacció (que segurament criticaria, com feia amb tots els deures que em duia per fer a casa dels iaios). També m’encantaria que em recomanara llibres i em parlara dels que havia llegit, com feia quan jo era més menuda, tot i que no entenia res. M’agradaria tornar a veure’l emocionat mentre els meus germans i jo toquem un concert improvisat i desafinat de violí. Però, per damunt de tot, allò que més m’agradaria seria no veure’l plorar, quan l’alzheimer li concedeix un instant de lucidesa, les mateixes llàgrimes de desesperació que redolen per les meues galtes mentre faig aquest escrit i les que cauen de les cordes de la guitarra dins el seu estoig.
Carla Anna Pérez i Parets, 2n Bat 2011/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada