1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

diumenge, 29 de gener del 2012

Les llàgrimes de la guitarra

Al meu costat tinc la guitarra, ja rovellada, del meu iaio, que em mira melancòlica. Supose que deu trobar a faltar tant com jo que l’abuelo la deixe eixir del seu amagatall per tocar-nos alguna alegre melodia per acompanyar la seua veu esquinçada. Deu trobar a faltar les estones íntimes en aquella habitació al fons del passadís on intercanviaven històries i sentiments mentre la resta de la família veia alguna pel·lícula d’indis i vaquers asseguts al sofà amb la iaia.
Supose que la guitarra no se’n deu recordar, igual que el meu iaio, d’aquells quaderns de poesia que casualment vaig trobar un dia escorcollant l’habitació secreta. Tampoc recordaran que ell em va renyar i em va fer desaparéixer de l’alcova, per després vindre’m a buscar al saló i mostrar-me aquells sentiments escrits en vers que sempre havia ocultat amb tanta cautela. I, desgraciadament, els serà impossible rememorar que des d’aleshores he sentit una gran complicitat envers ell i que he procurat no privar-lo mai dels meus somriures.
Reconec que és un poc egoista, però m’agradaria que el meu iaio recordara com vaig ser jo qui, al principi de la seua malaltia, el va apartar de la gentada i el va dur a passejar perquè no s’angoixara en no recordar on i amb qui es trobava el dia de la comunió de la meua cosina. O que era jo qui passava vesprades senceres intentant entendre’l i escoltar les seues històries quan perdia la noció del temps i parlava de la seua infantesa com si fóra el present, mentre que tots els altres néts ja el donaven per perdut.
D’altra banda, m’agradaria poder dir-li (i que m’entenguera) que ara ja sent curiositat per les pel·lícules de la seua col·lecció i que m’encantaria sentir la seua opinió sobre aquesta redacció (que segurament criticaria, com feia amb tots els deures que em duia per fer a casa dels iaios). També m’encantaria que em recomanara llibres i em parlara dels que havia llegit, com feia quan jo era més menuda, tot i que no entenia res. M’agradaria tornar a veure’l emocionat mentre els meus germans i jo toquem un concert improvisat i desafinat de violí. Però, per damunt de tot, allò que més m’agradaria seria no veure’l plorar, quan l’alzheimer li concedeix un instant de lucidesa, les mateixes llàgrimes de desesperació que redolen per les meues galtes mentre faig aquest escrit i les que cauen de les cordes de la guitarra dins el seu estoig.


Carla Anna Pérez i Parets, 2n Bat 2011/2012


dimarts, 24 de gener del 2012

Nosaltres hi érem

A la concentració del dijous 19 de gener de professors i estudiants, a la gran manifestació que va col·lapsar el dissabte 21 tot el centre de València, al costat d'aquells entre 120.000 i 180.000 valencians i valencianes (segons les diverses fonts) que han començat a recuperar la dignitat segrestada per setze anys de govern (im)popular, de menyspreu al dret democràtic a un ensenyament públic de qualitat, de robatori sistemàtic dels diners de tots per a negocis privats, d'atacs a la intel·ligència i la cultura, de la imposició de la pràctica de la corrupció, el menfotisme i la irresponsabilitat. I continuarem sent-hi, contra les retallades en els serveis socials i per la depuració de responsabilitats. Ja no és qüestió de canviar un Conseller per un altre, sinó d'una cosa molt més difícil: recuperar la dignitat i els drets trepitjats impunement, d'alçar entre tots una nova política social més justa, més democràtica, més popular.


divendres, 20 de gener del 2012

Per l'escola pública


[I a les 17.45 h. a la porta de Sant Agustí amb la pancarta de l'Institut. Ens hi veiem.]

dimecres, 18 de gener del 2012

Andorra, gener 2012. 1

No sé si a vosaltres us deu passar igual però a mi els llocs on viatge, sobretot si són de muntanya, se'm queden enganxats a la pupil·la de la memòria durant un bon grapat de dies després d'haver-ne tornat. És clar que el viatge no dura, per sort, només mentre som al lloc de destinació, sinó que s'inicia molt abans, amb els preparatius, i s'allarga fins molt després mentre la memòria –tan capriciosa– en reté imatges, situacions, paraules… paisatges. Crec que aquesta darrera realitat física, probablement perquè es resisteix més als límits de les paraules, té una data de caducitat de més llarg abast. Però també pot ser que la memòria, malgrat ser un tot, tendesca a fixar-se amb més força segons les persones i les circumstàncies. El cas és que avui dimecres fa una setmana que el grup d'esquí de l'Institut (abans en dèiem Club d'Esquí Fumanxú en homenatge a aquell malèvol personatge del cinema de la nostra infantesa –la de Teresa i la meua) vam tornar d'Andorra, Arinsal, i malgrat que qui més qui menys ja es veu sumit de ple en les seues tasques diàries, amb poc temps per embadalir-se, no he pogut ni volgut desempallegar-me de certes sensacions, dels paisatges sobretot, de les nits estrellades, del fred, del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia (sidreria en basc: i què pintava una sagardotegia a Andorra?) que hi havia enfront del simpàtic hotel on ens vam allotjar i que per cert es deia Cresta (o Crest per als més anglòfils).
Potser el millor que té Andorra (jo, ho confesse, preferesc el Pallars o la Ribagorça, o la Cerdanya o l'Urgell, llocs on també hem esquiat) són els llocs per on passes per arribar-hi, aquells gorgs espectaculars que travesses per entrar al Pirineu, però també les variacions de paisatge que t'ofereix el recorregut per les comarques septentrionals del País Valencià i les centrals de Catalunya. Punts del trajecte, traçats de memòria i en desordre (i per suplir en certa manera el típic desinterès pel paisatge dels nostres joves): València-Sagunt-el Penyagolosa allà lluny-Benicàssim-Reus-Montblanc-Tàrrega i l'escultura d'Alfaro-Ponts (parada per dinar, Andreu)-Verdú (Marc en la memòria)-Belltall (bonic nom)-Solivella, cases pairals de pedra-la Segarra (Paula)-la Conca de Barberà (Laura)-La Seu d'Urgell. I el nom de l'estoic conductor que ens hi va portar: Felipe.
Després, és clar, el record de tota l'esquiada, malgrat la poca neu, que arribava sovint fins a l'extenuació, i del bon ambient general entre alumnes i professors (37+3), la bona organització i l'absència de lesions (miracle dels déus de les neus per una vegada!). I el nom del capità del nostre grup, un jove argentí de Menzoza que es diu Facundo i que esquia com deuen esquiar els àngels per damunt els núvols. Bé, us havia promès la meua, ràpida com la baixada de la pista central d'Arinsal, crònica, i ací la teniu, incompleta, fragmetària. Una crònica que demanaria 39 cròniques més, personals i transferibles. Per bé que ni totes sumades podrien abastar tots els matisos d'un viatge, de qualsevol viatge, ric en aventures que el temps, i només ell, anirà enriquint. Salut a tots els esquiadors i esquiadores i fins a la propera sempre! (I ara el reportatge fotogràfic.)


dimarts, 17 de gener del 2012

Autoretrat

He de dir que mai m'he plantejat descriure'm com a lectora. Ho he fet, o almenys intentat, com a persona, estudiant, amiga, pianista, filla... però com a lectora, no. Així doncs si ho hagués de fer, com cada vegada que em descric, em quedaria una estona amb la mirada perduda, la mà recolzada en la barbeta i el boli a punt, fins aconseguir una descipció el més aproximada a la realitat, això sí, quedant-me'n sempre insatisfeta.
M'encanta llegir, m'encanten els llibres. El suau tacte de la coberta quan el compre, aquesta olor característica que té el paper, la fragilitat que emeten els fulls, les històries que guarden les petites lletres... és una cosa que em fascina. Podria dir que sóc una lectora indecisa, escèptica però apassionada, pel fet que a l'hora d'haver d'elegir un llibre, m'hi podria passar la visa. Potser semble una estupidesa, però m'agrada triar bé el llibre que vaig a llegir, el meu acompanyant de les nits, i no és una tasca fàcil. Primer, he de triar la temàtica i una vegada triada, llig i rellig bé la ressenya, mire el títol, la coberta, li faig una ullada a l'autor i torne a mirar la coberta, com si estigués intentant desxifrar alguna cosa d'eixe pobre llibre. Fins que no l'haja començat a llegir, no estaré segura de si m'agradarà i si he elegit bé. Això sí, un colp el tinc, no pare de llegir fins que l'acabe. La meua tauleta de nit té un lloc reservat per al llibre del moment, i són poques les nits en què no llig una estoneta abans de dormir. És el meu ritual. El moment en què deixe de pensar en tot i m'introduisc per complet en la història, sempre mentre menge les meues galetes de dinosaure i em tape amb l'edredó. Són el meu moment de descans i no puc entendre com hi ha gent que no suporta la lectura, ja que abasta tantíssims temes.
Sens dubte, si hagués de portar alguna cosa a una illa deserta, en la meua maleta no faltaria la presècia d'un parell de llibres.

Mar Sánchez Beltran, 2n Bat B. Curs 2011/2012


[Lectors a l'Institut un dia de 2008.]

dimecres, 4 de gener del 2012

L'art de llegir

Que curiós preguntar-se quin tipus de lectora sóc. Mai no se m'havia ocorregut fer-me una pregunta d'aquest tipus. Sí m'havia plantejat que m'agradaven més aquells llibres on s'expressen experiències de la vida real i et deixen algun missatge. Però, quin tipues de lectora sóc?
Pense que totes les obres són importantes, tant les que tenen segles com les actuals, tant si tracten de temes reals com ficticis. Cada obra va ser creada per una raó i amb una finalitat. Pense que hem d'elegir el que anem a llegir segons la situació i segons què volem traure del text, ja que com passa a la música, si llegim una novel·la trista no tindrem la mateixa sensació que si llegim un poema d'Ausiàs March. En tot cas, és important llegir coses actuals perquè no podem viure ignorant el que passa al nostre voltant. Així mateix és necessari que llegim un mínim d'obres clàssiques que ens ajuden a entendre el perquè del present.
Encara que totes les obres siguen importants, he d'admetre que preferisc llegir un text realista i actual. L'assaig és un gènere que m'atrau molt perquè em fa reflexionar. No obstant això, dins la gran varietat d'assajos que hi ha me'n criden l'atenció sobretot alguns temes com el de la superació, la nostàlgia, les causes de fets històrics... Però també he de dir que algunes novel·les com Cien años de soledad i La Plaça del Diamant m'han fet reflexionar molt, i els seus escriptors han fet que em submergisca en la història, una sensació maravellosa. La poesia és per a mi el gènere més respectat. Em sembla un gènere que només pot escriure un savi. Sintetitzar en poques línies tanta estètica és un treball admirable.
Fet i fet, tots els textos són importants, però dins la multiplicitat de textos cal destacar-ne alguns capaços de canviar sentiments, pensaments, societats... el món. Tant de bo poguérem  demanar més dies a l'any per a llegir més.

Julieta Puente, 2n de Batxillerat B. Curs 2011/2012

 
Assaig: Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure 
i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària.
[http://www.ventdcabylia.com/2011/09/primer-assaig.html]

dilluns, 2 de gener del 2012

Anatomia d'un lector

Mai no m’havia aturat a reflexionar sobre aquest aspecte. Definir-me com a lector? Quina cosa més estranya, vaig pensar. No hi ha prou a fer-me analitzar els autors dels textos? Em tem, però, que l’autoanàlisi sempre esdevé una feina molt més complexa.
He tornat a agafar el bolígraf. No em sentia en condicions d’“autorretratar-me” i he decidit llegir mitja hora per veure si m’aclaria les idees i recollia un poc més d’“autoinformació”. Per fi vaig apropant-me a una definició com a lector: acabe de confirmar que mitjançant la lectura m’evadisc del món real. N’estic segur perquè la mitja hora s’ha convertit en una hora i quart.
No crec que aquesta “evasió” siga tan dolenta com la pinta Fuster. Jo m’ho passe d’allò més bé! M’entusiasmen els relats curts que et transporten –per un instant– a una situació de la qual no pots sortir-te’n fins que no lliges l’última línia. Perquè, qui es deixa un relat a mitges? No sóc un fanàtic, per tant, de les grans superproduccions literàries –ni cinematogràfiques– tan exitoses avui en dia.
La meua lectura actual busca escenes quotidianes on es confonga la realitat i la ficció. Mestre d’aquest gènere “dualista” és el gran Guy de Maupassant. Fins i tot ell va tindre problemes per distingir veritat i fantasia. Greus problemes, vaja!
És evident la importància que té per a la societat la literatura “de compromís” defensada per Fuster. Siga com siga –encara que haja decebut el Mestre de Sueca–, em satisfà enormement haver escrit aquest assaig. Perquè, millor o pitjor, sóc lector. I això, en els tems que corren, és més important que no ho sembla.

Guillem Gil, 2n de Batxillerat B (curs 2011/2012).

[A La Vanguardia d'avui del 2 de gener de 2012, informació sobre la recent publicació dels tots els contes de Maupassant en castellà.]