1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Celebració del 9 d'Octubre

Com cada any, a l'Institut hem celebrat aquest dilluns (l'endemà de la festa oficial) la Diada del País Valencià. I ho hem fet com sempre, amb poemes i cançons, en el raconet que hi ha entre la Biblioteca i l'Aula de Música. Alumnes de 1r i 4t d'ESO i de 1r de Batxillerat han llegit poemes de Joan Valls i Jordà, que és el convidat especial del curs 2016/2017, per anar fent boca amb aquest poeta excepcional a qui ens dedicarem amb més temps i forces en el segon i tercer trimestres. La part musical va comptar amb l'acompanyament al piano del professor de música Carles Marquina, que va dirigir la cantada d'un parell de peces molt populars entre els nostres alumnes: Que tinguem sort, de Lluís Llach, i La cançó de les balances, una composició de Josep Maria Carandell que va popularitzar el nostre Ovidi. No podem dir, certament, que l'acte es desenvolupés en olor de multituds, però sí amb alegria i tranquil·litat. Els xiprers ens hi donaven ombra, el dia era lluent malgrat que s'havia despertat amb una lleu amenaça de pluja i tot va rodar amablement. "Què més ens podeu dar en altra vida?", es preguntava Joan Maragall, i Estellés responia: "Els versets eucarístics de Bertran Oriola". Només unes mosques insidioses que voleiaven amb insistent torpitud per l'escenari van fer-nos nosa. Debades: el flit és un bon remei contra les insídies, i no només les que procuren les mosques i altres animalons domèstics.
Ara us pengem un altre poema de Valls triat per a l'ocasió i unes fotos captades pels ulls de Vicenta Sabater i d'Anna Gascon. I enhorabona, sobretot, els qui s'estrenaven aquest 9 (o 10) d'Octubre.

A la senyera
Ens donares el signe de l’ofrena
entre la sang i l’or del teu escut,
i ens has fet carn d’amor que ha combatut
sota el flameig heràldic que ens ordena.

L’arrel del crit antic creix i avui estrena,
en un llorer de pau, foc invençut,
car la pàtria té per atribut
els vincles de la terra més serena.

Al cim del cor tu ets la consciència,
l’escalfor d’una vasta pervivència
que flameja espigant-nos vida i blat.

El vent unànime en tu s’acarona
i el Rat Penat et posa la corona,
Senyera, feix i fur de llibertat.

[Toia d'ofrena, 1960]












dilluns, 26 de setembre del 2016

Torna la ferreteria de guàrdia

Després d'any i mig en discret silenci (l'últim post donava notícia del Dia del Llibre, dedicat a l'Ovidi, de 2015) i després que Montserrat Roig passés per l'institut de puntetes, la saba de les noves professores del departament de valencià, Anna Gascon i Vicenta Sabater, ha volgut reviscolar l'arbre mig caigut de la ferreteria de guàrdia. En bona hora, perquè, tot i que mig caigut, l'arbre encara tenia moltes fulles i només era qüestió de temps que es redrecés de nou per animar la vida del nostre centre donant informació puntual de les coses que fem (a més a més de les activitats a les classes "i tot això i allò"). De manera que benvingudes, elles i tots els companys i companyes nous, tots els alumnes que xafen per primera vegada la nostra escola i tots els vells amics, coneguts i saludats, i a veure si entre tots ens podrem espolsar tanta "fadesa tentacular" com sovint ens aclapara. I sembla una bona excusa per reprendre alè l'elecció que el nostre departament ha fet com a motiu literari d'enguany (i que esperem que assumirà el conjunt de la comunitat escolar), aprofitant el centenari del poeta alcoià Joan Valls i Jordà, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps però dissortadament un perfecte desconegut per a la majoria de gent.
Ací en teniu, doncs, un primer tast, un poema del seu llibre La rosa quotidiana (1985), un apunt autobiogràfic en què se'ns dibuixa, entre d'altres coses, el pas del poeta per l'escola de la seua època, sòrdida i autoritària, i s'hi declaren de manera senzilla les arrels populars i proletàries de l'autor. Bon profit.

Drapaire va ésser l'avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples quefers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encés,
tot enfilant el rumb
contra l'embat del vent,
d'aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L'escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada a mal endreç.
Toixarrut era el mestre
–no podia ésser més–
car la vocació
li deixà el regomell
d'un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l'avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.

[Glossari: drapaire: treballador d'un teler per compte propi que treballava per a fabricants més grans; malastruc: dissortat; tramuntana: vent del nord, normalment fred i poderós; toixarrut: rude, grosser, estúpid; regomell: recel, temor d'un perill; magre: escàs, prim; eixarreït: ressec, endurit; esquerp: aspre, poc accessible; còrpora: cos, corpenta; conhortar-se: consolar-se.]


[Més informació sobre l'autor: http://www.cervantesvirtual.com/portales/joan_valls/