Les llàgrimes de la guitarra

Al meu costat tinc la guitarra, ja rovellada, del meu iaio, que em mira melancòlica. Supose que deu trobar a faltar tant com jo que l’abuelo la deixe eixir del seu amagatall per tocar-nos alguna alegre melodia per acompanyar la seua veu esquinçada. Deu trobar a faltar les estones íntimes en aquella habitació al fons del passadís on intercanviaven històries i sentiments mentre la resta de la família veia alguna pel·lícula d’indis i vaquers asseguts al sofà amb la iaia.
Supose que la guitarra no se’n deu recordar, igual que el meu iaio, d’aquells quaderns de poesia que casualment vaig trobar un dia escorcollant l’habitació secreta. Tampoc recordaran que ell em va renyar i em va fer desaparéixer de l’alcova, per després vindre’m a buscar al saló i mostrar-me aquells sentiments escrits en vers que sempre havia ocultat amb tanta cautela. I, desgraciadament, els serà impossible rememorar que des d’aleshores he sentit una gran complicitat envers ell i que he procurat no privar-lo mai dels meus somriures.
Reconec que és un poc egoista, però m’agradaria que el meu iaio recordara com vaig ser jo qui, al principi de la seua malaltia, el va apartar de la gentada i el va dur a passejar perquè no s’angoixara en no recordar on i amb qui es trobava el dia de la comunió de la meua cosina. O que era jo qui passava vesprades senceres intentant entendre’l i escoltar les seues històries quan perdia la noció del temps i parlava de la seua infantesa com si fóra el present, mentre que tots els altres néts ja el donaven per perdut.
D’altra banda, m’agradaria poder dir-li (i que m’entenguera) que ara ja sent curiositat per les pel·lícules de la seua col·lecció i que m’encantaria sentir la seua opinió sobre aquesta redacció (que segurament criticaria, com feia amb tots els deures que em duia per fer a casa dels iaios). També m’encantaria que em recomanara llibres i em parlara dels que havia llegit, com feia quan jo era més menuda, tot i que no entenia res. M’agradaria tornar a veure’l emocionat mentre els meus germans i jo toquem un concert improvisat i desafinat de violí. Però, per damunt de tot, allò que més m’agradaria seria no veure’l plorar, quan l’alzheimer li concedeix un instant de lucidesa, les mateixes llàgrimes de desesperació que redolen per les meues galtes mentre faig aquest escrit i les que cauen de les cordes de la guitarra dins el seu estoig.


Carla Anna Pérez i Parets, 2n Bat 2011/2012

Autoretrat

He de dir que mai m'he plantejat descriure'm com a lectora. Ho he fet, o almenys intentat, com a persona, estudiant, amiga, pianista, filla... però com a lectora, no. Així doncs si ho hagués de fer, com cada vegada que em descric, em quedaria una estona amb la mirada perduda, la mà recolzada en la barbeta i el boli a punt, fins aconseguir una descipció el més aproximada a la realitat, això sí, quedant-me'n sempre insatisfeta.
M'encanta llegir, m'encanten els llibres. El suau tacte de la coberta quan el compre, aquesta olor característica que té el paper, la fragilitat que emeten els fulls, les històries que guarden les petites lletres... és una cosa que em fascina. Podria dir que sóc una lectora indecisa, escèptica però apassionada, pel fet que a l'hora d'haver d'elegir un llibre, m'hi podria passar la visa. Potser semble una estupidesa, però m'agrada triar bé el llibre que vaig a llegir, el meu acompanyant de les nits, i no és una tasca fàcil. Primer, he de triar la temàtica i una vegada triada, llig i rellig bé la ressenya, mire el títol, la coberta, li faig una ullada a l'autor i torne a mirar la coberta, com si estigués intentant desxifrar alguna cosa d'eixe pobre llibre. Fins que no l'haja començat a llegir, no estaré segura de si m'agradarà i si he elegit bé. Això sí, un colp el tinc, no pare de llegir fins que l'acabe. La meua tauleta de nit té un lloc reservat per al llibre del moment, i són poques les nits en què no llig una estoneta abans de dormir. És el meu ritual. El moment en què deixe de pensar en tot i m'introduisc per complet en la història, sempre mentre menge les meues galetes de dinosaure i em tape amb l'edredó. Són el meu moment de descans i no puc entendre com hi ha gent que no suporta la lectura, ja que abasta tantíssims temes.
Sens dubte, si hagués de portar alguna cosa a una illa deserta, en la meua maleta no faltaria la presècia d'un parell de llibres.

Mar Sánchez Beltran, 2n Bat B. Curs 2011/2012

[Lectors a l'Institut un dia de 2008.]

L'art de llegir

Que curiós preguntar-se quin tipus de lectora sóc. Mai no se m'havia ocorregut fer-me una pregunta d'aquest tipus. Sí m'havia plantejat que m'agradaven més aquells llibres on s'expressen experiències de la vida real i et deixen algun missatge. Però, quin tipues de lectora sóc?
Pense que totes les obres són importantes, tant les que tenen segles com les actuals, tant si tracten de temes reals com ficticis. Cada obra va ser creada per una raó i amb una finalitat. Pense que hem d'elegir el que anem a llegir segons la situació i segons què volem traure del text, ja que com passa a la música, si llegim una novel·la trista no tindrem la mateixa sensació que si llegim un poema d'Ausiàs March. En tot cas, és important llegir coses actuals perquè no podem viure ignorant el que passa al nostre voltant. Així mateix és necessari que llegim un mínim d'obres clàssiques que ens ajuden a entendre el perquè del present.
Encara que totes les obres siguen importants, he d'admetre que preferisc llegir un text realista i actual. L'assaig és un gènere que m'atrau molt perquè em fa reflexionar. No obstant això, dins la gran varietat d'assajos que hi ha me'n criden l'atenció sobretot alguns temes com el de la superació, la nostàlgia, les causes de fets històrics... Però també he de dir que algunes novel·les com Cien años de soledad i La Plaça del Diamant m'han fet reflexionar molt, i els seus escriptors han fet que em submergisca en la història, una sensació maravellosa. La poesia és per a mi el gènere més respectat. Em sembla un gènere que només pot escriure un savi. Sintetitzar en poques línies tanta estètica és un treball admirable.
Fet i fet, tots els textos són importants, però dins la multiplicitat de textos cal destacar-ne alguns capaços de canviar sentiments, pensaments, societats... el món. Tant de bo poguérem  demanar més dies a l'any per a llegir més.

Julieta Puente, 2n de Batxillerat B. Curs 2011/2012

 

Assaig: Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure 

i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària.

[http://www.ventdcabylia.com/2011/09/primer-assaig.html]

Anatomia d'un lector

Mai no m’havia aturat a reflexionar sobre aquest aspecte. Definir-me com a lector? Quina cosa més estranya, vaig pensar. No hi ha prou a fer-me analitzar els autors dels textos? Em tem, però, que l’autoanàlisi sempre esdevé una feina molt més complexa.
He tornat a agafar el bolígraf. No em sentia en condicions d’“autorretratar-me” i he decidit llegir mitja hora per veure si m’aclaria les idees i recollia un poc més d’“autoinformació”. Per fi vaig apropant-me a una definició com a lector: acabe de confirmar que mitjançant la lectura m’evadisc del món real. N’estic segur perquè la mitja hora s’ha convertit en una hora i quart.
No crec que aquesta “evasió” siga tan dolenta com la pinta Fuster. Jo m’ho passe d’allò més bé! M’entusiasmen els relats curts que et transporten –per un instant– a una situació de la qual no pots sortir-te’n fins que no lliges l’última línia. Perquè, qui es deixa un relat a mitges? No sóc un fanàtic, per tant, de les grans superproduccions literàries –ni cinematogràfiques– tan exitoses avui en dia.
La meua lectura actual busca escenes quotidianes on es confonga la realitat i la ficció. Mestre d’aquest gènere “dualista” és el gran Guy de Maupassant. Fins i tot ell va tindre problemes per distingir veritat i fantasia. Greus problemes, vaja!
És evident la importància que té per a la societat la literatura “de compromís” defensada per Fuster. Siga com siga –encara que haja decebut el Mestre de Sueca–, em satisfà enormement haver escrit aquest assaig. Perquè, millor o pitjor, sóc lector. I això, en els tems que corren, és més important que no ho sembla.

Guillem Gil, 2n de Batxillerat B (curs 2011/2012).

[A La Vanguardia d'avui del 2 de gener de 2012, informació sobre la recent publicació dels tots els contes de Maupassant en castellà.]

La simple acció de llegir

Iniciem, amb aquest primer escrit, una sèrie que titulem Els joves lectors, en la qual aniran apareixent textos signats per alumnes del nostre institut. Com podeu deduir pel títol, els joves lectors (que haberlos, haylos, no n'hi ha dubte, i de ben bons) hi expressaran tot el que la lectura significa per a ells, tot el que troben o esperen trobar en els llibres. Acompanyarem el text amb alguna imatge que ens semble suggestiva. I al final, trobareu el nom de l'autor o autora. Abans que s'acabe el 2011, doncs, comencem a preparar-nos en certa manera per al proper Dia del Llibre, que com sabeu enguany dedicarem a Joan Fuster, com un preludi, a les portes de l'hivern, de la propera primavera. Salut i que en gaudiu bona cosa. Ah, i no us priveu de deixar constància en aquest bloc de l'opinió que els textos us mereixen.

· · ·

Jo llig per a fugir del món. Per a mi, l'acció de seure còmodament damunt del llit o al sofà del saló amb un bon llibre entre les mans és i sempre ha sigut més que un entreteniment.
Ja des de xicoteta ma mare em deia que jo devorava els llibres. Com és natural en un xiquet, m'interessava sols per les novel·les. Aquell era el meu passatemps preferit –o el meu vici més captivador. Passava el dia amb vint llibres al voltant; sols necessitava cinc minuts per a triar-ne un i ja deixava de sentir el pas del temps. Llegia per a fugir de la rutina diària i de la frase que més odiava: “Encara ets xicoteta, i això és cosa de majors”.
Al món, doncs, sols importaven els pares i els germans majors, i amb el pas del temps, el percebia com una cosa dels professors, dels polítics i fins i tot de les persones amb la nacionalitat del país on jo vivia. Així, les novel·les policíaques i d'aventures primer, i després les romàntiques, esdevingueren el món on em vaig criar. I el millor de tot és que els pares mai li poden dir a un xiquet que deixara de llegir.
Així, una cosa era sempre certa: un lector no adquireix un paper més important a la novel·la per qui és en la vida real; la novel·la sempre serà la mateixa i el lector, siga qui siga, mai en serà exclòs per edat, ofici o nacionalitat. Això era tot un luxe. Els llibres eren la muntanya russa on  puges per a sentir l'èxtasi i l'emoció que no té la vida, i en algun dels vagons sempre hi haurà lloc per a tu.
    Però era d'esperar que, una persona, lectora obsessiva de novel·les, aprenguera alguna cosa dels personatges que ha conegut: per a viure, cal conéixer el món on vivim, i les persones que ens envolten. Això no m'agradava. Per a conèixer algú, cal arribar a formar-se una opinió sobre ell, i això comprén  jutjar-lo.  I jutjar algú portava a ser jutjat. No sé per quina endiablada raó no m'interessava (ni m'interessa) allò que els altres opinaven sobre mi; és més, odiava ser jutjada (tant positivament com negativament), ja que no ho veia útil ni productiu. Però en canvi sí era temptador jutjar els altres. Després de totes les meues lectures m'havia creat un món imaginari, ideal i estable, en el qual classificava les persones i les seues accions. Comencí a sentir una atracció enorme i incomprensible per entendre allò que feien els altres i per què. L'ètica (encara que jo no sabia anomenar-ho fins fa poc) era el nucli principal de les meues meditacions.
Així, comencí a ser jo la creadora dels meus “textos”, que no passaven de ser mentals i eren raonaments encadenats que intentaven explicar el perquè d'una acció simple o una característica de les persones. El meu interés pels llibres mai no minvà, però ara capten la meua atenció textos simples, no de tipus filosòfic ni grans assajos minuciosos i elaborats, sinó que simplement parlen de realitats habituals i quotidianes de les quals ningú no se n'adona. No busque lleis naturals ni explicacions, sinó raonaments subjectius per a contrastar els meus. Aquest interés per entendre l'humà i, per tant, entendre'm a mi, té una raó: com diu Sòcrates, la virtut resideix en el coneixement, i el vici, en la ignorància, de manera que ningú obra malament de manera deliberada. El meu objectiu no és la perfecció, sinó trobar la forma de viure bé, amb respecte, solidaritat i tolerància als altres (i res més!) per a fer aquest món més suportable.
Supose que, després d'aquesta odissea de pensaments i deliberacions, queda més que demostrat que la lectura (referint-me als lectors interessats i no als obligats), és més que un procés de descodificació de lletres per a exercitar una part important del cervell.

Nuseiba ben Hassen, 2n de Batxillerat B. Curs 2011/2012