Monolingüisme per decret

Diguem-ho clar: la proposta de decret del Govern Valencià del PP no és promoure el plurilingüisme. La finalitat és just la contrària: el monolingüisme castellà per defecte. Això sí, disfressat de modernitat, amb molt de bombo per a l'anglès. L'embolcall és fashion; el contingut, enverinat. Vegem per què.

En primer lloc, l’única llengua en què s'ha difós la proposta de decret ja dóna una pista de com aniran la resta de coses: només en castellà. No he vist enlloc la versió en català, ni tampoc en anglès. Però el contingut encara és molt pitjor. En el preàmbul s'afirma literalment que “els programes d'educació bilingüe [...] han permès donar una empenta a l'ensenyament del valencià [...] però les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques [...] obliguen a superar un model actual que no sempre garanteix la presència equilibrada de les llengües oficials”. És a dir, com que s'ha avançat massa en l'ensenyament del català ara toca redreçar l’anomalia i recuperar la supremacia del castellà.

Una altra novetat és la introducció de l'exempció de l'assignatura de valencià al territori de predomini lingüístic valencià. Fins ara qualsevol pare o mare la podia demanar en el territori de predomini lingüístic castellà. Ara també ho podrà fer en el de predomini valencià. I compte que no parlem de l'ensenyament en valencià sinó de valencià. Com s'explica, doncs, que un decret que pretén assegurar el plurilingüisme permeta eximir d'una assignatura i precisament de llengua? I per què sols d’una i no del castellà i l’anglès?

L'article 2.6 recull una altra de les regulacions més perilloses: “la llengua materna predominant entre l'alumnat en què es vehicularan els àmbits d'actuació en l'educació infantil la determinarà la Conselleria [...] després que en cada centre docent es faça una consulta de caràcter orientatiu i no vinculant a tots els pares, mares o tutors". És a dir, que la Conselleria s'atorga el dret a decidir la llengua en què s'ha d'impartir la docència en cada centre, això sí, en funció de la “llengua materna” i no del territori.

Aquestes previsions tenen uns resultats ben clars si les combinem, per exemple, amb les de l'article 7, on es regula que “el professorat emprarà en l'aula la llengua materna predominant entre l'alumnat  [...] si bé haurà de tenir en compte la llengua de l'entorn social”. Notem que en aquest cas, com en l'article 2.6, ja no parla de predomini lingüístic sinó de “llengua de l'entorn social”, un concepte nou que fins ara no s'havia fet servir en cap norma legal. L'aplicació d'aquests preceptes a València, Alacant, Elx i les seues conurbacions poden significar l’eliminació del valencià en qualsevol dels seus col·legis.

I, per rematar-ho, mai més ben dit, cal parar esment al pervers sistema de distribució de la llengua vehicular en les matèries. Les socials, la història i la natura, en valencià. Les matemàtiques, les tecnologies, la física i la química, en castellà. La resta de matèries les determinarà el Consell Escolar mitjançant un projecte lingüístic de centre, però serà la Conselleria qui finalment l'ha d'“autoritzar o aprovar”.

I on queda la introducció de l'anglès en les matèries del suposat subject matter del decret? S'hi preveuen dos programes: el plurilingüe inicial i l’avançat. Doncs bé, en l'inicial l'única assignatura en anglès és la d’anglès i en l'avançat, on es puga: les matèries que no s'han d'impartir obligatòriament en castellà o en valencià.

Clar i català: el Govern valencià pretén vendre l’embolcall cool i fashion del plurilingüisme equilibrat valencià-castellà-anglès al 33 %. Però, de plurilingüisme, ni mitja paraula. L’anglès fa de cirereta plurilingüe: justifica el rètol però ni hi té  presència clara ni sobretot mitjans per a impartir-lo. La resta del “plurilingüisme equilibrat” es resol així: eximir de l'estudi del valencià (sols del valencià) amb la simple petició dels pares; substituir el concepte de predomini lingüístic territorial pel nou de “llengua de l'entorn social”; control decisori i directe de la Conselleria centre a centre i una curiosa fixació dirigista en les matèries que indica cap a on ens vol portar: les considerades socialment més rellevants, en castellà; i la resta, si l'entorn social i la Conselleria ho permeten, es podran fer en valencià. I, si no, també en castellà. Tres llengües en equilibri plurilingüe? ¡Una, grande y libre!

ALFONS ESTEVE

(Article publicat en El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011)

La decisió dels déus

Els manllevaren del món. Els deixaren al bell mig d'una plantació de cotó o de canya de sucre. D'ara en avant, el menjar era food o comida, i als ulls dels seus amors no els dirien t'estimo, sinó I love you o te quiero. I es varen perdre. Varen naufragar a l'oceà orfe dels esclaus. Arribaren a dubtar de la seua ànima; ells, que varen crear els déus del món. Arribaren a dubtar dels seus déus; ells, que els varen pintar i esculpir tal i com eren. Oblidaren la pluja austral, les ones de sorra, la sabana infinita, la llança i l'arc. Oblidaren els seus noms. Però els va quedar el so. Els batejaren els sentiments, i aquell sacerdot quasi els ofega. Els batejaren les creences, i aquells sentiments s'ofegaren en sons. Els batejaren els sons, i els seus déus ancestrals tornaren de l'oblit. Les deixalles d'un exèrcit en retirada foren les pròtesis dels mutilats. La trompeta, el trombó o la tuba es repartiren entre els qui havien perdut, per càstig, la mà esquerra. Els saxos i els clarinets, per als coixos. La percussió, a qui els faltaven dits. I als cecs, el banjo o la guitarra; més endavant, el piano. I els que no tenien ni braços ni cames, posaren la veu. Així, de tant en tant, deixaven anar els records fugissers convertits en llàgrimes sonores al seu cant llagrimós, com els gemecs d'unes rodes amb l'ànima de l'eix rovellada o els xiulets desesperats dels frens a la llanta humida per la rosada. I els déus sentiren que algú els reclamava des de l'altra part del món. Però no copsaven el sentit de l'oració. Demanen pluja? On són els malalts? De què pateixen? Volen fills? Que la cacera siga profitosa? Tot i ser déus no entenien aquesta llengua amb sons familiars. I a poc a poc, i ja que n'eren tants, decidiren anar enviant els seus fills per intentar esbrinar el que els volien dir. I arribà el Louis, desprès l'Art, la Billy, Duke, Count, Charlie, Thelonius, Bud, Dexter, Miles, Chet, Django, Tete… I els sons varen parlar de paraules perdudes. Retrobaren noms. I els records es feren insuportablement vius. I els fills dels déus bastiren la història ofesa. I va ser tan insofrible que tots reconegueren, fins els déus, l'aberració comesa i consentida, la desolació amb que aquestes paraules recuperades des dels sons parlaven del món.

JOSÉ ALONSO DUBÓN
8 juny 2011

[José Alonso Dubón, Pepe, és pianista, professor d'Història de la Música al Conservatori de València i escriptor. Podeu seguir les seues pedalades en el bloc Viciclisme]

Educació: més que indignats

Fa uns quants anys, quan tot el món aspirava a ser ric, i podia comprar-se un cotxe o una casa a força d'hipotecar-se tota la vida, hi havia persones que parlaven de la crisi del sistema educatiu. Els professionals alertaven que l'estudi no tenia prestigi social, que faltaven docents, que molts estudiants abandonaven els instituts sense titular per posar-se a treballar d'obrers i cambrers, que calia renovar els continguts i la metodologia, que no invertir en educació destruïa el futur de la joventut… Els nostres governants, en plena bonança, estaven massa ocupats creant parcs temàtics insostenibles, polititzant la direcció tan encertada dels nostres bancs i caixes, organitzant circuits de fórmula 1 i competicions de velers per situar València en el mapa del món.
Però tots els desgavells anteriors poden dissimular-se a la perfecció, si convertim l'educació dels nostres fills en un cavall de batalla. Com? Seguint uns consells ben senzills, el decàleg del conseller ideal:
En primer lloc, és imprescindible col·locar al capdavant de la Conselleria d'Educació algú amb mà dura, segur de si mateix i de fermes conviccions. Per aconseguir-ho, has de ser una persona sense la menor capacitat de diàleg, de formes dictatorials, enemic declarat del sector públic: expedienta directors per posar fotografies teues cap per avall; instrumentalitza els inspectors com una espècie de Gestapo i policia política; nega't a acceptar ordinadors portàtils perquè provoquen miopia; exigeix que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania s'impartisca en anglés (si els alumnes no entenen les explicacions, que s'aguanten); no dimitisques mai de la vida, ni quan el Tribunal Superior de Justícia declara il·legal aquesta decisió; ah, i el més important, desmunta el sistema públic, a poc a poc però sense pausa, per fomentar la matriculació en centres concertats. Allí, en l'empresa privada, si algun professor es queixa, l'amenacen d'enviar-lo al carrer i llestos.  
En segon lloc, un bon conseller ha d'esforçar-se perquè cada vegada siga més difícil ensenyar. Augmenta el màxim d'alumnes per aula a 35, tant en pública com en concertada. Que no caben a l'aula? Per a què estan les finestres? S'obrin i que traguen els caps i les cames. A menys grups, menys professors. A menys professors, menys inversió. A menys inversió, pitjor qualitat de l'ensenyant, més massificació, més fracàs escolar. 
En tercer lloc, un bon conseller no ha d'oblidar perseguir allò que funciona bé o té prestigi. Mentre que totes les estadístiques i proves externes situen la nostra autonomia a la cua en nivell educatiu, demostren amb xifres, enquestes i amb el dia a dia, que els grups d'ensenyament en valencià han obtingut, any rere any, resultats acadèmics molt superiors a la resta. La prova és que la demanda de les famílies per matricular els seus fills en valencià ha anat creixent, ininterrompudament. Una cosa que funciona, en educació, alerta roja! Un bon conseller, hi ha de posar remei. A la disminució de grups i a la massificació habitual, sumaràs l'eliminació de l'actual sistema educatiu de línies, en què els centres ofereixen als pares la possibilitat de triar entre programes d'ensenyament en valencià i en castellà (incorporació progressiva). Diràs que és car, i com que hi ha crisi, tot el món ho creurà. Un dret recollit per la Llei d'Ús i Ensenyament de l'any 1983, aprovada pel consens de tots els grups polítics, i que ara es derogarà i modificarà per voluntat d'un sol partit (tan votat com vulguen, però un sol partit).
En quart lloc, un bon conseller ha de dissimular les seues autèntiques intencions. És políticament incorrecte dir que vols carregar-te l'educació i retallar el pressupost al màxim. Dissimula amb una alternativa que sone “moderna”. Quina? Un programa trilingüe experimental, inventat a Galícia, aplicat des de fa només un any, en què les assignatures s'impartiran (teòricament) en castellà, valencià i anglés al 33%.
I si només un 5% del professorat té la titulació i els coneixements necessaris per impartir la seua assignatura (història, naturals, filosofia…) en anglés? No seria millor introduir l'anglés des de primària, a poc a poc, respectant l'actual sistema de línies, amb assignatures en llengua estrangera? Els nostres fills arribarien a secundària tenint un nivell acceptable d'anglés, que els permetria entendre les explicacions d'assignatures més complexes. No, fuig! Això seria millorar. I un bon conseller, el que ha de fer, és que el seu departament vaja cada curs, un poc, un molt pitjor.
I si la comunitat educativa es queixa, es manifesta i protesta, com ja ha anunciat? No et preocupes. El poble pensa que els mestres són uns malfaeners, que cobren sense fer res, i es posarà de part teua. A més, no heu guanyat les eleccions per golejada? La democràcia i la llibertat són cares, a primera vista. Com també és cara una educació, una sanitat i uns serveis bàsics de qualitat. Ja sé que en plena crisi, i amb els problemes que tenim, a molta gent açò li pareixerà un tema menor. Formar els nostres joves, perquè la majoria puga treballar en alguna cosa més que de peó d'obra o de cambrer (si té sort), és responsabilitat nostra.


FRANCESC GISBERT
06/06/2011

[Francesc Gisbert és professor i escriptor, guanyador, entre d'altres, del Premi Enric Valor.]