1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 21 de desembre del 2010

Preparant el 2011


Acabem trimestre, avaluació i any: tres pardals d'un tret. És l'hora, doncs, dels balanços. Amb el butlletí de notes a la mà, els uns pensaran què poden fer per millorar els seus resultats acadèmics i els altres com fer més profitoses les seues ensenyances a la classe. Les balances més personals i necessàries, però, les ineludibles, corren per compte de cadascú. El que des de l'espai de la ferreteria de guàrdia ens pertoca és una altra cosa: avaluar com ha estat aquest primer trimestre pel que fa a les activitats del XXè aniversari de l'Institut. Quan els professors que formem la Comissió d'aquesta celebració ens vam reunir fa uns dies coincidírem a veure la botella, com se sol dir, mig plena i mig buida. Mig plena per la quantitat i la qualitat dels actes executats; mig buida per l'escassa participació de professors i alumnes. Una sensació agredolça, doncs, que ens va impulsar a fer algunes propostes de millora per al trimestre que ve: major flexibilitat horària (no a dia fix com fins ara) i inclusió d'algunes activitats en horari lectiu. Hi podríem afegir més coses, és clar, com ara la incorporació d'alumnes a la Comissió. Al capdavall, els alumnes són (sou) o haurien de ser els protagonistes principals d'aquesta pel·lícula dels 20 Anys. No és fàcil trencar amb les inèrcies d'un sistema educatiu que sembla provocar, en coordinació amb la societat en què s'emmarca, la passivitat i la desgana. Malgrat tot, hem de continuar i no caure en el vici del peix que es mossega la cua: no fem res perquè la gent no hi participa, la gent no hi participa perquè no fem res.
Amb el nou any, doncs, tenim unes quantes cites que potser ens ajudaran una miqueta a trencar aquesta inèrcia: el Carnestoltes i el Dia del Llibre. I anar preparant la gran festa de cloenda, esperem que més que massiva, que coincidirà amb la primavera (quan tota cuca viu) i on esperem retrobar molts antics alumnes i professors.
De moment us avancem algunes de les coses que tindrem a l'Institut: més cinema (del bo, com sempre), concerts de música clàssica, xarrades, teatre (els titellaires de Lluerna Teatre), un magnífic projecte de taller audiovisual que ha dissenyat un grup d'exalumnes que es diu Benimaclet Imaginactiu, entre d'altres. I mentre anem preparant el nou any, des de la ferreteria de guàrdia volem desitjar-vos Bon Nadal i Feliç Any Nou. Ho farem amb un popular poema de tema nadalenc del gran poeta Joan Salvat-Papasseit (Barclona, 1894-1924). Ací el teniu:

                               NADAL
                                                           A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                                    i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                                      que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa                a la cuina
                                                   prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna   que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
                                         i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–
                                        Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos             arrencarà a plorar.

 

dilluns, 13 de desembre del 2010

La clase (Entre les murs), dimecres 15 de desembre, 18.30 h.

La clase

Entre les murs

 

Any de producció: 2008
País: França

Direcció: Laurent Cantet

Intèrprets: François Bégaudeau, Franck Keïta, Wei Huang, Esmeralda Ouertani, Rachel Régulier, Olivier Dupeyron

Fotografia: Pierre Milon
Durada: 124 min.

La bona educació

Una magnífica pel·lícula sobre el món de l’educació escolar, Palma d’Or de 2008 a Cannes. Laurent Cantet (Recursos humanos, El empleo del tiempo) es basa en Entre les murs, un llibre on François Bégadeau, un professor autèntic, arreplegava algunes de les seues experiències professionals. Rodada amb un to realista, que fa servir anècdotes reals aparegudes en el llibre, el mateix Bégadeau n’és coguionista, a més a més d’interpretar el paper del professor protagonista. El marc de l’acció és un institut conflictiu de París, on a causa del multiculturalisme vigent, hi conviuen conviven xiques i xics de procedència molt diversa, l’Àfrica negra, el Magreb, la Xina... François és professor de francès, però les seues classes no es limiten a ensenyar l’ús correcte d’aquest idioma, sinó que són una contínua conversa amb els alumnes en la qual són obligats a pensar, a raonar les seues idees, a explicar per què mantenen un determinat punt de vista. La relació no és perfecta i hi ha alumnes que responen més bé que d’altres. Alguns d’ells es neguen a respondre a les preguntes del professor, ja que això implica donar-se a conèixer. D’altres fan la guitza, o mantenen una actitud passiva, es distrauen... Però aquest és el repte per a François, motivar-los un dia i un altre i tractar-los amb respecte.
El film conté unes interpretacions molt naturals, tot i que Cantet nega que això siga perquè els alumnes s’interpreten a ells mateixos. El director va organitzar un taller amb els alumnes d’un institut i va aconseguir que dels 50 assistents inicials, 25 d’ells continuassen compromesos amb el seu projecte quan començà el rodatge. El que és ben cert és que el desenvolupament de cada classe és atractiu i que els xics resulten creïbles, sense aquells estereotips tan difícils d’evitar en aquests casos. El director, Cantet, afirma que el planetjament de moltes escenes, rodades amb tres càmeres digitals per tal de captar el professor, l’alumne principal i la resta de la classe, era com un partit de tennis, un intercanvi de raquetades on qualsevol podia resultar-hi més o menys vencedor, i aquest enfocament hi funciona molt bé. També és un encert mostrar la fragilitat del professor, qui, a pesar de les seues bones intencions, també pot equivocar-se, o trobar-se sense resposta davant l’alumne. El repte, per descomptat, és no llançar la tovallola, seguir avant amb la lloable meta de formar bé els joves que estan al seu càrrec.

diumenge, 12 de desembre del 2010

La imatge i les paraules

Vet ací una imatge que potser val, efectivament, més que mil paraules. Es tracta d'una fotografia de la concentració que divendres passat va aplegar centenars de veïns i veïnes de Benimaclet per protestar contra les provocacions d'España 2000 i deixar ben clar que el barri vol viure en pau, solidàriament, acceptant com una riquesa i no com una pretesa amenaça la convivència de tots els colors i totes les cultures. Resposta exemplar d'un barri molt especial que diu no al fexisime.

El concert d'Hugo Mas

Pel seu interès, us enllace ací la crònica que del concert que Hugo Mas va fer a l'institut ha escrit un espectador d'excepció, músic i pianista, l'Àlex Andrés, que els seguidors de la ferreteria recordareu acompanyant al piano els versos d'Estellés que van sonar en l'acte d'inauguració del XXè Aniversari. Les fotos són d'Ernest Estornell, un dels infatigables animadors de Benimaclet Viu.


                                           Laia Bono i Laura Casalduero mentre entrevistaven el cantant alcoià.


                                           Hugo i el seu fill Otto, l'espectador més jove de la jornada.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Un mosaic per commemorar els 20 Anys

El professor Paco García, ajudat per un grup d'alumnes, ha tingut la bona idea de fer un mosaic que reprodueix dos taulers d'escacs, el nom de l'institut i els 20 Anys de la commemoració, i l'ha instal·lat damunt un dels bancs de l'entrada. Quan la matemàtica se suma al noble joc dels escacs, els resultats poden ser ben curiosos.
Ací teniu una reproducció del mosaic:


En aquesta foto, alguns dels ajudants del matemàtic (i, pel que ens han dit, gran jugador d'escacs):


I clicant ací veureu més fotos del procés. A partir d'ara els nostres lleures poden ser més divertits. Enhorabona!

Sobre el cantautor alcoià Hugo Mas

El recital que el dimecres que ve farà Hugo Mas (Alcoi, 1977) al nostre institut té molt d'estrena especial, d'oportunitat única. Més enllà de l'amistat que m'uneix amb aquest extraordinari paisà, vull dir. Perquè de fet, els començos musicals d'Hugo es troben estretament lligats al seu pas per l'institut Pare Vitòria d'Alcoi, el mateix on qui açò escriu va fer el seu batxillerat, si bé en circumstàncies ben distintes: jo hi vaig viure l'agonia del franquisme, amb un director molt fatxa i molt llepaaltars, estudiant de valent i jugant al volei; ell en l'alegria de les línies en valencià i, pel que sé, component les seues primeres cançons sobre poemes de Miquel Martí i Pol instigat pel seu professor Francesc Bernàcer. És llavors quan comença la seua col·laboració artística amb el pianista Juan Antonio Recuerda i el guitarrista Jacobo Blanes. Són anys d'aprenentatge, de lectures i inquietuds que el decantarien cap als estudis d'entomologia (és a dir, de l'estrany món dels insectes, passió probablement relacionada amb el gust del nostre cantautor pel detall i la precisió que tant caracteritzen el seu estil artístic). Gràcies als erasmus (el meu "erasmus" foren les històries de la puta mili a Còrdova, Badajoz i València), l'Hugo va estar a Praga i també a les illes Açores, detall que val la pena d'apuntar per entendre un cosmopolitisme que també el tingué per Madrid compartint barra, entre d'altres, amb el genial Roberto Bolaño, el novel·lista de Los detectives salvajes i moltes altres delícies literàries.
Autor d'un únic compacte (Hugo Mas, 2009) per ara, el nostre cantautor –eixa barreja màgica de músic i poeta– beu de les fonts poètiques i musicals més variades, però d'una manera molt especial del llegat d'Ovidi Montllor (ai el cordó umbilical que ens lliga als ponts i abismes del nostre poble comú!) i de la infinitud de formes del jazz. Autor, doncs, de magnífiques lletres, Hugo Mas és un mestre en l'art de posar melodies als poemes d'altri. La seua experiència teatral li ha atorgat un domini de l'escena que no és freqüent per aquestes contrades. La seua veu poderosa i profunda, la manera com acaricia els textos que recita, l'energia concentrada que desprén en les seues actuacions o l'expressió d'un intimisme ple de calidesa, són altres elements que fan dels seus directes una experiència que perdura en la memòria del públic.


L'Hugo pertany a una fornada d'autors que llancen la tradició musical autòctona un parell de cels més amunt. Jo diria que juntament amb els d'Arthur Caravan, coterranis i companys de generació d'Hugo, representa ara com ara el millor del panorama musical del País Valencià. Amb gent com Hugo Mas, la nostra música ja pot desfer-se de vells complexos i atényer una normalitat artística que només la racaneria miop dels responsables de la cosa pública impedeix amb tota la malícia dels culturicides.
En fi, que serà un luxe escoltar Hugo Mas –probablement acompanyat per Juan Antonio Recuerda i Jacobo Blanes, tant de bo– a casa nostra. Segur que els qui hi serem no oblidarem fàcilment aquesta experiència.

[Us enllace ací algunes adreces d'interès per si voleu anar fent boca: escoltar-ne les cançons, sobre l'autor, alguns vídeos.]

Recital d'Hugo Mas a l'institut

dimarts, 23 de novembre del 2010

Els fatxes tornen a emmerdar el barri

Després de l'estrepitós fracàs de la manifestació d'España 2000 a Benimaclet de divendres passat, que només va concitar silenci i por entre els veïns i que només va poder aplegar tres desenes (aquesta és la xifra que donen els diversos periòdics que se'n van fer eco) de fatxes, ahir al vespre, encapçalats per José Luis Roberto, líder històric dels Gerrilleros de Cristo Rey, amo de Levantina de Seguros i empresari del ram de la prostitució, van entrar al Centre Social Terra en pla intimidatori demanant cerveses, que els cambrers del local es van negar a servir-los. Avisada la policia, i després de demanar el llibre de reclamacions, van abandonar el bar, moment que el tal Roberto va aprofitar per saludar en pla col·lega algun uniformat. No cal dir que en cap moment no se'ls va requerir, per part de l'autoritat, que s'identificaren, al contrari que a un parell de joves del barri que per a la seua dissort es trobaven allà.
Des de la ferreteria de guàrdia ens solidaritzem amb el Centre Social Terra i amb tots els col·lectius del barri que els feixistes han col·locat en el seu punt de mira. És possible que les visites d'aquests estrangers es repetesquen i és possible també que algun dia la sang arribe al riu. Però no hem de perdre la calma ni la fermesa ni desertar dels nostres objectius de treballar pel nostre barri, el nostre país i el nostre poble. L'actitud decidida i pacífica i una trama de solidaritat ben estesa entre el veïnat és la millor arma de què disposem per fer front a les seues fatxenderies (mai millor dit). Si ells lladren i tornen a lladrar és que nosaltres estem realment vius, més vius que de vegades no ens pensem.

[En aquest enllaç de l'Informatiu Digital trobareu una petita nota sobre els successos del Terra.]

[Testimoniatge directe dels fets de la gent del Terra ací.]

Deseo de ser punk

Aprofite l'existència d'aquest bloc per escriure sobre una novel·la que vaig llegir l'estiu passat. El títol del llibre és Deseo de ser punk, de l'escriptora Belén Gopegi. Des d'ací us recomane sincerament que li feu una ullada. Es tracta d'un llibre entretingut, divertit i assequible, pel vocabulari que utilitza i la forma com està escrit, amb frases curtes que produeixen una sensació de dinamisme. Estic segur que molts de vosaltres us identificareu en part o totalment amb la protagonista, sempre que no tingueu una idea de què és ser jove molt conservadora i tradicionalista... 
Tot el que s'endinse en aquesta lectura trobarà aspectes que li resultaran d'allò més familiars: les relacions amb els seus pares, amb els amics i amigues, etc.
A més de tot açò, aquesta lectura també em va servir per ampliar la meua cultura musical, per la quantitat de grups i cançons que l'obra referencia.  Però tranquils, que no cal ser un incondicional de la música punk perquè el llibre us agrade. Així doncs, animeu-vos-hi: hi ha un exemplar de la novel·la a la biblioteca de l'institut. Encara que no servirà per a la classe de valencià, us promet que gaudireu amb ell, fins i tot més que amb l'assaig de Monserrat Roig!
Finalment, un advertiment: la novel·la de Belén Gopegi no és apta per als amants de Camilo Sexto, Julio Iglesias o Manolo Escobar.


Guillem Gil, 1r Batx B



dissabte, 20 de novembre del 2010

Die Welle (La ola), de Dennis Gansel, el dimecres 24 de novembre



Die Welle (La ola)
Continua el nostre cicle Cinema i escola, que a poc a poc va concitant més interès ente professors i alumnes. Per a aquest dimecres 24 de novembre hem programat la pel·lícula La ola (Die Welle), film que dirigí Dennis Gansel l'any 2008.
En el següent enllaç podeu veure un thriller de la pel·lícula: http://www.unetealaola.com/

Sinopsi
La ola és un film alemany inspirat en els successos que van tenir lloc en 1967, quan després de cinc dies d'experiments el professor d'història Ron Jones va haver d'interrompre el projecte The Third Wave amb el qual pretenia demostrar als seus alumnes de l'escola Cubberley de Palo Alto (Califòrnia) la dimensió real i els perills de l'autocràcia. Contràriament als seus propòsits, el resultat en fou un altre de molt diferent. Tot comença quan un dels estudiants pregunta al professor com era possible que el poble alemany al·legara ignorància sobre la massacre perpetrada contra els jueus durant el domini nazi. És llavors que Jones decideix fer un experiment amb els seus alumnes: institueix un règim d'extrema disciplina a la seua classe, restringint les llibertats dels alumnes i fent-los formar en unitat. El nom d'aquest moviment era The Third Wave. Davant la sorpresa del professor, els alumnes s'hi van entusiasmar fins a tal punt que al cap de pocs dies van començar a espiar-se els uns als altres i assetjar els qui no en volien formar part. Al cinquè dia Ron Jones va haver de posar fi a l'experiment abans no arribara més lluny.
El film va obtenir un gran èxit al Festival de Sundance i s'erigí en líder de taquilla a Alemanya quan fou estrenat.

Fitxa tècnica
Durada: 110 minuts    
País: Alemanya    
Director: Dennis Gansel
Guió: Dennis Gansel, Peter Thorwarth (Story: Johnny Dawkins, Ron Birnbach. Idea: William Ron Jones) Inspirat en la novel·la de Todd Strasser.
Música: Heiko Maile
Fotografia: Torsten Breuer
Repartiment: Jürgen Vogel, Frederick Lau, Jennifer Ulrich, Max Riemelt, Christiane Paul, Elyas M'Barek, Jacob Matschenz, Cristina Do Rego, Maximilian Mauff, Maximilian Vollmar, Ferdinand Schmidt-Modrow, Tim Oliver Schultz, Amelie Kiefer, Fabian Preger, Odine Johne
Productora: Constantin Film Produktion / Rat Pack Filmproduktion / Medienfonds GFP
Web Oficial: http://www.welle.info/

Les nostres preguntes
Salvant distàncies de tota mena, fou tan distinta l'Alemanya nazi de l'Espanya franquista?
¿És equivalent l'esforç que Alemanya ha fet durant molts anys per posar en clar el seu passat i transmetre els valors de la llibertat i la democràcia als seus ciutadans al realitzat per l'Estat espanyol en relació a la llarga dictadura franquista?
Els moviments autocràtics que denuncia el film, es diguen feixisme o nazisme, ¿no troben un camp propici on germinar en la ignorància, la desmemòria, l'absència d'esperit crític i la manca de valors humanitaris?
Sota els discursos xenòfobs que alguns “demòcrates” d'avui dia pronuncien aprofitant-se de la crisi econòmica i les xifres de l'atur, ¿no s'amaga la més pura i dura ideologia autocràtica?
¿Està l'escola posant tota la carn a la brasa per educar els xiquets i els joves en els valors de la responsabilitat, la llibertat i la tolerància?
¿Podem permetre que grups de feixistes com España 2000 es manifesten a Benimaclet i atemoresquen impunement els seus veïns?
La pel·lícula que veurem dimecres ens dóna una bona oportunitat per reflexionar sobre aquestes i moltes altres qüestions.

dijous, 18 de novembre del 2010

Mantenint viva la memòria

Dimecres passat, tal com vam anunciar, va tenir lloc a la nostra Sala d'Actes la projecció del vídeo El genocidi franquista a València, que podeu veure i descarregar anant a l'enllaç. Es tracta d'un magnífic documental on s'arrepleguen en directe els testimoniatges d'algunes persones compromeses amb la lluita per la identificació i dignificació de les víctimes del franquisme i del treball que durant aquests darrers anys ha dut el Fòrum per la Memòria del País Valencià, que entre d'altres coses, amb una tenacitat a prova de dificultats de tota mena (plantejades en primer lloc per l'Ajuntament de València) i desesperances, ha documentat les més de 23.000 persones, xiquets, homes i dones de totes les edats, que van ser enterrades a les fosses del cementeri de la capital del país. Torturats i afusellats pels vencedors, morts en el part o víctimes de les malaties i la misèria de la postguerra, aquells ossos i despulles que han conservat en el silenci de setanta anys la memòria i la dignitat dels lluitadors per la llibertat i la democràcia han recuperat, gràcies al treball d'Empar Salvador i la gent del Fòrum, els noms que la història i les traves legals present els han negat.
Una cinquantena de persones, moltes d'elles veïns del barri no directament vinculats a l'Institut, van poden seguir amb el cor en un puny el documental i el posterior col·loqui animat per Empar Salvador, una dona menuda que desborda energia i franquesa, i Antonio López Quiles, home nascut a l'exili que col·labora amb el Fòrum. Malgrat que –a parer d'Empar Salvador– la Llei de la Memòria Històrica aprovada pel Parlament espanyol en 2007 és una mena de llei de punt final al franquisme i els seus crims (tot i que la legislació internacional determina que els crims contra la humanitat no prescriuen mai), malgrat que la memòria dels vençuts, sense la qual és impossible construir una autèntica democràcia, ha de salvar encara molts obstacles, malgrat les incomprensions, l'oblit i les trampes, em fa l'efecte que el treball del Fòrum i de tots els grups que arreu de l'Estat espanyol continuen desenterrant els morts i llaurant la memòria, els homes i les dones com Empar Salvador, ja han guanyat, si no la guerra, sí moltes batalles, la primera de les quals ha consistit a col·locar en el primer pla de l'actualitat i del debat la història de les víctimes del genocidi franquista, la necessitat del coneixement, la reparació i la memòria de tantes malvestats, l'exemple cívic dels qui van defensar la República i les llibertats democràtiques.
Però la feina d'Empar Salvador i els seus companys no aconseguirà els seus objectius si la societat, i molt especialment el sistema educatiu públic, no es fa eco de les seues justes demandes i les seues investigacions. Ignorar els genocidis, es produesquen on es produesquen, és matar les víctimes per segona vegada. Només coneixent el passat i analitzant-lo podrem evitar que es repetesca.

[Fotos d'Andrea Rodríguez. 17 novembre 2010.]


diumenge, 14 de novembre del 2010

Per la independència: 20 anys de lluita i festa

                                          Un moment del concert a Benimaclet

Sembla ser que les grans protestes sempre van totes d’una. Fa vint anys, al nostre barri, es va obrir un institut que havia sigut reclamat per les mares, els pares i els joves que cursaven BUP i COU. Aquests demanaven un lloc on el jovent de Benimaclet poguera estudiar i graduar-se correctament per tal d’accedir a la universitat. Pel que jo sé, fou una llarga i dura lluita que va aconseguir la construcció, a corre-cuita, del nostre  estimat institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  20 anys desprès celebrem l’obertura d’aquest centre i l’èxit que ha arribat a tindre entre els veïns d’un barri que gairebé sempre ha tingut els seus enfrontaments amb els diversos governs . I és enguany quan hem de celebrar la seua lliure ideologia, l’esperit de lluita i reivindicació que ha acompanyat els alumnes del centre i les ganes d’educar que han caracteritzat els seus professors . Així doncs, diríem que hem de celebrar els 20 anys d’escola moderna.
Però no és aquest l’únic esdeveniment important que hem de celebrar aquest any 2010: lluitar i queixar-se del sistema normalment engloba molts àmbits i sectors. I potser és per això que apareixen moviments i convocatòries necessàries per fer sentir la nostra veu. Moviments com l’assemblea de joves Maulets, un grup que defensa molts dels ideals que mantenen els alumnes d’escoles públiques i ensenyament lliure.  I aprofitant la celebració de la darrera Festa per la Independència al nostre barri ara fa uns quants dies, m’agradaria fer alguns comentaris.
Ara fa 20 anys que l'assemblea de Maulets celebra cada darrer cap de setmana d’octubre la festa en què es reclama la independència, es defensen  drets civils com els de la dona i els treballadors i s'hi dóna  suport a campanyes com la de l’avortament. La varietat dels temes tractats enguany ha sigut molt extensa, però sempre amb el fil conductor de la lluita contra el feixisme i el patriarcat. El tema de la festa del 2010 ha sigut la celebració d’aquest acte alternatiu ja fa 20 anys al País Valencià, amb xarrades sobre les festes alternatives que se celebren arreu dels Països Catalans i projeccions de documentals sobre els 20 anys en lluita de Maulets realitzades al CSB Terra, al carrer Baró de Sant Petrillo. Aquests encontres han servit per reunir exmilitants, noves generacions i militants Maulets repartits pels Països Catalans i escoltar les intervencions de gent que participa en les festes alternatives de Sants i que mostren, una vegada més, molta gent unida en la  lluita.
La traca final fou el gran concert de música en valencià celebrat al camp de l’Sporting de Benimaclet, una festa multitudinària que reuní milers de persones al nostre barri, i en la qual es van poder presenciar les actuacions dels grups valencians Atzembla, Aspencat i La Gossa Sorda (aquests dos darreres de la Marina), músics que van fer que els joves d’arreu de les comarques del país gaudiren de la festa més important organitzada per Maulets.
Així doncs, companyes i companys, la lluita és nostra, tant en temes d’educació com en temes culturals i ideològics, que sempre aniran lligats. Visca la terra!

Blanca Jurado, 2n Batx C

                                                           El cartell que anunciava la Festa

diumenge, 7 de novembre del 2010

Biblioburro

Ací teniu un bon exemple, que ens envia Rosa Escrivà, de biblioteca ambulant. Uns tant, i sovint tan desaprofitat, i uns altres tan poc però tan estimat (que és com tenir molt, tenir-ho tot).

Hoy empieza todo (Ça commence aujoud'hui), de Bertrand Tavernier (1999)


Ça commence aujourd'hui (Hoy empieza todo): 1999, Color, 117’, França.

Direcció: Bertrand Tavernier
Guió i diàlegs: Dominique Sampiero, Tiffany Tavernier, Bertrand Tavernier
Muntatge: Sophie Brunet
Direcció de producció: François Hamel
Vestuari: Marpessa Djian
Fotografia: Alain Chouquart
Música: Louis Sclavis
Repatiment: Philippe Torreton, Maria Pitarresi, Nadia Kaci, Véronique Ataly

"Un jardí d'infància en un poble miner és l'escenari per a aquesta bona pel·lícula de Bertrand Tavernier que fou premi de la Crítica Internacional del festival de Berlín i Premi del Públic i Millor Pel·lícula Estrangera del de Sant Sebastià.
El protagonista és un mestre d'escola i el tema –l'educació–  se centra en les repercussions escolars dels problemes socials i econòmics que suporta la petita població on el docent treballa (prop de Valenciennes, al nord de França).
La càmera del director francès es mou molt a prop dels actors, de vegades per tal d'emfasitzar l'ambient opressiu que l'abandó i la misèria generen en una escola de famílies pobres en una ciutat pobra amb un 30% d'aturats, i d'altres per captar els sentiments dels xiquets que van a l'escola.
La càmera movedissa de Tavernier serà present en una sorollosa eixida de classe, en un acte escolar, en un atrafegat dia de treball a les aules i també en una reunió de mestres que despullen la seua condició de petits burgesos.
Sense oblidar que el mestre també té una vida fora de l'escola, Tavernier dedica subtrames a contar els conflictes del mestre amb el seu fill preadolescent i amb els seus pares ancians.
És interessant destacar que Hoy empieza todo no és un film que pren els xiquets com a punt de partida per a la narració. El protagonista d'aquest film polític és el mestre, no els xiquets. El conflicte que s'hi dirimeix és contra les autoritats burocràtiques –progressistes que van oblidar les seues banderes en un calaix d'escriptori– i el film s'ocupa d'exposar la situació com ho faria un periodista en la seua crònica política. Sabem que el bon periodisme no és objectiu però sí clar i contundent. Com el de Tavernier en Hoy comienza todo. Hauria estat senzill per al cineasta commoure l'espectador amb històries lacrimògenes sobre xiquets desemparats, però la pel·lícula denuncia la irresponsabilitat dels adults envers la infantesa en el món globalitzat. Ni més ni menys que això".

Gustavo Camps (http://www.canalok.com/cine/todocomienzahoy.htm)
Adaptació la ferreteria de guàrdia


diumenge, 31 d’octubre del 2010

Exposició, xarrada i tallers Objectius del 1000enni del 3 al 9 de novembre

Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià

 
L'Assemblea de Coorperació per la Pau-País Valencià és una Organització No Governamental (ONG) sense ànim de lucre que desenvolupa les seues activitats en el camp de la solidaritat, la cooperació al desenvolupament i la defensa dels drets humans. És una ONG laica, independent de qualsevol opció partidista, defensora dels valors democràtics de diversitat, tolerància i diàleg, des d’opcions socials progressistes. L’Assemblea de Cooperació per la Pau va nàixer en 1991. Al llarg d’aquests anys ha realitzat projectes de cooperació i sensibilització tant a l'Estat espanyol com en una desena de països en vies de desenvolupament.

Membres d'aquesta organització muntaran una exposició sobre els Objectius del 1000enni al nostre institut, una xarrada per a pares i mares i públic en general que tindrà lloc el proper dimecres 3 de novembre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes i una sèrie de tallers entre el 3 i el 9 de novembre amb els alumnes d'ESO.



Objectius de Desenvolupament del 1000enni (ODM)

El 8 de setembre de l’any 2000, com a proposta universal i declaració de principis i objectius per al nou mil·lenni es reunien a la seu de l’organització de Nacions Unides, Nova York, 189 Caps d’estat i de Govern. La seva finalitat era transmetre el missatge clar que l’eradicació de la pobresa mundial havia de ser una prioritat per a totes les nacions. Aquest esperit es va reflectir en la Declaració del Mil·lenni que van signar tots els assistents al cim, i que constitueix fonamentalment un ferm compromís amb els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni:

1 Eradicar la pobresa extrema i la gana

2 Assolir l’ensenyament primari universal

3 Promoure l’equitat de gènere i l’autonomia de la dona

4 Reduir la mortalitat infantil

5 Millorar la salut materna

6 Combatre el VIH/SIDA, el paludisme, la malària i altres malalties

7 Garantir la sostenibilitat ambiental

8 Fomentar una associació mundial per al desenvolupament
 

Però perquè aquesta bella declaració no esdevinga paper mullat i puguem algun dia, tal com es proposa la UNESCO i milers i milers de persones arreu del món, construir la pau en la ment dels homes, cal l'esforç solidari de tots.


dilluns, 25 d’octubre del 2010

Vídeo del concert de Rafa Xambó



Vídeo realitzat per Teresa Mateu la vesprada del 20 d'octubre de 2010
a l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'enfant sauvage (El petit salvatge), de François Truffaut (1969)



A la França de finals del segle XVIII un grup de caçadors descobreix i captura un xiquet d'uns dotze anys que sembla haver-se criat com un animal. El xiquet és enviat a una escola de sordmuts a París on pateix maltractament i és vist com un simple objecte de curiositat científica. Un prestigiós metge, Jean Itard, s'interessa per Víctor –tal és el nom que li han posat– i tracta pacientment de civilitzar-lo en solitari…

Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula de F. Truffaut que es projectarà el dimecres 27 d'octubre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes de l'institut. En aquest enllaç podreu llegir més detalls sobre el film i el seu director. La fitxa artística de la pel·lícula es completa així:

Escrita per
François Truffaut
Jean Gruault

Producció
Les Films du Carosse
Les Artistes Associés

Música
Antonio Vivaldi

Direcció musical
Antoine Duhamel

Fotografia
Nestor Almendros

Intèrprets
Jean-Pierre Cargol - Victor
François Truffaut - Dr Jean Itard
Françoise Seigner - Madame Guerin
Jean Dasté - Professor Philippe Pinel
Annie Miller - Madame Lemeri
Claude Miller - Monsieur Lemeri
Paul Villé - Remy
Nathan Miller - Baby Lemeri
Mathieu Schiffman - Mathieu
Laura Truffaut - grangera
Eva Truffaut - grangera

So
René Levert

Ajudant de Direcció
Suzanne Schiffman

Script
Christine Pellé

Decorats
Jean Mandaroux

Muntatge
Agnès Guillemot
Yann Dedet

Exteriors
Massif Central

Productor delegat
Marcel Berbert

Director de producció
Claude Miller

35 MILÍMETRES
Durada: 83´



dissabte, 23 d’octubre del 2010

Vídeo de l'obra "Deesses per nassos"



Realitzat per Teresa Mateu, 13 d'octubre de 2010. Sala d'Actes de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Homenatge a l'Eliseu



La majoria d'alumnes i bona cosa de professors d'ara del Ferrer i Guàrdia no van tenir la gran sort de conèixer l'Eliseu. L'Eliseu Borràs fou el primer Cap de Departament de Matemàtiques que vam tenir a l'Institut, fins que es va jubilar ara deu fer tres o quatre anys. Tanmateix, l'Eliseu fou molt més que un professor, que un excel·lent matemàtic, que un pioner en moltes de les coses que ara es couen (cada vegada amb més dificultat, tot s'ha de dir) a l'escola actual: fou un gran humanista, en el sentit complet de la paraula, i un gran home. Algunes persones tenen un do especial per al tracte amb els altres, persones que transformen el que és naturalment complicat en una cosa ben senzilla, persones que posen l'educació i el bon humor per davant del lluïment personal i la cobdícia, que sembla que han nascut per posar una mica d'equilibri en el caos, per fer més bo tot allò que toquen, que senten un respecte tan profund per la cultura i saben tant que no els cal anar pregonant-ho als quatre vents. Totes les coses que ara pogués dir sobre l'Eliseu em semblen banals, les trobe a anys llum del que la seua presència m'inspirava. Era un goig compartir quatre paraules amb ell, saludar-nos per dir-nos bon dia, pujar les escales amb la frase de rigor dels darrers anys, "Anem a fer el ridícul", quan al desencís que provoca una professió tan dura com la de l'ensenyant ell hi oposava el somriure, la broma, la bonhomia, el rigor del matemàtic.
Per això va ser un pal tan gran (no per a ell, que possiblement hauria signat aquest trànsit tan ràpid, tan tranquil) que la Parca decidís endur-se'l un dia de la passada primavera i ens deixés una mica més orfes, una mica més desorientats, una mica més pobres a tots els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo.
I què fer quan una persona d'una peça, una bellíssima persona com l'Eliseu ens deixa? Doncs mantenir-lo viu en la memòria, continuar, mal que bé, les seues ensenyances, que és el que farem el dijous 21 d'octubre a la Facultat de Matemàtiques i el que continuarem fent l'endemà, i l'altre…
Inculte com sóc per a les matemàtiques, vaig compartir amb l'Eliseu un parell d'aficions comunes (a més a més del més important: els dies de feina a l'institut i alguns dinars i sopars com a regal extra) : els fados i la poesia (si són coses distintes), en especial la de la gran poeta polonesa Wislava Szymborska. És d'ella el poema que ara us penge ací, en aquesta nota apressada, dedicat al número Pi, per recordar que la poesia i la matemàtica no solament no són incompatibles sinó gairebé cosines germanes, això, si més no, des dels temps de Pitàgores. Ací teniu el poema i la rialla franca de l'amic Eliseu, que sempre serà en la meua memòria i en la de molts altres amics i amigues:

EL NÚMERO PI

El número Pi és ben digne d’admiració
tres coma u quatre u.
Totes les xifres que segueixen són també xifres primeres,
cinc nou dos perquè no s’acaba mai.
No permet de ser abastat sis cinc tres cinc amb la mirada,
vuit nou amb el càlcul,
set nou amb la fantasia,
ni tan sols tres dos tres vuit amb la broma o comparant-lo
quatre sis amb qualsevol cosa
dos sis quatre tres arreu del món.
La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba.
Si bé un xic més tard, el mateix els passa als dracs de les rondalles.
La processó de xifres de què consta el número Pi
no s’atura al marge del paper,
és capaç de prolongar-se per la taula, per l’aire,
per la tàpia, les fulles, un niu d’ocells, els núvols, i continuar pel cel,
per tota la immensitat i la inflor de l’aire.
La cua d’un cometa és tan breu com la cua d’una rata!
La llum d’un estel és tan feble que fins es torça dins l’espai!
Ací, en canvi, dos tres quinze tres-cents dinou
el meu número de telèfon el teu número de camisa
any mil nou-cents setanta-tres sisena planta
nombre d’habitants que té la terra quatre rals
dos dits l’ample dels malucs
una xarada i un codi xifrat
en el qual trobem rossinyol meu, ara volaràs, ara cantaràs
seguit d’es prega de conservar la calma,
i també el cel i la terra un dia moriran,
però no pas el número Pi, ell sí que no,
ell continuarà endegant el seu bon cinc,
el seu vuit selecte,
el seu set no pas definitiu,
esperonant, ai, esperonant la peresosa eternitat
fins a esdevenir perdurable. 

(Vista amb un gra de sorra, Columna, Barcelona 1997.)

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Rafa Xambó en concert el dimecres 20 d'octubre


Dimecres que ve tenim l'esperada visita de Rafa Xambó. El sociòleg i cantautor d'Algemesí (1954) serà acompanyat a la guitarra i la mandolina per Albert Ortega. Juntes veus i cordes, a partir de les 18.30 h., tindrem per fi l'oportunitat d'escoltar les darreres composicions de Rafa, arreplegades en el disc publicat per Picap en 2010 Andanes, fruits de la seua estada com a professor de sociologia a la Universitat de Glasgow.
Les cançons d'aquest disc tenen, en efecte, l'aire assossegat de les boires escoceses i l'impuls del sabor agredolç de la nostàlgia de la terra nadiua, aquest País Valencià de les nostres derrotes però també, en inestable equilibri, de les nostres esperances. Rafa Xambó, em sembla, ha fet un pas important en la seua ja llarga carrera musical amb aquest nou treball, amarat del millor blues i del millor rock, una música magnífica per ampliar la banda sonora de les nostres perplexes, agitades, inquietes i bellament desastrosses vides. I és que no debades les sabates de Rafa Xambó ja han trepitjat moltes carreteres, la funda de la seua guitarra ha estat oberta en molts indrets i la seua veu aguda s'ha escampat des d'un munt d'escenaris. En certa manera la trajectòria del nostre amic discorre paral·lela a l'aventura de la música en valencià al nostre país, n'és part central i indestriable, des d'aquell remot 1974 en què un jovencell Rafa Xambó guanyava un premi en un concurs de cançons a Terrassa. És clar que a més a més de la guitarra, també tocava acabar els estudis universitaris, treballar infatigablement per la dignitat d'aquest país i la seua llengua, pujar un parell de fills, el Dani i el Miquel (que per cert han estudiat tots dos al nostre institut), escriure llibres i un fum d'articles, traure plaça a la Universitat de València, i així anar vivint la vida, que és la primera responsabilitat de tota cuca viva.
Després d'uns anys apartat dels escenaris, hi tornaria amb moltes ganes i un feix d'experiències desades en la funda de la seua guitarra. Una tornada fulgurant que donaria uns bons fruits discogràfics (7 acústics, 2002, Dies oberts, 2003, i Cançons de la memòria trista, 2006) i que contribuiria a la creació del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor, imprescindible per entendre l'eclosió que viu a hores d'ara la música en valencià, per a disgust de tots aquells que no dubtarien de col·locar els valencians i la seua llengua al museu de les coses irremeiablement inservibles i perdudes.
Esperem que l'actuació al nostre institut tinga la presència de públic que es mereix una trajectòria com la de Rafa Xambó. Per anar fent boca literària, us transcric ací la primera cançó del nou àlbum (m'encanta aquesta paraula que no sé si encara s'utilitza en l'argot d'ara), la titulada A Glasgow:

Guaite els bedolls des del cau solitari
Arbres del nord que acompanyen les hores
Núvols i pluja incessant
Com un sostre de marbre
Llàgrimes d’un planeta que es mou.

Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Venen ocells africans
A estiuar a la fresca
M’imagine que t’han vist vora mar.

Salte pel pont cap al riu que s’endu les cabòries
Vaig carregat de no res mentre els ulls em festegen
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.

I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.

Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure
Busque al silenci paraules perdudes pupil·les
Sóc un feix d’abraçades
Glatiment dels teus nusos
Un racó d’un celler per si vols beure amb mi.

I me’n vaig cap endins
Cercant la solitud
Amb una altra cançó
I amb un regust de tu
Que m’ha arribat de lluny.

Lluny, lluny, lluny.


dilluns, 11 d’octubre del 2010

Deesses per nassos, d'Antonio Torreño


Demèter, deessa de l'agricultura i de totes les plantes, viu a l'illa de Sicília amb la seua única filla, Persèfone. Però Persèfone, un dia, ix a collir flors, desapareix i no torna. Durant anys la seua mare la busca pertot arreu. Fins que s'assabenta que la té segrestada Hades, senyor de l'infern, per a casar-se amb ella. Demèter, llavors, demana ajuda a Zeus. Si la seua filla no torna a la terra, no creixerà cap planta i tots els humans moriran de fam. Els déus discuteixen entre ells i arriben a un acord: Persèfone estarà nou mesos amb sa mare i els altres tres a l'hades. Persèfone, però, no vol tornar al regne dels morts i Demèter vol que es quede amb ella (de fet, els tres mesos que la seua filla s'està a l'hades coincideixen amb els de l'hivern).
Així comença l'aventura per escapar dels déus que han imposat tan cruels condicions. Perseguides per Hades i una bona colla d'humans ignorants, ridículs, cruels, infantils i capritxosos que no els deixen tranquil·les en cap moment, les dues dones (deesses però dones) oferiran als espectadors un passeig per la història: una platja grega, un bosc europeu de l'època feudal i de les bruixes, la cort del rei Xahriar (de Les mil i una nits), un temple asteca, una casa de Xàtiva de l'època de Felip Vè i un repàs, com si fos un trencaclosques, dels darrers tres segles d'història.

Tal és l'argument de la comèdia d'Antonio Torreño que veurem el dimecres 13 d'octubre a les 18.30 h. a la Sala d'Actes. La representa el Grup de Teatre de l'IES Lluís Vives de València. Una bona ocasió, doncs, per gaudir la màgia del teatre i aprendre, de pas, algunes coses sobre els mites clàssics i sobre l'esbojarrada història de la humanitat, incloent-hi els valencians. Una bona ocasió per veure com s'ho munten alumnes de segon de batxillerat d'un institut públic. I tot sembla indicar que s'ho munten molt bé. No us ho heu de perdre. El grup l'integren: Rosa Hurtado (Persèfone I, xiquet), Rosa Martí (Demèter I, revolucionari), Irina Gimeno (Filla d'Homer, Demèter), Ana Burguet (Persèfones II i IV), Joana Borsch (Demèter II, pintor, obrer), Victòria Ros (Marquès, Persèfone), Alexandre Molina (Xahriar, Cap Indi), Carmen Navarro (caçador, Demèter III, castellà), Catalina Paz (joglar, Demèter Epíleg), Miguel la Riva (tècnic de so), Noèlia Navarro (camperol, Persèfone Epíleg) i Lourdes Morales (Perceval, Hatah el Maia).

A tots ells, moltes gràcies. També a la directora del Lluís Vives, Carmina Valiente, que ha fet mans i mànegues perquè puguem gaudir també nosaltres, al Ferrer i Guàrdia i a Benimaclet, del seu treball, i molt especialment a la directora d'aquest muntatge, la professora de valencià Conxa García-Henares.


diumenge, 10 d’octubre del 2010

20 Anys - Programació del Primer Trimestre

· 13 OCTUBRE: Teatre en anglès per Forum Teatre: Underground [8.55 h. Sala d’Actes] i A fool in the house of Windsor [11.15 h. Sala d’Actes] / Teatre en valencià pel Grup de Teatre de l'IES Lluís Vives de València: Deesses per nassos, d'Antonio Torreño [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 20 OCTUBRE: Rafa Xambó en concert: presentació del seu darrer disc Andanes [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 27 OCTUBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula L'enfant sauvage, de F. Truffaut [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]


· 3 NOVEMBRE: Xarrada de membres de l'Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià [18.30 h Sala d'Actes. Entrada Lliure] / Exposició i tallers per als alumnes d'ESO sobre els Objectius del Mil·lenni (ACPPV) [Del 3 al 9 de novembre. Sala d'Actes]

· 10 NOVEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula Hoy empieza todo, de B. Tavernier [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 17 NOVEMBRE:  Xarrada d'Empar Salvador, del Fòrum per la Memòria del País Valencià: “Repressió i crims a la València de la postguerra” [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada Lliure]

· 24 NOVEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula La ola, de D. Gansel [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]


· 1 DESEMBRE: Hugo Mas en concert [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 15 DESEMBRE: Cicle Escola i Cinema: projecció de la pel·lícula La clase, de L. Cantet [18.30 h. Sala d'Actes. Entrada lliure]

· 22 DESEMBRE:  Activitats de cloenda del Primer Trimestre [Sala d'Actes]

dissabte, 9 d’octubre del 2010

De la biblioteca estant, ara amb lapsus

Avui se m'ha acudit d'introduir un canvi en la proposta d'activitat de la Biblioteca, mentre preparava els extractes dels llibres (els que oferim per si algú vol saber qui ha escrit allò i on) que apareixeran a la “porta de La ferreteria de guàrdia” la setmana que ve.

La qüestió és que, a partir d’ara, els textos que hi trobareu cada dia penjats, a més de despertar la curiositat d’aquells que la tinguen adormida, contindran un lapsus, que pillaran els més desperts.

Continue esperant-vos, doncs, a l’hora del descans, a la Biblioteca; podeu “concursar” i demostrar la vostra habilitat/enginy en trobar què se’ns ha escapat (quin és el lapsus) entre les poques línies del text de cada dia.

Vosaltres em direu quin ha estat el lapsus, i jo en compensació, si és que no coneixeu la procedència del text, us en presentaré l’autor i el llibre, sempre que us interesse, és clar.

Ací us mostre el primer fragment que apareixerà amb lapsus, per si hi voleu anar pensant. No és tan difícil, veritat?


“Ja m’agradaria que poguessis parlar”
“I parlo”, digué el Llibre Tigrat, “quan hi ha algú amb qui paga la pena de fer-ho”.



En aquest cas, és molt probable que alguns de vosaltres a més de “pillar” el lapsus, també reconegueu l’obra a què pertanyen aquestes línies. Us espere –ja sabeu– a la Biblioteca, a l’hora del descans.
Estem estudiant la possibilitat de premiar tant el vostre interés per la lectura, com l’habilitat de trobar els lapsus. Però per a això hi hem de tindre candidats! Animeu-vos!

dijous, 7 d’octubre del 2010

Bell començament

Encara que mai no les tens totes en aquesta mena de convocatòries, confiàvem que l'acte d'inauguració dels 20 Anys a la nova Sala d'Actes de l'institut seria lluït i hi acudiria molta gent. Com que l'èxit ens l'hem de repartir tots no crec pecar d'immodest si dic que les expectatives es van complir amb escreix (o amb bona nota, que solem dir). Amb el local de gom a gom i molta gent dempeus, vam aconseguir els objectius que ens proposàvem: presentar el logo commemoratiu (obra de l'artista saguntina Mavi Mezquita), explicar el sentit o sentits de la celebració en què ens hem embarcat i donar a conèixer la programació d'activitats culturals del primer trimestre.

 

Ximo Seró fou l'encarregat, amb la claredat que el caracteritza, de traçar les línies (ell va parlar ben encertadament d'eixos) mestres del nostre projecte: l'escola com alguna cosa més que una factoria de títols, un centre viu generador de cultura; la mobilització per una escola pública, valenciana i democràtica; l'arrelament del Ferrer i Guàrdia en el barri de Benimaclet i en la societat valenciana. Més clar, aigua.


 Rosa Escrivà, molt subtilment, cosí el fil que uneix Llull i Estellés, o el Fèlix amb el Llibre de meravelles, per donar pas al recital.



Quant al recorregut per la València de la postguerra de la mà de les paraules de Vicent Andrés Estellés, no em pertoca a mi avaluar-ne l'encert o possible qualitat. Des de dins, sota la xafogor dels focus que il·luminaven poc les quartilles, hi veig massa errades, tot i la perícia de les mans i el savoir faire del pianista Àlex Andrés. Amb tot, em fa l'efecte que una dosi tan forta de poesia va sentar bé al multicolor auditori, que va seguir el recital amb una atenció que la molta calor (ens haurem de plantejar instal·lar-hi aire condicionat) va fer més meritòria encara.


I per cloure l'acte, xiquets i xiquetes de 2n d'ESO van cantar l'himne Per al Cant de les Trobades. Ací en teniu una foto:


Però el més important, que encara no tenim en fotografia (esperem amb deler el vídeo de Teresa Mateu), fou la nodrida presència de pares i mares i gent del barri, d'alumnes i de (molts) exalumnes, de professors d'ara i de sempre (com que aquests són fàcils de comptar, heus-ne ací la llista, a risc d'oblidar algun nom: Amparo Martínez, Pepe Poyatos, Facund Blasco, Lola Galbis, Gabriel Pérez Sales, Miquel Alandete, José Manuel Aparicio, Salva Muñoz…). Comptat i debatut: un bell començ que es va allargar en animat reencontre amb el vi d'honor. Ja hem trencat el gel. Ara ens espera un altre gran repte: que la festa de la cultura continue celebrant els primers 20 anys del nostre institut.