Debat sobre la LOMCE

Posar el fil a l'agulla

Mostra del Llibre i el Disc en Valencià

Incidència de la vaga al Ferrer i Guàrdia

SEGUIMENT DE LA VAGA GENERAL

-DIMECRES 14 DE NOVEMBRE DE 2012-

· PAS (Personal d'Administració i Serveis)

3 (6): 50 % 

· Alumnat

397 (409): 97 %

· Professorat

37 (48): 77 %

 

Paelles per pujar al CIM

Tancada en defensa de l'ensenyament públic

En coordinació amb les assemblees dels estudiants dels IES Lluís Vives, Barri del Carme i Serpis, els alumnes del Ferrer i Guàrdia s'han organitzat en l'Assemblea Interinstituts de València i estan preparant una tancada reivindicativa en favor de l'escola pública que tindrà lloc divendres 28 i dissabte 29. L'acte comptarà amb tota mena d'iniciatives de treball ( discurs d'obertura, assemblea, manifestació al carrer) i també lúdiques (tallers, jocs i concerts de grups dels instituts participants, entre els quals els ja populars reis de l'Ska Trafikants de Sucre) i alimentàries (sopar d'entrepans divendres, desdejuni i torrada dissabte). L'assistència s'espera important i l'estada, divertida i profitosa.
Ara només cal que tots els qui creiem en els valors de l'educació, en una escola valenciana de qualitat i en una societat més justa i lliure hi aportem el nostre granet d'arena perquè la tancada siga un èxit, una injecció de moral per als durs temps que corren i un camí a seguir amb renovades forces i il·lusions. D'entrada la idea i l'organització de la tancada són ja tot un èxit que hem de rematar amb la bona marxa del guió i noves i més riques iniciatives. Enhorabona!

Quan l'Ovidi va saber que Estellés s'havia mort

Recuperat, per a sort de tots els ovidians i tots els estellesians (si són coses distintes), el recital que l'Ovidi Montllor, acompanyat del Toti Soler va fer a Castalla el 27 de març de 1993. Ara que celebrem el naixement del poeta de Burjassot, ara que encetem un nou curs.

Llibres de text

En els temps que corren, reutilitzar i reciclar llibres de text no és només cosa de sentit comú, d'economia i de sostenibilitat, etcètera, sinó a més a més de pura supervivència. Per desgràcia, hem passat massa anys pensant-nos que els diners i els recursos ens plovien del cel perquè Sant Pere, Papà Estat o Mamà Banca només havien d'obrir l'aixeta per tal que el mannà inundés els nostres caps i les nostres butxaques. No farem sang de tan ridícula pretensió. Però el cas és que aquestes coses de les creences, els mites i els costums costen molt d'extirpar i que moltíssima gent continua confonent la vida i el món amb un gran supermercat, i que la incultura de l'usar i llançar encara és ben estesa en la nostra societat. Un exemple especialment patètic del que comentem ha estat la manera com s'ha menyspreat i maltractat el llibre per part de molts estudiants i no estudiants de les darreres fornades. Com si el coneixement i el seu mitjà per excel·lència, el llibre, tingués, com un pot de iogurt, data de caducitat. I maltractar el llibre, en el fons, no és més que menysprear el saber i la cultura, i erigir un monument a la ignorància i l'estupidesa. Per això ens ha semblat tan oportuna la campanya que ha encetat l'AMPA de reutilització de llibres, d'intercanvi de material, d'aprofitament dels recursos propi d'una societat més solidària, més conscient, més digna. És un camí, aquest, on hem de ser-hi tots, una iniciativa pedagògica que parteix del respecte al llibre però que s'estén al respecte a nosaltres mateixos, al coneixement i al medi ambient, a la responsabilitat com a membres d'una comunitat educativa i d'un país. Des d'ací, doncs, us animem a participar en aquesta iniciativa que anirà consolidant-se durant el curs 2012/2013 amb noves idees i amb la col·laboració de tots. 

Viatge a Itàlia

Alumnes de 4t d'ESO, acompanyats pels professors Encarna Pastor i Óscar Chico, van fer un viatge per terres italianes entre el 21 i el 26 de juny passat. Aquesta iniciativa, encetada per l'amic Miquel Alamà, està convertint-se en una cita obligada del final de curs (i començament de l'estiu) per al nostre centre. Visitar un país amb el qual tenim tants vincles històrics de tota mena i que és un dels bressols culturals d'Europa no és només una experiència inesborrable per la bellesa dels paisatges i de les ciutats italianes sinó també una prolongació, lúdica i meravellosa, que posa un digníssim colofó al sentit últim de la nostra activitat docent: aprendre viatjant i convivint, crèixer en coneixement i responsabilitat compartida. El viatge d'estudis, doncs, on es combina de manera equilibrada diversió i aprenentatge, és una font inesgotable d'experiències que ens recorden que l'escola no és només un lloc on es fan classes i exàmens sinó sobretot una gent, unes activitats, uns projectes compartits. Bolonya, Venècia, Florència, Siena i Pisa van conèixer les passes dels amics i amigues del Ferrer i Guàrdia; ells, n'estem segurs, se n'han emportat una bona part en la memòria, en les motxilles, en les butxaques dels records indelebles.
El reportatge fotogràfic que ara us pengem ací és obra de la càmera d'Óscar Chico, el professor de plàstica. A ell i a l'alma mater de tot el projecte viatger, Encarna Pastor, i a tots els i les alumnes que hi heu participat amb tant d'entusiasme i responsabilitat, us donem les gràcies des de la ferreteria de guàrdia.
I per si voleu veure'n el reportatge sencer, ací en teniu els enllaços amb totes les fotos:
Bolonya, Venècia, Siena, Florència, Pisa i vaixell de tornada.

 [Veritat que no necessita traducció?]

Dijous 21: assemblea oberta

ASSEMBLEA A L’IES F. FERRER I GUÀRDIA PER UNA ESCOLA VALENCIANA PÚBLICA I DE QUALITAT, PELS DRETS SOCIALS, PEL FUTUR DELS NOSTRES JOVES.

Dijous, 21 de juny de 2012. 19.30 h. Sala d’Actes

· 19.30 h. ASSEMBLEA INFORMATIVA I DE DEBAT, amb professorat, pares/mares i estudiants: “La situació de l’ensenyament avui. Balanç d’un curs de mobilitzacions. Perspectives i propostes per al curs que ve”.

· 20.30 Projecció de vídeos.

· 21.30 h. Sopar d’entrepans.

La simfonia de seda

A qui collons se li ha ocorregut la brillant idea de desenllaçar la nostra història?

Encara crec que en cada fil de seda de les teues cames puc trobar una nova i melòdica partitura encara per compondre sobre un faristol de seda, una mica d' amor desenfrenat, un precipici de circumstàncies encara per viure, o qui sap, potser una simfonía per escoltar. Vaig cosir els pentagrames de les meues febleses a les teues mitges, desafinades a causa de les disputes de complicitat amb els meus dits de pianista de blues.

Ens cam conèixer una nit de pluja lleugera adornant les notes del cel, amb la cristal·lina subtilesa del vidre en la meua boca. Si al cel no hi ha alcohol, a l'infern no deu haver-hi cambrer, o potser ho ets tu. La gent fumejava desencadenant paraules encara sense coordinar i desterrava el pudor d'opinar sobre qualsevol cosa. Jo era a la barra -no és cap novetat-, on la música era més que un diari dels meus disbarats. De sobte, vas decidir tropessar amb mi, com es planeja un assassinat basat en l'atzar i l'impuls. Mala estratègia.

-Tens foc? -vas preguntar.

-No, tan sols el combustible suficient per a deixar-te sense paraules -vaig respondre mentre et deixava l'encenedor

-Vols fumar? -vas preguntar amb el teu somriure de gat de Chesire.

Eixa xuclada va anar seguida de moltes més i una estona d'incalculabes paraules que despertaven els somnis en els quals estàvem presos. Recorde que volies ser actriu i jo deixar d'actuar com un idiota. Vam deslligar la corda del rellotge i vam beure a gust. Insconscientment, vas besar-me i així, desconfigurares la coherència dels meus llavis, i més tard, la dels meus actes. Mai un bany va ser ni tan còmode ni tan poc higiènic per la nostra part. Vaig deixar la meua factoria de fantasies, que més tard donaria lloc als relats. Les presses sempre són inoportunes i les pauses, una altra oportunitat per a ser conscient. Buidant el paquet de tabac i omplint els nostres pulmons de fum, mig vestits per la matinada, a la meua casa amb la pudor del perfum d'un café acabat de fer i les sobres d'una borratxera eficient. Una camisa desfeta i esgarrada, oberta pel pit, sense dos botons  -que van desaparéixer- i carregats per una costura desgastada. La composició de les teues mitges quilomètriques que desembocaven en les corbes que delimitaven la realitat de la ficció, unides per les pinzellades d'un dit al teu abdomen que finalitza la seua obra al teu tòrax. L'eloqüència dels detalls va unir-nos, la casualitat aquesta vegada no ens va parir. La tinta dels teus ulls pintaven la meua imaginació, desmineralitzada per la puresa d'unes dents d'ivori que mossegaven la meua condició de mortal. Aqueixa matinada ho vam fer fins que ens van erosionar les nostres ànimes. L'endemà...

L'endemà, sols les teues mitges van adornar el meu desordre indesxifrable i aquesta vegada, no hi hauria café, ni cigarrets, res. Tan sols, eixes mitges de seda blanques i negres, on vaig escriure la millor composició de la meua vida com a músic clandestí. La desafinada veu de la teua absència com a soprano imprescindible i el silenci com a lletra.

Fernando Cabrelles, 2n Bat B. XXè Premi F. Ferrer i Guàrdia de Narrativa 2012

 

Homenatge a Joan Fuster a Benimaclet

Festa de Graduació

FESTA DE GRADUACIÓ

 de

4t ESO A, B i C i PQPI 2

· Divendres 8 de juny, 19.30 h. ·

SALA D'ACTES

pArlaments, mÚsica, tEatre

i després...

sopAr d'entrEpans 

(cada u/una se'n porta el seu)

i refrescos

per a prOfessorat i aluMnes

· · ·

  Nota  

A l'acte de cloenda hi són convidats també pares/mares, famílies i amics.

El més bell comiat: la il·lusió d'una cita futura

Carta a Ferrer i Guàrdia

Estimat Ferrer i Guàrdia:

Gràcies per totes les llàgrimes i somriures, per tots els carnestoltes i dies del llibre, per ensenyar-me que s'ha de defensar allò que és just, per cuidar la meua llengua, per totes les classes d'història en què he après qui eres realment, per permetre'm expressar-me tal com sóc, per fer-me créixer i aprendre, per ensenyar-me que la nota no és el més important, per conservar la riquesa de la nostra cultura, per eliminar les barreres entre professors i alumnes i fer-nos a tots persones, per les alenades d'aire que es prenen al pati, perquè d'allà d'on som hi serem, per ensenyar-se a valorar el que tinc i ajudar-me a veure el món que m'envolta, per les coreografies, penjollets, literatura, els comentaris de text, l'estructura de la cèl·lula, les integrals, l'ordenació del territori, els plans inclinats, la física nuclear, el redox, els phrasal verbs, el passé composé… que tant ens facilitaran la vida d'ara endavant, per totes les neus i el viatge a Itàlia, per la camaraderia i la unió, per fer-me més fort, per donar-me la possibilitat d'estudiar, per obligar-me a estudiar Joan Fuster i acabar estimant la seua obra, per fer de l'institut la meua segona casa, perquè tens una essència especial que ara viu en tots nosaltres, perquè et trobaré a faltar i et recordaré cada dia, en cada acció, cada examen i cada llibre. Perquè tu m'has fet ser com sóc.

Irene Garcia i Guillem Gil, divendres 1 de juny de 2012. Sala d'Actes.

Crítica de l'ésser per a l'ésser

Estem en la veritat quan parlem de la època tecnològica? De la contemporània? Que la cerca de la felicitat –que ens ha dut de cap durant tant de temps i ha tornat boig més d’un filòsof– ha conclòs en aquesta exagerada ampliació de les comoditats humanes?

La joventut ens fem preguntes, posem en dubte tot allò que està al nostre abast, ja que aquest és el mètode d’ensenyança i aprenentatge més eficaç. És llavors quan ens adonem de la quantitat de mentides que ens envolten. Des de petits ja se’ns inculca una educació i uns hàbits, i gràcies a ells comencem a comprendre el món i a trobar un lloc en la societat. Però aquest és el parany en què volen que caiguem: “Feu el que us diguen, no pregunteu, aconseguiu una feina, trobeu parella, compreu-vos una casa, crieu nens i conformeu-vos”. Aquest és el gran error: som conformistes.

Hi ha pel·lícules que anomenen de “ciència ficció”, però tant en unes com en altres podem trobar aspectes totalment reals (almenys metafòricament). O mai heu vist una pel·lícula amb un heroi d’orígens humils que lluita contra la majoria aclaparadora i la societat per arribar al lloc més terrorífic i derrotar els malvats? Que no haveu pensat per casualitat que aquests malvats aterradors i folrats de pasta que s’aprofiten de la societat s’assemblen, en certa manera, als nostres governants? Doncs jo sí. L’exemple més aterridor sense dubte és “màtrix”. En aquesta sèrie es simula que els qui governen el món ho volen tenir tot tan sota control que creen un món virtual en el qual estan connectats tots els éssers humans. Tothom viu una farsa totalment manipulada pels qui manen. Encara que, clar, aquests són màquines perquè ja seria massa evident posar empresaris i polítics dalt del pòdium.

Se’m posen els pèls de punta només de pensar que açò és una aproximació a la realitat. “És impossible!” pensareu, però no hi ha cap prova que siga mentida: el que no es pot desmentir ni provar, és possible. És aterridor pensar que algú tinga capacitat de fer tal bestiesa, però tenint els exemples que tenim al davant, no resulta impensable.

Ens veiem davant d’infinites possibilitats de corrupció i manipulació i ens sentim vulnerables, desprotegits i menuts... molt menuts. Al llarg de la història s’han anat construint a poc a poc els pilars de la nostra societat actual, el capitalisme en estat pur, i ara no sabem com tombar-los. Hi ha hagut intel·lectuals que han dedicat la vida a estudiar el funcionament d’aquest sistema econòmic per desmuntar-lo des de baix (Marx i Engels), però les seues propostes foren manipulades greument per acabar amb dictadures sagnants i ambicioses.

Anem a examinar la situació des de dins, endinsem-nos en l’embull d’arrels creades durant tants anys per veure’n l’origen.

Si anem cap enrere en el temps, la societat aparentment era totalment diferent: no hi havia avanços tecnològics, els recursos per a la investigació eren escassos, les dones no tenien cap dret, els nens treballaven, només certa part de la població es podien permetre una educació, etc. Però si observem bé veurem una ombra de semblança: qui manava sobre tots? Com estaven repartides les riqueses? De quina manera s’arribava al poder? No era tan diferent, doncs. La reialesa i els nobles sempre han sigut la classe dominant, tant en riquesa com en poder i influència. En canvi, la gran majoria la formaven els treballadors, la classe obrera; no obstant, (i amb un poc d’ironia) ells sempre han sigut els que menys drets i recursos han tingut. Clar que açò durant el temps anà evolucionant i sorgiren les revolucions del poble i les manifestacions, però amb dolor admetré que en l’actualitat seguim lluitant i rebel·lant-nos per la vida a la qual tenim dret.

Més enrere d’aquesta època, ens trobem amb el feudalisme. La discriminació de classes i de riqueses en aquest temps era encara més exagerada. Els camperols i els plebeus estaven totalment a disposició del senyor feudal, i aquest decidia a sang freda allò que li vinguera de gust respecte dels seus súbdits.

Si rebobinem quasi del tot la cinta, arribarem a la nostra prehistòria. Ací tot era qüestió de supervivència i de la llei per excel·lència de la naturalesa: la del més fort. Durant aquests llargs anys ens guiàvem pels nostres instints bàsics i gràcies a l’evolució anàrem desenvolupant les nostres capacitats mentals. Llavors, poquet a poquet, s’anà formant en l’home el que seria l’inici del nostre futur. Però m’és inevitable preguntar-me en quin moment el nostre cervell decidí interpretar les seues noves capacitats cognoscitives en relació a les ja existents (com a animals que som) i conduir-les fins a l’extrem de la corrupció. D’on ha eixit aquesta ambició i aquesta cobdícia pel poder? Ja ens venia escrit en les instruccions o s’ha anat alimentant en el temps? Són preguntes que no tenen resposta, només ho saben la naturalesa i el món, que ens han observat durant tant de temps. La naturalesa ens creà i potser sense voler ens impulsà a evolucionar, gran error per la seua part, ja que més tard començaríem a aprofitar-nos de mala manera d’ella i acabaríem per posar-la en perill. Llavors, en cert mode, podríem afirmar que som animals suïcides, ja que ens carreguem la nostra llavor de la vida. El món tremola i es desestabilitza, i nosaltres no fem més que afegir-hi fem i porqueria.

No obstant, em segueix inquietant la mateixa qüestió: d’on surt aquest sentiment avar? Açò em du a examinar de nou la situació: els corruptes, manipuladors, mentiders i cobdiciosos acostumen a ser els adinerats i acomodats de les classes altes. Però, açò ocorre perquè ells són els únics que s’ho poden permetre o perquè l’avarícia creix amb l’adquisició econòmica? N’hi ha casos i casos, desgraciadament, i jo només puc obtenir els objectes i exemples que tinc propers, i basant-me en aquests concloc que el poder i l’abundància alimenta la necessitat de més. Irremeiablement, hi ha rics i pobres, però siga com siga ,no és saludable sotmetre’s a la pressió de la màfia econòmica que ens envolta (tan miserablement com per la catifa roja).

L’ésser humà extraordinàriament complex, la quantitat de filòsofs i intel·lectuals que han intentat furgar en els nostres orígens, en la nostra ànima, en la nostra raó pura. Avui en dia tenim professionals que han dedicat les seues vides a estudiar la psicologia humana i traçar els diferents camins possibles d’enteniment humà. El cervell humà pot ser la “màquina” més perfecta i eficient del món i, alhora, el pitjor malson. La imaginació és una qualitat que ens dóna avantatges com a espècie, però també és una arma perillosa i se’ns en pot anar de les mans.

La nostra història és nostra, i l’hem feta nosaltres, reflexió que em du a admetre que la nostra evolució no ha estat en va. És un fet que hem aconseguit metes impensables per a un medieval o, sense anar-nos-en tan lluny, per a algun franquista. Com a societat hem aconseguit democratitzar-nos i establir un sistema polític estable (tenint en compte els violents canvis polítics que hi ha hagut durant els dos últims segles). És un mèrit, però no hem de donar les coses per acabades, encara ens queda moltíssima feina per davant i una barbaritat d’objectius per complir, així que no ens hem de conformar, hem de tenir paciència i ser constants, perquè ells algun dia cauran i hauran de comportar-se com a representants que són i assumir les seues responsabilitats.

L’únic que se’ns demana és solidaritat i companyonia: unió, ja que el problema més greu del poble i dels reformistes sempre ha sigut la divisió. Tots sabem que a nivell mundial existeix un defecte humà, un dels més greus: la discriminació. Any rere any i arreu de la Terra centenars de persones es senten menyspreades per algun motiu: sexe, raça, altura, diners, obessitat, discapacitat... Som uns éssers summament cruels respecte als nostres iguals i tenim una por vertaderament exagerada per allò diferent, sentim rebuig de seguida, potser per falta de costum o per gelosia, però la nostra consciència ens provoca una reacció instintiva. Molts animals es posen a la defensiva quan oloren un altre individu que no pertany a la seua manada, ens ve en els gens. No obstant, açò no serveix com a excusa barata i de la mateixa manera com hem superat el nostre instint caçador, hem de saber avançar-nos a la discriminació. Des del meu punt de vista, un exercici pràctic per superar aquest defecte és l’empatia: posar-te en el lloc de la persona de la qual s’estan rient o a la qual estan apedregant i intentar sentir el que ells senten. Puc assegurar que ningú voldrà sentir-ho, i només per això ja t’abellirà ajudar eixa persona, et farà sentir millor. Hi ha casos de discriminació que realment fan mal només de sentir-los. Per exemple, a l’Àfrica. A més que quan els africans emigren han de suportar crítiques i amenaces pel color de la seua pell, els albins són persones discriminades fins a tal punt que arriben a tallar-los una cama o dessagnar-los perquè (en ser armes del dimoni) no els volen prop i ordenen matar-los. És inimaginable pensar com es deuen sentir aquest xiquets, perquè sí, es tracta de xiquets que han de viure amb un defecte genètic que implica dificultats per dur una vida normal i, per afegir més sucre al tema, són objectiu de caça bàrbara. Açò és un exemple de la crueltat impassible que practica l’ésser humà dia a dia per desgràcia. L’únic que està en les nostres mans és canviar les coses, promoure la igualtat de tothom i la unió necessària per enfrontar-nos als que manen, als malvats, i treure’ls la llengua, perquè som un poble en moviment. Deixem les nostres diferències i lluitem per allò que ens unifica com a ciutadans i persones que som.

Hem d’aprendre a conviure, a acceptar qui som i què fem ací, perquè si només ens dignem a conformar-nos amb el que ens ha tocat viure és quan s’acumulen les tensions i la infelicitat i deixem de pensar i actuar com a éssers racionals que som. Aprofitem-ho collons! Hem tingut la sort de ser una espècie privilegiada i no sabem treure-li el partit a fons, superem-nos-hi i avancem, siga cap on siga, però lluitem per un futur plaent i pacífic. Moltes persones ho fan, i viuen amb felicitat el que els espera cada dia. Deixem de creure en quelcom que haja de venir o que ens mereixem i aconseguim-ho amb les nostres mans, llavors haurem adquirit la clau de l’èxit. La cerca de la veritat, i per tant de la felicitat, ha mantingut ocupats a molts intel·lectuals segle rere segle. Però deixant enrere tots els estudis de l’ànima, de la idea del Bé, de les proposicions de fet, etcètera, per què no intentem veure què és el que ens complau a cadascú de nosaltres?

Cada persona és un món, és indubtable, i precisament per això mai no es trobarà cap cerca de la felicitat correcta per tothom. Potser per a Plató fos la idea del Bé la seua felicitat i per a Kant, la crítica de la seua raó pura, però igual per a Serrat és cantar, per a Estellés fer art amb paraules, per a Da Vinci inventar o per a Navarro jugar a bàsquet. Cadascú és lliure de descobrir a quin món pertany i quina de les possibilitats que aquest li ofereix és la que més gaudeix.

Així, d’aquesta manera, si tothom trobara el seu benestar, llavors sí podríem parlar d’Estat del benestar (en compte d’aquesta farsa que ens intenten vendre). Tot seria més fàcil perquè el món seria més dòcil, es respiraria bon humor pel matí junt a l’aroma de les torrades i el cafè. Llavors, i com deia Estellés, “Bella és la vida”.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.

No hi ha per què recelar ni patir.

Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.

Em trencaràs un ou dur en el front.

Bella és la vida.

Paula Casamayor Segarra, 2n Bat B. XXè Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Guàrdia 2012

 

Qüestió de perspectiva

Els dies de pluja, com avui, m’agrada quedar-me mirant la meua pilota. No és massa gran, no m’ho podia permetre en el moment en què me la vaig comprar. Ara, tot i que la podria canviar per una de més gran i luxosa, possiblement més bonica i amb dos milions més d’habitants, no me’n desfaria d’aquesta de cap de les maneres. M’encanta observar amb la meva grandíssima lupa les persones que l’habiten. Aquestes resulten ser molt interessants, cadascú parla d’una manera diferent. M’ha costat dos centenars d’anys entendre’ls a tots, i encara em costa. El que sí que tinc clara és una cosa: anomenen la meua modesta pilota “Terra”. És curiós aquest fet perquè la majoria està composta d’aigua. I no és l’única cosa estranya que fan. De vegades es tornen bojos i es “barallen” (com dirien ells), produint-se els uns als altres un sentiment, desconegut per a mi, anomenat dolor. Encara no en sé els motius, però supose que amb una contemplació més detinguda arribaré a alguna conclusió. També, tot i que de tant en tant m’encarregue jo de netejar la superfície, s’entossudeixen en crear una horrible capa de fums que de vegades dificulten les meves observacions. Supose que deu ser beneficiós per a ells si no, no insistirien tant que cada dia siga un poc més gruixuda. Per això procure vèncer la temptació d’acabar amb l’embolcall gasós ja que seria un acte massa egoista. 

I

De sobte, m’ha cridat l’atenció un home, especialment encorbat, que camina dificultosament per un carrer. Pareix trist, desorientat i sol. Arriba al portal d’una casa i en comptes de traure una xicoteta peça de metall per obrir, comportament que m’he acostumat a vore, s’asseu. S’asseu i abaixa el cap, com si li pesara. Balboteja per a si mateix paraules incomprensibles i poc rítmiques. De sobte, una femella bastant jove s’hi acosta i, amb una mescla de por i inseguretat, el convida a apartar-se per poder accedir a la seua casa. L’home alça el cap, i deixa a la vista un somriure torçut i pels buits, que anys enrere devien haver ocupat dents lluents i alegres, deixa escapar un “Feia anys, des que vaig perdre la meua Júlia, que ningú no em parlava amb tanta amabilitat. Gràcies”. Va a agafar-li la mà a la xica, però aquesta s’espanta i fa unes passes enrere. L’home es queda parat, alça els muscles amb resignació, pega mitja volta i camina fins a un carreró. Allí, entre els contenidors de reciclatge (que encara no entenc per què els volen si al final tot tipus de fem acaba apilat en grans muntanyes en zones aïllades), s’acomoda i trau una ampolla que duia guardada dins l’abric tota l’estona. Dóna un glop llarg i ple d’amargor , i s’acomoda entre la caixa buida d’una televisió i la paret.

II

- T’agrada com ha quedat la tele, o la posem a l’altre costat de la saleta?

- Calla, calla, no estic per parlar d’això.

- Per què? Què ha passat? Estàs bé? Fas mala cara – i ell l’abraça.

- Si realment no és res greu – contesta ella mirant-lo als ulls, ja més calmada – però és que hi havia un pobre home assegut a les escales de l’entrada que feia olor a dies d’alcohol i carrer, li he demanat que s’apartara per favor i ha volgut agafar-me. No ha arribat a tocar-me, però quina por!

- Si és que ets massa bona, i et penses que tothom ho és. Aaaai... – i la besa al front.

- Tu, que ets un desconfiat, i així et va! No et refies ni de ta mare.

- Em refie de tu – i somriu.

- Va, calla, anem a vore la tele eixa... Jo la deixaria on és, no? Si la canviem no podrem veure-la amb la finestra oberta perquè reflectirà.

- Ni se m’havia passat pel cap, bé, es queda on és. Anem a fer una volta? Fa un dia fantàstic per anar a passejar a la platja.

- D’acord, espera que li trauré un platet de llet al gat que es passa tots els dies per ací.

- Si és que, no tens remei... Vaig a canviar-me les sabatilles i ens n’anem!

III

M’agradaria que realment existiren els animals. S’ha estat investigant com poder fabricar-los, però de moment només ho han aconseguit en miniatura. Em sent afortunat perquè el dia que vaig comprar la meva pilota estava d’oferta poder tenir animals domèstics i salvatges. Els salvatges van ser els primers a ser descoberts, però després de la troballa que cert tipus d’animals podien fer companyia i animar els habitants de les pilotes, tant comuns com a objecte de decoració en la meua regió, els científics van fer dòcils alguns d’ells i els van introduir en la vida de les persones. Em fa una mica de vergonya admetre-ho, perquè molts dels que comparteixen hàbitat amb mi m’han tractat de boig, però m’agradaria que s’hagueren inventat primer els animals, abans que les persones, vull dir. Seria magnífic que els qui tingueren cases i costums paregudes a les nostres foren lloros, gossos, cavalls o serps. Però ja se sap, és més fàcil inspirar-se en les formes i constitucions paregudes a les pròpies, per això són les persones les grans protagonistes d’aquests recipients esfèrics.

Tornant als animals, crec que el gat és un dels millors invents que ha arribat a tenir èxit. Em fascina el punt d’astúcia que se’ls ha inclòs al seu caràcter. Tot i que són animals domèstics, em sorprèn com s’ho fan per sobreviure als carrers, miolant tendrament a la persona adequada quan volen aconseguir un poc de menjar i eriçant cada porus del seu cos mentre emeten un gemec bastant desagradable quan es veuen en perill.

Totes aquestes reflexions les faig mentre observe un gat a la ciutat de costa on he estat centrant la meua atenció tota l’estona. Amb un bot quasi imperceptible ha eixit de la casa on estava reposant tranquil·lament al costat d’una dona suorosa de cabell gris. El gat camina pausadament fins que un xiquet menut estira el braç per agafar-li la cua. Abans que arribe a tocar-lo i sense mostrar el mínim indici de confiança, el gat, silenciós com cap altre terrestre, arranca a córrer. No para fins que arriba a una cantonada pudorosa, on troba un home adormit, inofensiu. Es queda mirant-lo, sempre alerta, fins que es cansa i pega mitja volta en direcció al plat de llet que sabia que estava esperant-lo.

IV

- No faces això, Pauet!

El xiquet mira espantat la mare que, tot i que es passa el dia amb el telèfon enganxat a l’orella, pareix que sempre li queda temps per renyar-lo. Mira amb els seus ullets color mel com el gat amb qui volia jugar se’n va corrent. Quan el perd de vista, continua escodrinyant al seu voltant, mirant cadascú dels qui passen pel seu costat amb mirada atenta i guardant totes aquestes imatges al seu petit cervell. M’agrada utilitzar aquesta paraula, és bonica. Pel que he arribat a entendre, un cervell és com una massa de matèria on s’acumula tot allò que experimenten. Tot i que cadascun dels éssers que conec en té un, cap d’ells no sap com funciona. El guarden en una capsa molt dura, a la part superior del seu cos. Aquesta de vegades es trenca i fa que es posen molt tristos i preocupats. Supose que deu ser una barrera que farà que les experiències d’uns no s’escapen i es mesclen amb les dels altres.

• Mare, mare! – diu el xiquet a la dona que ja ha deixat el telèfon.
• Què vols ara?
• T’imagines que el món és com un dels meus videojocs? Que ara algú està dient-nos que hem d’anar a casa?
• Va, no digues ximpleries, hauràs de deixar de jugar tant a les consoles, que se t’atrofia l’enteniment.
• No! Per favor! Val, doncs videojocs no, però... i una pexera? T’ho imagines? Deurem ser els peixos d’un gegant? – i deixa anar una rialleta maliciosa.
• Es diu peixera, i... ui! Em criden, qui deu ser? Ah, hola Glòria. Pau, deixa d’estirar-me el pantaló! Res, Glòria, li deia a Pauet, ja saps, aquests xiquets, has d’estar sempre pendent d’ells...
   Aquesta última intervenció del xiquet m’ha deixat paralitzat. Per a ells, la realitat no som jo i la meua petita peça de decoració esfèrica. Mai no m’ho havia plantejat. “T’ho imagines? Deurem ser els peixos d’un gegant?”. Mentre jo gaudisc observant i fent hipòtesis sobre les coses estranyes per a mi i tan comunes per a ells que realitzen dia rere dia, els petits habitants de la “meua” Terra (ja no estic tan segur de poder utilitzar aquest possessiu) es creuen únics en l’espai i el temps. Fins a l’ésser més insignificant (com les “pedres”, que encara no he entès quin és el seu cicle vital, què necessiten per mantindre’s vives tant de temps respecte a tots els altres habitants) no podria concebre que el seu món estiguera inclòs en un altre. I si això és així, que em fa pensar que no hi ha ningú com jo a l’altra banda d’aquest cel púrpura observant-me, anotant en una llibreta tot allò que faig i li és desconegut? Aquesta idea m’esgarrifa. Mire cap amunt i intente concentrar-me. No, no es veu res. De sobte, tinc una necessitat increïble d’acostar-me al punt de reunió de la societat i explicar les conclusions a què he arribat. Però, per primera vegada, crec que estic experimentant aquell sentiment que alguns de la Terra anomenarien por. Tinc por de ser diferent a tots els qui seran al punt de reunió. Tinc por de no poder expressar les meves opinions sobre allò que passa al meu món (el món on estic vivint jo) mai més, perquè tothom sap el que passa amb aquells qui diuen disbarats... Mai no m’havia sentit així. Millor dormiré una estona. Sí, això és el que em cal. Després de dormir segur que veig les coses amb més claredat, però sé que en el fons, molt en el fons, mai no podré tornar a veure res de la mateixa manera. Potser hauria de desfer-me de la meva, la seva, la nostra Terra, ignore quines coses noves podré aprendre i que destorbaran la meua tranquil·litat rutinària.

· · ·

Els dies de pluja com avui m’agrada quedar-me observant la meva petita societat. Me la van regalar no fa molt de temps. Tot i que ells han anat perdent molta popularitat per raons ètiques i de privacitat, a mi m’agrada observar i imaginar quins són els motius de conducta de cadascun dels seus membres. Avui, el meu habitant preferit no està embolicat en cap discussió amb la resta. És una pena. M’encanta com argumenta i fa callar boques de gent ignorant. Està assegut, davant d’una pilota gasosa. Em pregunte en què deu estar pensant...

Carla Pérez Parets, 2n Bat B

Divendres concert a l'Institut

Vídeos del Dia del Llibre i de la Jornada de Portes Obertes

[Vídeos realitzats per Teresa Mateu.]

Orgullós de pertànyer al Ferrer i Guàrdia

No han passat ni deu minuts des que he llegit en el perfil d'un excompany (?) meu una frase aparentment normal: "Orgullós de pertànyer al Ferrer". He pensat que aquella frase no comportava major misteri i, sense més, l'he assimilada amb dolçor i malenconia. I qui no estaria orgullós del seu institut?

Però a mesura que l'he tornat a llegir m'he adonat que potser la sort que tenim nosaltres no la tinga tot el món. En realitat, aquesta frase no podria dir més en menys. No tothom està –o millor dit, pot estar– orgullós del seu institut, perquè un no està –o millor dit, pot estar– orgullós del seu institut (almenys sincerament, i en tota la dimensió del terme) si només entén per aquest les quatre parets (i el sostre) que l'envolten durant les hores lectives d'uns quants anys que es van succeint, les classes magistrals que s’imparteixen i els butlletins de notes que es porta cada curs a mode de souvenir.

Per estar orgullós d’un institut, cal establir-hi una relació molt més profunda, recíproca, i a més de rebre, aportar la xicoteta part que et pertoca per originar i mantindre allò que ahir algú anomenava factor humà. Cal anar més enllà del programa educatiu que per llei s’ha de seguir (la qual cosa és perfectament compatible amb aquest), i no limitar-se a seure al pupitre a llegir i fer exercicis. És una manera molt més enriquidora de passar els anys de secundària i batxillerat –qui s'adorm al tren arribarà a l’estació, però no haurà gaudit del paisatge. Jo no he estudiat en molts instituts, però pel que he pogut esbrinar això no sempre és possible (o almenys no sempre hi ha la mateixa predisposició ambiental). En canvi, el pas pel Ferrer i Guàrdia –sempre que ho desitges– pot significar tot això i més.

I per continuar desvetllant els secrets de tan encertada frase, vull relatar un fet ocorregut a la tancada del 21 de febrer del present any. Resulta que els contertulians no paraven d’esmentar –com és lògic– professors, pares i alumnes. Al principi, de broma, vaig afegir per a mi mateix –i amb “per a mi mateix” vull dir “per al company més pròxim”– “i exalumnes!”. Com l’episodi es repetia al llarg de la xerrada, al final em va fer nosa que no se'ns tinguera en compte. I potser fóra jo mateix qui inconscientment em clavava en un col·lectiu a banda, perquè quan en la distesa conversa que mantenia després amb una eterna “mare-de” (alumnes) amb qui tinc bona relació vaig manifestar la meua queixa, la seua immediata i suposadament òbvia resposta fou que nosaltres pertanyíem al grup dels alumnes.

I en aquell precís moment em vaig adonar de com d'encertades eren les seues paraules. Si bé no hi vaig molt –si per mi fos, entre estiu i estiu tornaria del País de Mai Més per passar un altre curs a l’institut; però malauradament la vida no és altra cosa que passar per un lloc i per un altre, per una persona i per una altra... encara que seria ideal que mai passàrem de “passar” a “haver passat” per cap lloc i per ningú, que no deixàrem mai de “pertànyer a” ni d’“ésser pertanguts per”: i una cosa semblant és el que em passa amb el Ferrer i Guàrdia–, cada volta que en trepitge el terra em sent com a casa, me’n vaig havent-hi passat una bona estona i vull pensar que contribuïsc una mica a allò del factor humà. I és que si formes part d’això, no és fàcil deixar de pertànyer al Ferrer i Guàrdia. Com a colofó, la dura etapa/era per la qual passa l’educació pública determina notablement la manera de funcionar a l’institut, tant pel que fa a la part acadèmica com a la humana (encara que aquesta última ben bé podria incloure’s dins de la primera). Sobra que esmente a què em referisc, així que passaré directament a algunes de les conclusions més optimistes que es poden traure. No tracteu de llegir una justificació, un consol, ni molt menys una excusa; només es una idea que qualsevol ànima egoista i àvida de satisfaccions pot allotjar per dur de la millor manera allò que no depén (en gran mesura) de nosaltres.

Lamentar-se no val per a (quasi) res si no s’acompanya d’una reflexió crítica i d’una resposta activa, i és ben cert que es poden traure coses positives d’això últim. He arribat a sentir a un docent de l’institut dir que “així almenys ens juntem i ens veiem”. Perquè encara que ens estalviaríem molts patiments, juntar-nos per parlar de qualsevol altra cosa, o per no parlar de res, lluitar junts per una causa tan sublim com és una educació de qualitat –en valencià, si se’m permet la redundància– en una escola pública i un accés a la cultura i al coneixement com a mitjà de desenvolupament humà em pareix una de les causes més dignes per les quals es pot –i s’ha de– juntar la gent.

Daltra banda, no fa molt que vaig llegir en paraules del genial Dumas (pare) –o millor dit, d’un traductor anònim per a mi– el que jo mateix no m’atrevisc a traduir: “Sólo aquel que ha experimentado el infortunio extremo es capaz de sentir la extrema felicidad. Hay que haber deseado la muerte para saber apreciar la dulzura de la vida.” Relegant la solemnitat i les dimensions d’aquesta frase a un altre pla, podem fer una lectura aplicable als problemes de què parle. Allò que ens falta, les necessitats que tenim són les que de vegades ens fa esforçar-nos per trobar solucions; i cada pas que donem ens reporta una recompensa més gratificant que si no haguérem tingut la necessitat de donar-lo. Esta mena de lamarckisme social ens fa grans a través de la consciència: moltes voltes patir per alguna cosa et fa estimar-la més, i parle, sobretot, pels qui no tenim un esperit elevat i probablement no sabríem valorar-la si la tinguérem d’entrada. Veure com un mestre –i uns alumnes– amb voluntat i enginy aconsegueixen fer allò que a d'altres amb més recursos –físics, tangibles, que no dels altres– ni se’ls passa pel cap, dóna forces i ganes de continuar treballant. Al cap i a la fi eixa és una altra de les assignatures pendents que molts dels alumnes amb els millors expedients no han cursat.

I aquest esperit de lluita és el del Ferrer i Guàrdia. I no és altre –aprofite per refrescar-vos la memòria– que el que en el seu moment fou el de Ferrer i Guàrdia; de qui, per cert, els qui ens estimem l’escola pública, hem d’estar també ben orgullosos.

Un exemple de tot el que he dit, i ací és on volia arribar, ha estat la JORNADA DE PORTES OBERTES que tingué lloc ahir, dissabte 28, a cavall entre el Pare Català (al qual també pense deure una gratitud que per qüestions d’edat no sabria expressar) i el Ferrer i Guàrdia. Res de nou: gran participació, moltes ganes i el que jo considere un èxit. No m’estendré més en la descripció, deixe un espai per a la crònica –a veure qui s’hi anima–. Només vull agrair a organitzadors, professors, músics, pares i alumnes –m’encanta redundar, i m’encanta poder redundar: és un goig que siguen els alumnes els qui facen de músics i d’organitzadors, que siguen els professors els qui facen d’organitzadors i que siguen els pares els qui facen els alumnes– (i no, no em deixe cap col·lectiu) per fer possible coses com les d’ahir, que ens dóna als malenconiosos una excusa per tornar a l’alma mater i amarar-nos de l’essència del factor humà i que ens recorda a tots per què, malgrat tot, fem tan bona cara i l’alcem amb tanta dignitat.

Lucas Garrido