No han passat ni deu minuts des que he llegit en el perfil d'un excompany (?) meu una frase aparentment normal: "Orgullós de pertànyer al Ferrer". He pensat que aquella frase no comportava major misteri i, sense més, l'he assimilada amb dolçor i malenconia. I qui no estaria orgullós del seu institut?
Però
a mesura que
l'he
tornat a
llegir
m'he
adonat
que
potser
la
sort
que
tenim
nosaltres
no
la
tinga
tot
el
món.
En
realitat,
aquesta
frase
no
podria dir
més
en
menys.
No
tothom
està
–o
millor dit,
pot
estar–
orgullós
del
seu institut,
perquè un
no
està
–o
millor dit,
pot
estar–
orgullós
del
seu institut
(almenys
sincerament,
i
en tota la dimensió del terme)
si
només entén per aquest
les
quatre
parets
(i
el
sostre)
que
l'envolten
durant
les
hores
lectives
d'uns
quants
anys
que
es
van succeint, les classes magistrals que s’imparteixen
i
els
butlletins
de
notes que
es
porta cada curs a mode de souvenir.
Per
estar orgullós d’un institut, cal establir-hi una relació
molt més profunda, recíproca, i a més de rebre, aportar la
xicoteta part que et pertoca per originar i mantindre allò que ahir
algú anomenava factor humà. Cal anar més enllà del
programa educatiu que per llei s’ha de seguir (la qual cosa és
perfectament compatible amb aquest), i no limitar-se a seure al
pupitre a llegir i fer exercicis. És una manera molt més
enriquidora de passar els anys de secundària i batxillerat –qui
s'adorm al tren arribarà a l’estació, però no haurà gaudit del
paisatge. Jo no he estudiat en molts instituts, però pel que he
pogut esbrinar això no sempre és possible (o almenys no sempre hi
ha la mateixa predisposició ambiental). En canvi, el pas pel Ferrer
i Guàrdia –sempre que ho
desitges– pot significar tot això i més.
I
per continuar desvetllant els secrets de tan encertada frase, vull
relatar un fet ocorregut a la tancada del 21 de febrer del present
any. Resulta que els contertulians no paraven d’esmentar –com
és lògic–
professors, pares i alumnes. Al principi, de broma, vaig afegir per a
mi mateix –i
amb “per a mi mateix” vull dir “per al company més pròxim”–
“i exalumnes!”.
Com l’episodi es repetia al llarg de la xerrada, al final em va fer
nosa que no se'ns tinguera en compte. I potser fóra jo mateix qui
inconscientment em clavava en un col·lectiu a banda, perquè quan en
la distesa conversa que mantenia després amb una eterna “mare-de”
(alumnes) amb qui tinc bona relació vaig manifestar la meua queixa,
la seua immediata i suposadament
òbvia
resposta fou que nosaltres pertanyíem
al grup dels alumnes.
I
en aquell precís moment em vaig adonar de com
d'encertades
eren
les seues
paraules.
Si bé no hi vaig molt –si
per mi fos, entre estiu i estiu tornaria del País
de Mai Més
per passar un altre curs a l’institut; però malauradament la vida
no és altra cosa que passar per un lloc i per un altre, per una
persona i per una altra... encara que seria ideal que mai passàrem
de “passar” a “haver passat” per cap lloc i per ningú, que
no deixàrem mai de “pertànyer
a”
ni d’“ésser pertanguts per”: i una cosa semblant és el que em
passa amb el Ferrer i Guàrdia–, cada volta que en trepitge el
terra em sent com a casa, me’n vaig havent-hi passat una bona
estona i vull pensar que contribuïsc una mica a allò del factor
humà.
I és que si formes part d’això, no és fàcil deixar de pertànyer
al Ferrer i Guàrdia. Com
a colofó, la dura etapa/era per la qual passa l’educació pública
determina notablement la manera de funcionar a l’institut, tant pel
que fa a la part acadèmica com a la humana (encara que aquesta
última ben bé podria incloure’s dins de la primera). Sobra que
esmente a què em referisc, així que passaré directament a algunes
de les conclusions més optimistes que es poden traure. No tracteu de
llegir una justificació, un consol, ni molt menys una excusa; només
es una idea que qualsevol ànima egoista i àvida de satisfaccions
pot allotjar per dur de la millor manera allò que no depén (en gran
mesura) de nosaltres.
Lamentar-se
no val per a (quasi) res si no s’acompanya d’una reflexió
crítica i d’una resposta activa, i és ben cert que es poden
traure coses positives d’això últim. He
arribat a sentir a un docent de l’institut dir que “així almenys
ens juntem i ens veiem”. Perquè encara que ens estalviaríem
molts patiments, juntar-nos per parlar de qualsevol altra cosa, o per
no parlar de res, lluitar junts per una causa tan sublim com és una
educació de qualitat –en valencià, si se’m
permet la redundància– en una escola pública i un accés a
la cultura i al coneixement com a mitjà de desenvolupament humà em
pareix una de les causes més dignes per les quals es pot –i
s’ha de– juntar la gent.
Daltra
banda, no fa molt que vaig llegir en paraules del genial Dumas (pare)
–o millor dit, d’un traductor anònim per a mi– el que jo
mateix no m’atrevisc a traduir: “Sólo
aquel que ha experimentado el infortunio extremo es capaz de sentir
la extrema felicidad. Hay que haber deseado la muerte para saber
apreciar la dulzura de la vida.”
Relegant la solemnitat i les dimensions d’aquesta frase a un altre
pla, podem fer una lectura aplicable als problemes de què parle.
Allò que ens falta, les necessitats que tenim són les que de
vegades ens fa esforçar-nos per trobar solucions; i cada pas que
donem ens reporta una recompensa més gratificant que si no haguérem
tingut la necessitat de donar-lo. Esta mena de lamarckisme
social
ens fa grans a través de la consciència: moltes voltes patir per
alguna cosa et fa estimar-la més, i parle, sobretot, pels qui no
tenim un esperit elevat i probablement no sabríem valorar-la si la
tinguérem d’entrada. Veure com un mestre –i
uns alumnes– amb voluntat i enginy aconsegueixen fer allò que a
d'altres amb més recursos –físics, tangibles, que no dels altres–
ni se’ls passa pel cap, dóna forces i ganes de continuar
treballant. Al cap i a la fi eixa és una altra de les assignatures
pendents que molts dels alumnes amb els millors expedients no han
cursat.
I
aquest esperit de lluita és el del Ferrer
i Guàrdia. I no és altre –aprofite per
refrescar-vos la memòria– que el que en el seu moment fou el de
Ferrer i Guàrdia; de qui, per cert, els qui ens estimem l’escola
pública, hem d’estar també ben orgullosos.
Un
exemple de tot el que he dit, i ací és on volia arribar, ha estat
la JORNADA DE PORTES OBERTES que tingué lloc ahir, dissabte 28, a
cavall entre el Pare Català
(al qual també pense deure una gratitud que per qüestions d’edat
no sabria expressar) i el Ferrer i
Guàrdia. Res de nou: gran participació, moltes ganes i el
que jo considere un èxit. No m’estendré més en la descripció,
deixe un espai per a la crònica –a veure qui s’hi anima–.
Només vull agrair a organitzadors, professors, músics, pares i
alumnes –m’encanta redundar, i m’encanta poder redundar: és un
goig que siguen els alumnes els qui facen de músics i
d’organitzadors, que siguen els professors els qui facen
d’organitzadors i que siguen els pares els qui facen els alumnes–
(i no, no em deixe cap col·lectiu) per fer possible coses com les
d’ahir, que ens dóna als malenconiosos una excusa per tornar a
l’alma mater i amarar-nos de l’essència del factor
humà i que ens recorda a tots per què, malgrat tot, fem tan
bona cara i l’alcem amb tanta dignitat.
Lucas Garrido