a deixar sa mare terra, ai mare?
Per ell mil malediccions.
(Cançó del llaurador, 1968)
· · ·
–Vull parlar amb l'alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
(La fera ferotge, 1968)
· · ·
Qui són, doncs, els qui cobren
tot el que és d'ell?
Ni això no sap.
I ho paga ell.
(Ell, 1971)
· · ·
O juguem tots
o estripem
la baralla.
(Gola seca, 1969)
· · ·
Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc
i massa poc.
No es pot seguir igual
des de neixes fins que mors.
(El diluvi, 1972)
· · ·
Vam viure amb gent preciosa perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom perquè vull!
Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó perquè vull!
Tot comença en un mateix.
(Perquè vull, 1972)
· · ·
De dimonis és ple el món
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobis.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells ni antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric...
No diré noms.
No, no diré noms.
(Els banyetes, 1973)
· · ·
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.
(Serà un dia que durarà anys, 1973)
· · ·
Va ser la riota dels grans
i la mestra més volguda
dels infants.
(Homenatge a Teresa, 1974)
· · ·
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
(Les meues vacances, 1974)
· · ·
Cante la vida plena
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí,
el cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí
que mai no acabarà.
Cante la vida, sí.
(La vida, 1974)
· · ·
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit "Tu calla".
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
(Va com va, 1974)
· · ·
Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.
(Tot explota pel cap o per la pota, 1974)
· · ·
La suma era dos més dos,
el resultat era quatre.
La pregunta era "Qui és?",
la resposta era "Déu".
La consigna era "Pàtria",
la resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou,
el mestre era a les deu.
(L'escola de Ribera, 1979)
· · ·
Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
(La samarreta, 1979)
· · ·
Vull cantar la cançó aquesta en tango.
I cantar-la amb un clavell vermell
al trau. Pensant en tot aquell
que deixa la pell
per una sola idea.
Idea d'arribar a ser persones.
(Encara el tango, 1979
· · ·
De manars i garrotades
ja n'estem fins dalt del cap.
(De manars i garrotades, 1979)
· · ·
El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.
(Montserrat, 1979)
· · ·
Quede clar també que són covards
tots aquells qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
(La cançó del cansat, 1979)
· · ·
Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sens hora.
(Balada del pas pel món, 1980)
· · ·
La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat, nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
(Tot esperant Ulisses, 1980)
· · ·
I ARA AQUEST ENLLAÇ, ON PODREU TROBAR VÍDEOS MOLT INTERESSANTS,
PER CELEBRAR ELS VINT ANYS DE VACANCES DE L'OVIDI MONTLLOR
