1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dijous, 20 de gener del 2011

Figures en moviment sobre un fons blanc

La nostra enviada especial a l'estació d'esquí la Masella, la famosa camerawoman
Teresa Mateu, ha preparat per a tots els lectors i lectores de la ferreteria de guàrdia el següent
reportatge, subratllat per l'etern Imagine dels nostres somnis. Que en gaudiu bona cosa!



3 comentaris:

  1. Doncs ja fa dies que després de veure "Paisatge amb figures", i "Figures en moviment sobre un fons blanc", em va vindre a la memòria aquesta "Postal" que semblava faltar per a aquestes imatges.
    I de presentació, valguen aquestes paraules del també poeta Àngel Gonzàlez:
    "A veces, las palabras se posan sobre las cosas como una mariposa sobre una flor y las recubren de colores nuevos"

    Que és el que pense que faran les paraules de la "Postal" de Manel Rodríguez-Castelló.



    POSTAL
    Manel Rodríguez-Castelló
    Enmig d’aquella immensa blancor se sentia l’aleteig d’un àngel sense espasa en forma de tres corbs que ens acompanyaven en el descens per les Dents du Peigne, i el silenci, emmirallat en el suau tapís de la neu, es desplegava en milers de constel•lacions immòbils. Per les faldes de les muntanyes, pertot arreu on es dirigia la vista extasiada, formiguetes amb esquís traçaven arriscades geometries que s’assemblaven molt al viatge per una vida: bots, caigudes, viratges, cossos extremant la perícia a la vora dels abismes. Enginyers subtils havien disposat aquell espai perquè fossen possibles les remuntades sobre l’aire, aquella emoció de cables ferrenys, teleselles, naus espacials i perxes voladores com cavallets de fira. De sobte, les formiguetes podien esdevenir esclaus d’una mina de sal dels temps dels romans o la multitud que s’amuntega en els grans magatzems els dies de rebaixes. La llei del miratge permetia que la consciència, atenta sobretot a la possibilitat de la caiguda, es multipliqués sense les arestes punxoses del temps i divagués buscant les més inversemblants analogies. Les cames sobre els esquís es creien tenir ales i es lliuraven infatigables a les ziga-zagues que els parava aquest univers limitat pels alts cims del Mont Pourri, l’Aiguille Rouge i el Montblanc, allà al nord inabastable. Els somnis, en les travessies pels boscos d’avets, fluïen sense pausa, i la set més insondable s’assaciava durant uns instants en aquella vastitud que ens ofrenava plegats allò proper i allò llunyà en un abraç tan rar com en alguna festa de la infància. Hi havia un tobogan davallant de l’Aiguille Rouge on algun esquiador convertit en meteòrit havia baixat a 227 km/h, segons deien. A la meua vora passaven sirenes de totes les races dansant sobre la neu, acròbates i equilibristes fent giravolts impossibles, nans de rondalla amb cascos aerodinàmics lliscant a velocitats vertiginoses, ànecs buscant el suport d’uns pals metàl.lics, debutants propicis a la caiguda més còmica, cadascú depenent tan sols de la pròpia força. En la babel de llengües dels habitants de la nívea galàxia el silenci era universal i escrit en el mateix idioma, i l’altura, escaient per a la contemplació mística i el pur abandó al món de les sensacions i els pensaments sense vocables. L’oratge d’aquella geografia imposava les seues regles de joc i de sobte s’esvaïa el sentiment d’omnipotència a què semblàvem destinats en aquella joia. Es restituïen els contorns precisos de les coses i l’home tornava a ser petit enmig del torb de neu, l’allau imprevisible, la boira d’argent, el vent galopant invencible, el sol abrasint la pell més avesada. Els cossos debutants anaven omplint-se de les blaüres provocades pels bacs i el cansanci acumulat en cada múscul, però cada dia, després de la nit restauradora on sovintejaven els somnis del vertigen i el blanc i les volves i els ocells sobre els arbres, acaràvem la tasca de beure’ns a glops el paisatge i deixar-nos dur pels camins imprevisibles de la vida amb la il.lusió renovellada a dins les venes. Havíem rescatat el significat de l’oci i el deport i hauríem volgut viure-hi sempre, el genoll a la vall i la cuixa a la muntanya. 20 abril 1993

    ResponElimina
  2. Quina enveja... espere poder anar al pròxim!!!
    Any darrere any, els esquiador del ferrer tenen més fama...
    Un gran aplaudiment a la càmera Tumasset.

    ResponElimina