1991-1992 / 2016-2017 25 ANYS FENT ESCOLA

I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sense tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

(Joan Valls i Jordà, 1917-1989)

dimarts, 14 de juny del 2011

La decisió dels déus

Els manllevaren del món. Els deixaren al bell mig d'una plantació de cotó o de canya de sucre. D'ara en avant, el menjar era food o comida, i als ulls dels seus amors no els dirien t'estimo, sinó I love you o te quiero. I es varen perdre. Varen naufragar a l'oceà orfe dels esclaus. Arribaren a dubtar de la seua ànima; ells, que varen crear els déus del món. Arribaren a dubtar dels seus déus; ells, que els varen pintar i esculpir tal i com eren. Oblidaren la pluja austral, les ones de sorra, la sabana infinita, la llança i l'arc. Oblidaren els seus noms. Però els va quedar el so. Els batejaren els sentiments, i aquell sacerdot quasi els ofega. Els batejaren les creences, i aquells sentiments s'ofegaren en sons. Els batejaren els sons, i els seus déus ancestrals tornaren de l'oblit. Les deixalles d'un exèrcit en retirada foren les pròtesis dels mutilats. La trompeta, el trombó o la tuba es repartiren entre els qui havien perdut, per càstig, la mà esquerra. Els saxos i els clarinets, per als coixos. La percussió, a qui els faltaven dits. I als cecs, el banjo o la guitarra; més endavant, el piano. I els que no tenien ni braços ni cames, posaren la veu. Així, de tant en tant, deixaven anar els records fugissers convertits en llàgrimes sonores al seu cant llagrimós, com els gemecs d'unes rodes amb l'ànima de l'eix rovellada o els xiulets desesperats dels frens a la llanta humida per la rosada. I els déus sentiren que algú els reclamava des de l'altra part del món. Però no copsaven el sentit de l'oració. Demanen pluja? On són els malalts? De què pateixen? Volen fills? Que la cacera siga profitosa? Tot i ser déus no entenien aquesta llengua amb sons familiars. I a poc a poc, i ja que n'eren tants, decidiren anar enviant els seus fills per intentar esbrinar el que els volien dir. I arribà el Louis, desprès l'Art, la Billy, Duke, Count, Charlie, Thelonius, Bud, Dexter, Miles, Chet, Django, Tete… I els sons varen parlar de paraules perdudes. Retrobaren noms. I els records es feren insuportablement vius. I els fills dels déus bastiren la història ofesa. I va ser tan insofrible que tots reconegueren, fins els déus, l'aberració comesa i consentida, la desolació amb que aquestes paraules recuperades des dels sons parlaven del món.

JOSÉ ALONSO DUBÓN
8 juny 2011

[José Alonso Dubón, Pepe, és pianista, professor d'Història de la Música al Conservatori de València i escriptor. Podeu seguir les seues pedalades en el bloc Viciclisme]

1 comentari:

  1. Des que era un xiquet tinc fascinació per les ferreteries, em semblen llocs lluminosos on l'enginy de l'esser humà es manifesta amb tota la seua potència. Quan estàs de mecànic i et surt un problema, penses la solució i la peça que et vendria com anell al dit, però no existeix, et dius. Doncs baixes a la ferreteria de guàrdia i t'assabentes que no només és allí esperant-te, sinó que tens tots els models que podies somniar. El mateix que passa a les biblioteques, als llibres… Una ferreteria és una biblioteca de fets. Així que és tot un honor estar penjat a una de les seues prestatgeries, precisament la que diu: Sí al Valencià.

    ResponElimina